Maggie O'Farrell i els secrets de família

La distància que ens separa és la història d’amor de dues persones que el destí s’esforça a mantenir allunyades, però també un relat sobre vides paral·leles, els secrets i el domini absolut de la família i el pes del passat. Maggie O'Farrell, que va néixer a Irlanda del Nord i va créixer a Gal·les i Escòcia, evoca molt bé les vides de persones mestisses i culturalment desplaçades en una novel·la publicada en anglès el 2004, fins ara inèdita en català.

Passejant una tarda freda de febrer per Londres, l’italoescocesa Stella Gilmore –que treballa en una emissora de ràdio– es troba un home pèl-roig al pont de Waterloo que la retorna momentàniament a un instant insuportable de la seva vida passada. A partir d’aquest encontre fortuït, la noia deixa la feina i, sense avisar ningú, s’instal·la en un llogarret recòndit d’Escòcia a treballar en una casa rural. Només la Nina, la seva germana, sabrà on trobar-la. Totes dues estan molt unides per un secret d’infantesa. En paral·lel a la narració principal, O’Farrell introdueix una subtrama intrigant basada en la relació amor-odi de les dues germanes. Al mateix moment, a l’altra banda de món, Jake Kildoune –assistent d’un director de cinema– i la seva parella Mel celebren un multitudinari Cap d'Any xinès, però un seguit de circumstàncies tràgiques i un casament precipitat el faran fugir de Hong Kong fins al Regne Unit, on començarà la recerca del pare que no va conèixer mai. Un començament de llibre entrecreuat que farà que la Stella i el Jake acabin trobant-se i connectin al nord d’Escòcia: resulta que Kildoune no és un poble sinó un hotel, el mateix hotel on ara treballa la Stella. I així s’uneixen les dues històries.

El que fa interessant les novel·les de Maggie O’Farrell és l’aposta per canviar d’angle o decidir-se pel més inesperat. L’estil, líric, delicat i fragmentari però també directe i estremidor, l’atenció al detall, les escenes breus sense capítols escrites de manera no cronològica que salten del passat al present i d’un punt de vista a l’altre aconsegueixen que el lector s’amoïni apassionadament pels personatges (que són molts, potser massa i tot) i els seus destins. L’autora fa una anàlisi quasi clínica d’emocions i sentiments humans a partir d’una tragèdia indigerible. No hi ha una única línia de temps als relats d’O’Farrell, una escriptora que sempre gira sobre uns mateixos motius humans: l’anhel d’arrels i la necessitat d’escapar-ne, la sensació d’alienació i l’oportunitat que sorgeix de la nacionalitat híbrida, germanes i dobles, l’insomni i el despertar en llocs estranys, amenaces persistents de perill urbà en forma de malaltia, violència o disturbis.

Potser la gran diferència amb la resta de novel·les d’O’Farrell és que a La distància que ens separa els protagonistes, el Jake i la Stella, són força mediocres i passiu-agressius. La Mel, per exemple, afirma que el que l’atrau del Jake és la seva «incompletesa». La Stella, per la seva banda, es descriu a si mateixa com algú que té la sensació sempre present de l’extraterrestre de no ser-hi del tot. El Jake està tan obsessionat amb el desconegut que el va engendrar que té poca energia per a les persones que l’envolten en el seu present. Dos protagonistes que ocupen moltes planes però que són bastant opacs, poc convincents i poc capaços de conduir la trama. Reservats, no poden fer front als conflictes. El lector desconeix en tot moment què volen a la feina, a la vida privada, a les relacions familiars. Sempre sembla que vulgui fugir al seu regne d’Oz confidencial.