PalmaEl dia de la trobada per a l’entrevista, el 25 d’agost, feia just un any que havia llançat la primera col·lecció de joies. De llavors ençà, Alex Sobrón Solivellas (Palma, 2000) ha vist com aquells anells que havia començat a fer per a ell mateix viuen a les mans de la cantant Nathy Peluso, l’influencer Luka Sabbat, el músic Kaydy Cain i el dissenyador de roba i artista Miquel Adrover, entre d’altres, a més d’haver fet part de campanyes de Filip Custic, el creador de l’univers visual de Rosalía. Tot i l’èxit de les seves peces –quasi totes úniques–, no es defineix com a joier, o no únicament. És cert que fa joies, però –com es llegeix al seu perfil d’Instagram i hi insisteix en aquesta conversa– és també DJ, estilista i espiritualista, “entre 30.000 coses més”.
I entre les 30.000 coses, com arribau a fer joies?
— Hi vaig arribar el 2017. Hi havia joies que m’agradaven molt i no me les podia permetre. Aleshores, Marta Salinas, que treballava a l’estudi de ma mare –Verónica Solivellas–, feia joies i tenia cera. Me’n va deixar dos trossos: “Fes el que vulguis i ho fondré”, em va dir . Vaig fer dues peces de plata, entre elles l’anell amb un quars en brut que vaig anomenar Lingam en referència al fal·lus de l’espiritualitat hindú. Jo som molt especial amb el que em pos, ho sé, només volia fer el que jo em volia posar i, si ho trobava, no podia accedir-hi.
Ja no les feis només per a ús propi. Què voleu aportar amb unes peces que omplen les mans de flors, de pedres en brut o de puntes de dits d’or o de plata?
— Per mi aquestes joies són més a prop de l’art, de l’escultura, que no de la moda. Les joies per mi no són un ornament, sinó un concepte de vida, una manera d’entendre-la i afrontar-la. Hi ha una intenció de transcendència i cada col·lecció està basada en un concepte diferent. Vaig reconnectar amb les flors, que sempre han estat molt importants per mi, per fràgils i efímeres. I em fascina el món de les pedres en brut, no sé per què la gent les poleix. Ens creim millors que la natura?
Dèieu que posau molta cura en la imatge. Fins a quin punt li donau valor i fins a quin us esclavitza?
— La imatge em sembla importantíssima, encara que esclavitza. L’essència de la persona es tradueix en la imatge, sigui quina sigui. Reconec que la meva em preocupa i dedic temps a sentir-m’hi reflectit. No és frívol i tampoc ho faig per satisfer els altres. He tingut molts problemes per com em vestesc, maquill o mostr.
Notau que la gent, en general, rebutja tot allò que surt dels convencionalismes?
— Creim que vivim en el primer món, que som moderns, i tenim una necessitat espantosa d’encasellar les persones i les coses, de ficar-les en un marc prefixat per una societat que és binària i que no respecta altres maneres. Jo som molt ambigu, m’agrada l’ambigüitat, i no sent la necessitat de justificar-me davant ningú per com em present, per com som. No em justific, però la meva actitud també és política.
A quina actitud política us referiu?
— Posar-me tacons és un acte polític, maquillar-me també. I ja sé que em poden pegar una pallissa, però ho faig perquè això s’ha d’acabar. Mirau, a mi no m’agraden gens les camisetes de jugadors de futbol, però no se’m passaria pel cap pegar una pallissa a ningú perquè du una camiseta de Ronaldo. Jo els respect.
Defensau que la imatge té una funció política.
— Jo veig la imatge com a eina per construir el meu personatge, reflectir els valors i els conceptes que han marcat la meva vida. Jo mai no m’he sentit còmode amb els rols masculins tradicionals. Don gràcies que he crescut en un ambient on m’he sentit molt comprès. És fort haver d’estar agraït per això...
Tornem a les 30.000 coses que feis. És ambigüitat?
— Vivim en un món multidisciplinari i jo m’hi sent, molt multidisciplinari; qualsevol mitjà que m’interessa, l’aprofit al màxim. De fet, jo no sé si seré joier ni on em durà això de les joies. No em vull posar límits. Això sí, faig les coses amb un propòsit, però no permet que aquest propòsit em limiti. Vaja, que no seré jo que em posaré límits, ja ens limiten els factors externs.
Estau a punt de treure una nova col·lecció de joies. Quin concepte hi ha al darrere?
— Està inspirada en un altre univers que m’apassiona: el de les religions. Jo som batiat catòlic, de família jueva, a 16 anys vaig anar als monjos tibetans perquè també em batiassin –així que som budista tibetà– i ara estic molt ficat en la santeria cubana i en l’espiritisme. Jo crec en tot i, sobretot, crec que totes les religions són en essència el mateix. Som molt espiritual, és un dels pilars de la meva vida. Em dona estabilitat mental, pau i tranquil·litat, que són coses que mai no em sobren. També hi ha una actitud política en la nova col·lecció: he fet el pit de santa Àgueda en or i en plata, un penjoll el 15% de les vendes del qual serà per tal d’ajudar a pagar operacions de pit a transsexuals. M’agrada pensar que es finançarà amb una cosa que surt de la religió.