Magnòlies, porcella, torró fort i fluix: què en dius del menjar de Nadal?

Palma“Sibil·la, aguanta la coca, que no et caigui de les mans, que a baix hi ha quatre escolans, dos petits i dos de grans, que baden un pam de boca”, diu una cançó popular mallorquina que relaciona Nadal amb l’abundància i la golafreria. Són festes en què dinars i sopars se succeeixen, i el salat dona pas al dolç, fins que la gent en queda empanxarrinada. És en aquesta època quan se senten a dir expressions com aquesta: “Oh! I que hem menjat de molt! Ens n’hi hem posat, fins que ens ho hem pogut tocar amb el dit”. Coneixes, però, tots els menjars d’aquests dies? Idò aquí te n’oferim una selecció. Comencem per la primeria, que és la sopa de Nadal.

Magnòlies, galets, sopa rellena. Omplir cada magnòlia de carn capolada és una tasca que, a moltes de cases, es fa de manera conjunta amb tots els membres de la família envoltant la taula. Du feina, i allò més habitual és que, amb una cullereta petita, s’ompli cadascuna de les magnòlies, i amb el mànec de la cullereta s’empengui cada pilot de carn ben endins. L’objectiu és que, en ser la sopa cuita i un cop hagi revengut i tornada grossa, la carn no en surti. A les Balears, d’aquesta sopa, en solen dir “magnòlies”, mentre que a Catalunya tenen preferència per dir “galets”. Tanmateix, a Mallorca, a moltes de cases tendeixen a dir la castellanada de “sopa rellena”, cosa que és incorrecta, un barbarisme ben bo d’evitar. Si deim “sopa de Nadal” no hi ha confusió. És evident que parlam de sopa de magnòlies farcides amb carn capolada.

“La corna de la porcella, per ser bona, ha de fer ‘crec-crec’”. Tot i que ara hi ha molta de gent que el dia de Nadal dina de peix al forn, a la Mallorca preturística, dinar de porcella rostida era el més habitual. I, de fet, és encara la carn més consumida aquests dies. Tot i que se’n digui porcella, no té per què haver de ser femella, pot ser mascle. Ara bé, ha de ser un animal jove, que preferiblement encara mami. El DCVB en diu: “Porc mascle o femella des que neix fins que el desmamen o fins que és mig fet”. Ara bé, una cosa és segura: per ser bona, la corna de la porcella ha de fer ‘crec-crec’, és a dir, que ha de ser cruixent, per utilitzar una de tantes onomatopeies que no apareixen als diccionaris. I una altra paraula que tampoc no apareix als diccionaris normatius, tot i ser utilitzada sobretot a Mallorca, és ‘corna’. En canvi, sí que hi ha apareix ‘cotna’, que el diccionaride l’IEC defineix com a “pell grossa i dura, especialment de la cansalada”. A Manacor, a diferència de la resta de l’illa, diuen “cotna”. I com que mossèn Alcover era manacorí, per ventura és per això que l’entrada de ‘corna’ del DCVB, que el diccionari considera un vulgarisme, remet a ‘cotna’. Com sempre, aquesta obra descriptiva aporta més detalls que no els diccionaris normatius, i diu que “aquesta pell gruixada i forta” no és necessàriament només la de la xulla o la cansalada, sinó també “la del formatge”, “la crosta del pa”, “la pell gruixada de certes fruites” i, fins i tot, “la del cap, en la qual creixen els cabells”. De fet, a més d’un home calb, de malnom a algun poble li han dit “en Corna Lluenta”.

Torró fort i torró fluix. Tot i que ara se’n fan de moltes de castes, els més tradicionals són el fort, també dit d’Alacant, i el fluix o de Xixona, perquè és en aquestes poblacions on n’hi ha els principals productors. Tanmateix, el torró (“terró”, diuen els felanitxers) no és exclusiu del País Valencià, sinó que n’hi ha tradició arreu de tots els Països Catalans. Tant hi ha ametlers al Raiguer de Mallorca, com a Agramunt, a la comarca lleidatana de l’Urgell. Encara que la seva etimologia és desconeguda, hi ha qui diu que el mot ‘torró’és genuïnament català i que d’aquí passà al castellà ‘turrón’. Perquè en origen els castellans el que tenien eren polvorons. I ara, en canvi, tothom té de tot. Hi ha un torró, que no és ben bé torró, que és molt bo de fer i que es fa dins una paella, amb sucre cremat, unes gotes de llimona i ametles torrades. A Mallorca se’n diu “tambor d’ametla”, mentre que a Menorca l’anomenen “torró cremat”. I una cosa diferent és una coca de torró, que és pasta de torró posada enmig de dues neules.

Xocolata, ‘xicolati’, xocolate. De tant de repetir-ho, ens hem cregut que el mot masculí ‘xocolate’ és incorrecte i que es tracta d’un barbarisme incorporat a través del castellà. La realitat és que tant ‘xocolate’ com ‘xocolata’ són normatius i apareixen als diccionaris. Una cosa diferent és el ‘xicolati’, que just apareix al DCVB i que és un terme d’ús habitual a Menorca, mentre que a Mallorca gairebé ha desaparegut o es considera propi de la gent molt gran. I si parlam de xocolata calenta, va a gust de cadascú si hi vol mullar ensaïmada o coca de Nadal.