Maria Carbonero: “Mai no sé què en sortirà quan començ a pintar”

PalmaDes del 2010 no feia cap exposició individual i, diu, que ara ja en té una altra en marxa. La pintora Maria Carbonero (Palma, 1956) inaugura aquest divendres Groc a la galeria 6a de Palma, on es conjuguen obres de diferents etapes d’una artista que afirma que cada dia pinta diferent, tot i que sigui impossible distingir quines de les peces són recents i quines tenen més de trenta anys.

Com és que heu decidit posar-li per nom Groc, a l’exposició? Què ha passat amb aquest color?

— Bé, d’una banda, m’agradava que fos un títol curt i molt sonor, que tingués aquesta contundència… I després hi ha hagut un canvi de paleta en la meva pintura, ara en faig servir una de diferent i hi he introduït un color groc intens. Jo havia utilitzat qualque vegada l’ocre, però no aquest color d’ara, que és un to que té connotacions d’alegria i també em remet a les flors, a l’amistat… El contrast més gros és justament entre el negre i el groc.

I tot i que sigui el color que batia l’exposició no és present a totes les peces… El que sí que hi ha són aquests rostres tan definitoris de la vostra obra. D’on sorgeixen totes aquestes fesomies?

— No ho sé, però venen de molt enrere… Jo de petita era hiperactiva i sempre duia un llapis a la mà. I ja llavors el que dibuixava eren generalment cares. Professionalment, m’hi vaig començar a dedicar l’any 1982, a pintar, però en realitat ho havia fet tota la vida. I és curiós perquè vaig començar amb dues exposicions d’obres abstractes… [riu] Però de l’abstracció vaig pegar a aquesta figuració que em sortia de dins, em sortien tots aquests personatges marginals.

Perquè la vostra tasca artística és molt íntima, no és veritat? És una cosa que d’alguna manera us brolla.

— Sí, totalment. Mai no sé què en sortirà quan començ. La primera intenció em surt molt ràpidament, és visceral: surt de l’estómac i passa pel cor i pel braç fins a arribar a la mà. Després és el mateix quadre el que em diu cap on ha d’anar, què hi manca i què no. De fet, el quadre t’ho va demanant. Arriba un moment, de vegades, que sembla que et parla i tot, i altres vegades has d’insistir tu i el vas mirant i girant i observant… I veus què en surt o què hi trobes.

I una vegada l’heu acabat, no hi ha certa sensació de buidor, després de tot el que hi heu dipositat?

— En el meu cas tot al contrari, jo diria que em qued plena una vegada he acabat. Quan em satisfà l’obra em qued molt plena, de fet. Potser em sent buida l’endemà, quan hi torn, però no amb l’adrenalina de pintar… M’umpl l’acte de fer-ho. En canvi, amb la litografia és diferent.

En quin sentit?

— És un procés molt més intel·lectual, molt de cap, que requereix que hi hagi esbossos previs, i has de tenir en compte que surt a l’inrevés, que cada pedra és un color, que ho has d’anar revisant… És un procés molt més lent. En aquesta exposició n’hi ha quatre, de litografies, i també hi ha una peça que té més de 30 anys.

Quina?

— Ah, això no us ho diré! [riu] He trescat pels calaixos, n’he obert que feia anys que no obria, i aquesta, en concret, va ser una obra molt interessant… Quan la vaig veure vaig pensar que era igual o millor que el que he fet darrerament i vaig decidir que la inclouria, també, sense que hi hagués referències als moments en què estan fetes les diferents obres: m’agradava la idea que hi hagués diferents llenguatges, moments i formes, malgrat tot siguin rostres. La manera de pintar canvia d’un dia per l’altre. Com que em surt de dins, mai no estic igual, i això també pot dur a múltiples interpretacions.

Malgrat que sigui indistingible que hi ha gairebé trenta anys entre unes obres i les altres, perquè ho és, sí que hi ha coses que deuen haver canviat en la vostra manera de pintar, més enllà de la paleta.

— Sí, i tant. Hi ha qüestions tècniques, com que a mi m’agrada pintar a l’oli i de cada vegada es fa menys, i que les textures també canvien quan pintes amb acrílic damunt tela. I després hi ha coses, com els viatges que he fet, que m’han enriquit molt. Per exemple, països asiàtics o africans, llocs on he vist altres rostres on els nassos i els llavis s’eixamplen, per exemple, i això d’alguna manera també provoca canvis a l’obra. No sé si és evolució o involució, però són canvis, al cap i a la fi.

Més enllà dels canvis, l’acte de pintar us suposa més plaer que patiment, no és així? Perquè sovint hi ha aquesta idea que una gran part de l’art va lligada al patiment.

— Hi ha una mica de les dues coses, probablement, però jo tot el que té a veure amb l’estudi, ho gaudesc: la pintura, per si mateixa, és tot plaer per a mi. La part que duc pitjor és l’acte social i tot allò que ho envolta, perquè, al cap i a la fi, jo pint per a mi. Però ja sé que aquest vessant social és part de la feina i, què hi hem de fer, ho accept.

I, de fet, heu exposat a Alemanya, França, Itàlia… I arreu de l’estat espanyol, evidentment també a les Balears. Però ara feia anys que no fèieu cap mostra individual. Com ha estat que heu decidit a tornar-hi?

— Crec que d’ençà que des del Govern balear em van donar la medalla d’artista de l’any, que va ser el 2010, no n’havia fet cap, d’exposició individual… Que això no vol dir que hagués deixat de fer feina, ni molt manco, he continuat fent feina, però he revisat tot el que tenia guardat dins l’estudi, que després de 40 anys hi havia molta obra guardada, i hi vaig trobar moltes peces que em van sorprendre. La meva és una obra que respira, que necessita respirar, i amb aquesta exposició la veritat és que estic satisfeta.

I heu tornat a la galeria 6a, que és tornar a casa –Maria Carbonero va ser una de les fundadores del taller 6a. Però teniu altres projectes entre mans?

— Doncs la veritat és que sí… [somriu] Abans d’acabar enguany, participaré en una exposició col·lectiva a Brussel·les, a una galeria nova. I si tot va bé hi tornaré amb una d’individual. Sí, ara encara ho estam acabant de preparar tot. És un retorn al circuit. Sí, perquè la pintura sempre hi ha estat.