Mahler, el dolor i la música

Palma"Convertiré el dolor en música. Crearé un món musical on tot tengui cabuda. La nit i el dia, la llum i l’obscuritat…". Aquestes paraules de Mahler diuen que les va pronunciar molt abans d’aquest comiat, però d’alguna manera subratllen el tarannà del compositor. Das Lied von der Erde (La cançó de la terra), aquest adeu, pràcticament definitiu, va ser la peça amb la qual els components de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dijous a l’Auditòrium, varen donar per acabada la present temporada, que –si n'hem de fer un resum– tan sols es pot qualificar de brillant, tant pel que fa al creixement de la formació com per la selecció de peces que l’han engalanada amb tota casta de regals per a l’oïda.

Eren moments difícils en la vida de Mahler, entre d’altres perquè ja li havien assignat data de caducitat. Després d’una primera aturada obligada, ja a Toblach, el va visitar el seu amic, l’artista Alfred Roller. Ell estava començant la composició de Das Lied von der Erde. Quan va veure el seu visitant, va exclamar, no sense emoció: “Imagini! He tornat a escriure”. I va convertir el dolor en música a partir d’un recull de poemes que, amb el títol de La flauta xinesa, va obrir les portes de la inspiració de Mahler, no tan sols per les lletres, que també hi aportaren els seus grans de sorra –com per exemple “El meu cor està quiet i espera la seva hora”, que diu el poema final, Der Abschied (El comiat), que no era una premonició, sinó un diagnòstic–, sinó també per la gran quantitat de reminiscències xineses que podem trobar a la partitura.

Tot això i molt més forma part del darrer concert, subtitulat 'Una simfonia per a veu tenor i baríton', tot i que en un principi el compositor proposa que sigui per a tenor i contralt. Mielgo va optar per la segona possibilitat que oferia el compositor, és a dir, tenor i baríton. El tenor va ser Steven Davislim i el baríton, Dietrich Henshel, els quals ja havien treballat plegats a les ordres de Mielgo amb la Simfònica i la Coral de Joan Company interpretant La creació, de Franz Joseph Haydn.

No va ser una nit rodona, ni una fi de festa a l’altura de la pràctica totalitat de la temporada. A Davislim li va costar molt mantenir el volum, i l’esforç que havia de fer per no quedar completament engolit per l'orquestra li restava qualsevol possibilitat d’acolorir la seva actuació, mentre que Dietrich Hensel tampoc no arribava en les millors condicions. Ambdós varen estar molt per davall de les prestacions d’una orquestra els solistes de la qual –des de Miralles fins a Arnal, passant per Bleuse, Fortea, Tatay…– brillaren com ja ens hi tenen acostumats i, sens dubte, molt merescudament varen ser ells els que varen rebre els més calorosos aplaudiments de la vetllada. La resta de la formació tampoc no va quedar enrere amb aquesta melancòlica partitura, farcida de textures i harmonies, que la converteixen en una composició exquisida i amb la qual Mielgo va fer lluir de valent la seva tropa, amb Scott Flavin com a concertino convidat.