Joan Mas i Vives: “Mai he entrat dins una aula com si anàs a una batalla”

PalmaLa història de la literatura de les Illes Balears va lligada al seu nom des de múltiples facetes: n’ha estat prolífic investigador, apreciat docent i, en els darrers temps, també reconegut. La figura de Joan Mas i Vives (Maria de la Salut, 1951) ha esdevingut un dels eixos centrals en la recerca i divulgació de diferents àmbits literaris, molt especialment el teatre, i és per això que una sèrie de companys, però sobretot amics –així ho diu ell–, com Damià Pons i Joan Melià han contribuït a repassar la seva trajectòria al llibre Joan Mas i Vives i la literatura: passió i ofici, que acaba de publicar l’editorial Lleonard Muntaner

Són dues paraules ben significatives, la passió i l’ofici, per definir la vostra trajectòria. Han estat totes dues igualment necessàries per mantenir aquesta relació amb la literatura al llarg del temps?

— He tingut la sort de poder treballar amb una matèria que m’agradava al marge de la feina, i per tant les fronteres entre vida i literatura són molt febles. El llibre l’ha escrit tota una sèrie de gent, a qui estic immensament agraït, però crec que el títol va ser consensuat i he de dir que em va semblar fantàstic.

Què se sent de llegir en paraules d’altri allò que ha estat la trajectòria pròpia?

— És molt gratificant. Serveix per mirar enrere i veure que almanco has estat mínimament honest. A la vida he tingut moments més eufòrics i d’altres més depressius, però, en conjunt, n’estic satisfet.

Un dels àmbits en què més heu treballat és el de l’escena teatral illenca. I, de fet, aquest nou llibre surt quan tot just fa trenta anys que sou president de la Fundació Teatre del Mar.

— Això va ser una cosa inesperada. En Carles [Molinet, director del Teatre del Mar] sempre ho explica. Ho havia de ser Josep Maria Llompart, però va morir el dia abans que es fes la presentació de la Fundació. Varen haver de cercar una altra persona i jo estava molt lligat a Llompart. I com que també estava relacionat amb el Molinar, perquè hi vaig viure molts anys i hi jugava a bàsquet, m’ho varen proposar. En tot cas, ser president de la Fundació Teatre del Mar no és res més que una manera de donar suport a un projecte amb el qual em sentia molt identificat.

Recordau com varen ser els inicis del vostre vincle amb la literatura?

— No tenia precedents literaris a la família, veníem d’un poble molt rural i estàvem molt lligats al món del camp. Jo crec que va ser, com sovint passa, durant l’època de Batxillerat a l’Institut Ramon Llull. Vaig tenir de professora dona Antònia Suau, que encara la record, i crec que hi va tenir molt a veure.

Què en recordau, d’ella? Per què us va marcar?

— Em sentia a gust anant a aquelles classes, va ser qui em va obrir les portes a la literatura. Era una gran narradora i recitadora. Sovint els textos literaris són poc presents a les aules, hi ha més informació biogràfica o llistats de títols que no textos, i a ella precisament la record com una gran narradora oral.

De la mateixa manera que ella us va obrir les portes a la literatura, vós també ho heu fet amb molta altra gent.

— He tingut una relació molt afable amb els alumnes, i he pogut compartir petites passions amb ells. A mi m’ha ajudat molt que els meus alumnes descobrissin que jo vivia apassionadament les coses que explicava, i a més tenc la sensació que m’he duit bé tant amb els col·legues com amb els alumnes. Mai m’he plantejat entrar dins una aula com si anàs a una batalla, sinó com qui va a una trobada agradable.

De la presència actual de la literatura a les aules, què en pensau?

— Aquesta és una pregunta difícil. El problema és que la literatura té poca presència a la societat en general. Hi ha cercles que en són actius i hi ha bons escriptors a Mallorca avui dia, no estic discutint això. Però vas pel carrer i veus que la literatura compta molt poc, que hi ha coses com l’audiovisual que hi pinten molt més, tant a la cultura com en general. I això es reflecteix a la docència i al món universitari. Per no parlar de la recerca, que de vegades em deman quin paper té avui dia.

S’ha deixat de banda?

— Crec que hi ha pocs estímuls per a la recerca, sobretot d’Humanitats. Les Humanitats tenen poc pes socialment, i la recerca d’Humanitats de vegades sembla que és una activitat gratuïta. Com que no estàs creant un microones que et soluciona el problema d’encalentir el menjar, sembla que en pots prescindir, i aquestes activitats teòriques acaben tenint poca presència social.

Els erudits i els intel·lectuals no tenen el prestigi d’abans?

— No són el mateix, uns i altres. Els erudits sí que crec que es veuen com una andròmina, un pes mort dins el context social. L’intel·lectual per mi és una altra cosa, tot i que és cert que una persona pot ser ambdues. Però els intel·lectuals són aquells que són capaços de reflexionar sobre la societat i proposar solucions, i jo crec que sí que tenen encara un paper important. Ara bé, un intel·lectual ha de ser una persona molt formada, no podem donar el títol a qualsevol.

Tot això ha canviat molt d’ençà que us dedicau a l’estudi de la literatura, no?

— Potser sí. Però potser també hi ha el fet que com més gran et fas, més conscient ets de determinades coses que quan eres jove tapaves amb il·lusió. Vas acumulant capes de relatiu escepticisme. No sé si era diferent perquè a l’època franquista tampoc podíem fer grans elogis de la vida cultural a Mallorca i al món. Però sí que pens que l’evolució vital fa que et sàpiga més greu que allò que a tu t’importa, de cada vegada més tingui menys pes socialment.

El que no ha canviat gaire, lamentablement, són els atacs polítics al català.

— Això cansa molt, és un tema que em cansa moltíssim. Estam discutint el mateix que discutíem fa cinquanta o seixanta anys i no tenim la sensació d’haver avançat cap a bé. Els canvis demogràfics són demolidors i fan que la llengua pròpia, el català, sigui cada vegada menys present. Parl de Mallorca que és on ho visc més, però afecta tots els territoris de parla catalana. Cansa molt constatar tota una sèrie de declivis que no som capaços de revertir.