La magnífica desfilada de Robert Wilson

No és teatre. No és dansa. No és música. Ho és tot. És Robert Wilson. Qui l’ha vist algun cop ja ho sap. Perquè és una personalitat escènica que s'escapa de totes les definicions. Des dels anys setanta ha col·laborat amb altres tòtems de la cultura occidental com Lou Reed, David Byrne, Lady Gaga, Heiner Müller, Allen Ginsberg, Arvo Pärt, William Burroughs o Mikhaïl Baríxnikov. Justament al Grec 2017 va presentar entre nosaltres i amb Baríxnikov Letter to a man, una mirada sobre els diaris del mític ballarí Vàtslav Nijinski i dos anys més tard ens deixaria bocabadats dirigint Isabelle Huppert a la vida de la reina d’Escòcia (Mary said what she said). "Huppert, excelsa marioneta per a Bob Wilson", vaig titular aleshores la crítica de l'ARA. I si ho diem és perquè la seva nova visita ens acosta una mirada sobre Ubú rei, d’Alfred Jarry, rememorant els titelles que Joan Miró va pintar per a l’espectacle Mori el Merma, de la companyia La Claca de Joan Baixas i Teresa Calafell estrenat a Palma de Mallorca i al Gran Teatre del Liceu el 1978.

En aquest Ubu hi ha bàsicament actors i actrius que fan de titella. Hi ha els personatges principals de l’obra de Jarry i una mica del text. Més aviat poc. I el poc que hi ha no s’acaba d’entendre. Diria que està fet expressament. A Bob Wilson no li va la literatura. "Dreams, dreams, dreams", diu el Pare Ubú. Certament, som dins del somni del director movent-nos per les onades de la seva intuïció. No reconeixem el malèfic Ubú. La seva tirania, les seves atrocitats queden velades per la pulcra posada en escena. Tot és estètica. Magnífica, això sí, des que entres a la sala petita del TNC. Quin quadre! Impressionant immobilitat. Després, durant una hora, una mena de passarel·la de moda. Els personatges s’avancen i es mostren com great models. I val la pena. Els dissenys de Joan Baixas tenen ànima i profunditat, tot i la fredor dels seus rostres blancs. Sí, el Pare Ubú matarà el rei Wenceslau i regnarà. Ben poquet. La desfilada ha acabat. La retina guarda les imatges. Wilson és al teatre el que l’abstracció a la pintura. Ja ho sabien, oi?