Gabriel Janer Manila: “Mai no s’havia manipulat el llenguatge tant com ara”

PalmaDiu Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940) que darrere cada paraula hi ha una història carregada de múltiples significats. “De vegades ens agraden i d’altres no, però les paraules ens arriben sempre així, carregades de significats, i sovint la feina és depurar-les, retirar tot allò que és brossa per arribar a la seva essència”. Ja fa més de 50 anys que es dedica precisament a això, a aquesta tasca de depuració que realitza de cada vegada de manera més conscient i minuciosa. Ho demostra a la seva darrera novel·la, Jaguar, on els adverbis es moren de por, publicada per la Nova Editorial Moll, on un grup de joves emprenen un viatge a la recerca d’un poble llegendari i on la consciència lingüística de l’autor es traspassa també a una de les trames principals. I és que en aquest recorregut farcit tant d’aventures com de metàfores s’hi explica, entre d’altres coses, la desaparició d’una llengua.

“La llengua era aquí des de feia segles. Lentament s’havia construït”, s’hi diu cap a la part final del llibre. “Havia servit per posar nom a cada ésser viu, a cada cosa, a les muntanyes i a les valls, als rius, a les fonts, als llacs, als meandres. Havia possibilitat una manera d’estimular la imaginació, de contar les històries de la gent. Ningú no tornarà a dir mai més la paraula amor amb la llengua dels korubo”. I tot i que el relat de Jaguar, on els adverbis es moren de por se situï a l’Amazònia a mitjan segle XIX, Janer Manila tot d’una recorda que “passin on passin, i siguin de l’època que siguin, jo he volgut sempre que les meves novel·les parlin del meu temps”.

Així, de la mateixa manera que una de les lectures del llibre pot ser “una abrandada defensa de l’Amazònia i una crítica contra Bolsonaro i tota aquesta tropa que volia arrasar-ne una bona part per fer negocis”, Janer Manila també hi ha volgut incloure “una metàfora i un símbol de la nostra realitat: tenim una llengua que és perseguida i pot arribar a desaparèixer”, afirma.

En aquest sentit, l’autor subratlla que una llengua no és “només una col·lecció de verbs i noms, de paraules: a una llengua hi ha una visió del món i una manera d’interpretar-lo” i es refereix a un fragment d’Alícia en terra de meravelles, el clàssic de Lewis Carroll, per parlar d’una de les seves principals inquietuds amb relació a aquesta qüestió: la manipulació del llenguatge. “Hi ha un moment en què Alícia li demana a un dels personatges per què les paraules una vegada signifiquen una cosa i en un altre moment en signifiquen una altra. Idò bé, el conill li respon que tot depèn de qui comanda, qui té el poder dona sentit a les paraules i les manipula a partir dels seus interessos. I això és mortal”, sentencia.

De fet, en relació amb els múltiples significats que pot tenir una paraula, Janer Manila tria com a exemple el concepte ‘llibertat’ i assegura que se’n podria escriure tot un llibre sobre les diferents definicions i usos que se li han donat. “I també és cert que de vegades sent gent com Ayuso parlar de llibertat i tenen tot el dret a emprar aquesta paraula, però el que diuen no té res a veure amb el que jo pens que és la llibertat. No crec que hagués passat mai tant com ara, aquesta manipulació degradadora del llenguatge que veim tan habitualment”, assegura.

Qui ho diu és un dels autors que més ha fet per preservar no només la riquesa lèxica sinó també els matisos d’una llengua de la qual es considera, encara, un aprenent. “Ho ets sempre, un inexpert”, assegura. “Ara he llegit un llibre de haikus de Miquel Rayó i és una meravella, perquè en 14 síl·labes trobes sempre una paraula que no havies previst. És preciós veure que la nostra llengua pot donar-te tant si t’hi poses, si ets capaç d’indagar un poc”. És precisament l’autor a qui ell cita, Miquel Rayó, un dels que més sovint li reconeix la seva pròpia tasca d’investigació envers el català, segons explica. “En ocasió de les meves memòries em va dir que ja ningú no escrivia com jo i que qualque dia la meva literatura serviria per delimitar dues èpoques”, conta entre rialles, tot i que tarda poc a posar-se seriós. “Sigui cert o no, em va alarmar. Jo utilitz un llenguatge que he anat construint durant tota la vida, molt ric i expressiu, i molt condicionat per la bellesa, però no vull pensar que es pugui perdre”, afegeix amb gest de preocupació.

La publicació d’aquesta darrera novel·la ha coincidit amb el monogràfic dedicat a la seva obra que es va dur a terme el darrer cap de setmana d’abril, impulsat des de la Fundació Mallorca Literària i coordinat per l’escriptor Miquel Àngel Vidal. “Em va deixar trasbalsat, he hagut de menester dos dies per aclarir el cap perquè en 48 hores em van posar damunt la taula tot el que havia fet en 60 anys”, diu amb un somriure, “i amb això et venen idees i coses que recordes, i d’altres que no… Per exemple, quan parlaven dels meus inicis i de les influències que havia pogut tenir, de les meves lectures de Sartre i Camus, que eren lectures mal fetes perquè tenia 19 o 20 anys, i amb aquesta edat només entens el 10% del que volen dir”.

I si bé mirant enrere reconeix estar content de tota la feina feta, també assegura que se’n penedeix “un poc” d’haver-ne fet massa. “I, tanmateix, encara ara en faig, necessit fer-ne. M’assec cada dia davant l’ordinador i escric un dietari, i pens en diferents coses”, confessa, i mentre ho diu no pot evitar recordar la cita d’Albert Camus que acompanyava el seu debut literari, L’abisme, publicat ara fa més de cinquanta anys, una cita que encara ara defineix la seva vocació i ofici d’escriptor i que recita de manera ben pausada i ben conscient: “La mateixa lluita per aconseguir el cim basta per omplir el cor d’un home”. “I mira que això és existencialisme pur i dur”, afegeix, encara una mica emocionat, “però record perfectament que Pep Llompart em va dir que això no ho podien llegir els de Comissions Obreres o s’emprenyarien, que no podia ser això de dir que n’hi havia prou amb lluitar sense aconseguir res”, relata just abans d’esclatar a riure. I és que ja ho havia avisat ell al principi de la conversa, que tot té sempre més d’un significat.