Magnífic (at)

Església del Pont d’Inca.- Segon concert de la Capella de la Seu en la nova etapa, amb Joan Company al capdavant. El primer va tenir lloc a l’altar major de la Catedral i oferiren una calidoscòpica demostració de les immenses possibilitats de la formació. Iniciaren la vetllada amb l’Ave Regina coelorum, de Pau Villalonga (1564-1609), i la finalitzaren amb O rex gloriae, de Josu Elberdin (1976). Entre un i l’altre, un versàtil recorregut per la música religiosa de tots els temps; interpretaren, entre d’altres, Ave Maria, de Bruckner; el fantàstic Miserere, de Gregori Allegri, i part dels Magnificat, primer el d’Arvo Pärt i després el de Johann Sebastian Bach. El tast d’aquest darrer va ser com una premonició del que seria el segon concert de la Capella, per a l’ocasió juntament amb l’Orquestra de Cambra de Mallorca reforçada en el vent i amb Sebastià Pou com a concertino, que ja és habitual, i dirigida pel titular, Bernat Quetglas.

El Tondichter Bach era la coartada perfecta per omplir de gom a gom l’església del Pont d’Inca, i l’elecció del programa, un caramel de gran quantitat de sabors per a delectació dels melòmans, que no faltaren a l’esdeveniment. Ni més ni menys que el Magnificat BWV 243 en re major, que és exactament com el primer, però traspassat des del mi bemoll, sense les referències nadalenques, que la va convertir en una peça susceptible de ser interpretada per a qualsevol celebració. I celebrarem que alguns dels integrants de la capella, Maria Casado, Maia Planas, Pep Alarcón, Marisa Roca, Jaume Roca, Nadia Akaârir i Gerard Abril, fossin els encarregats de cantar els solos de la composició, que donava un valor afegit al concert. Una composició d’una arquitectura marca de la casa, és a dir perfecta, capicua i naturalment enginyosa, escrita per a cinc veus i amb llargues vocalitzacions que li atorguen una dificultat tècnica que l’agermana, salvant les distàncies pel que fa al volum, amb la Missa en si menor.

Bernat Quetglas aportà una lectura molt intensa i acurada, fent que la conjunció entre orquestra i cor sonàs amb tota la potència i delicadesa que destil·la la partitura. I si el cor va complir amb escreix, des de l’exultant Magnificat anima mea dominum fins al triomfal Gloria Patri que embolcalla la peça, d’una qualitat i bellesa incontestable, dels solistes resulta molt difícil destacar alguna de les versàtils peces que interpretaren. I l’Orquestra de Cambra de Mallorca creix i sobrepassa el que significa el seu primer llinatge.

 No va ser tot. Rere el Magnificat, tres àries i una coral de quatre cantates, Ich habe genug, Jesús bleibet meine Freude, Weichet nur, betrübte Schatten i Vernügte Ruh, beliebte Seelenlust. I per acabar d’arrodonir-ho tot el Gloria, de la Missa en si menor. Potser una altra premonició? Un anunci? Chi lo sa? Amén.