Helena Tornero: “Potser mai tindré una casa pròpia, però em dedico al que m’agrada i soc feliç”

BarcelonaHelena Tornero (Figueres, 1973) viu amb la il·lusió del primer dia la seva professió com a dramaturga. Aquest curs és l'autora resident de la Sala Beckett, on està preparant un nou espectacle que s'estrenarà a l'estiu i explorarà l'amor en l'actualitat. Amb una llarga trajectòria, ha estat en cartell als principals teatres de Catalunya, ha guanyat el premi SGAE per Submergir-se en l’aigua (2007) i el premi Lope de Vega per Fascinación (2015), i ha escrit l’òpera Je suis narcissiste, guardonada amb el premi Alícia de l’Acadèmia Catalana de la Música.

Ets la nova autora resident de la Sala Beckett d’aquesta temporada, que està dedicada a les històries de la contemporaneïtat. Això què vol dir? 

— És una bona pregunta decidir què és la contemporaneïtat. Avui en dia sembla que hi hagi unes obligacions temàtiques i que, si no parles d’aquestes coses, no entres dins de la contemporaneïtat. Les xarxes en són un exemple. Però pots escriure una història que passa al segle XVII que sigui profundament actual perquè, en realitat, quan escrivim sobre el passat escrivim sempre des de la nostra visió contemporània. 

I tu, quina història vols escriure? 

— Vull reflexionar sobre la possibilitat o la impossibilitat d’escriure històries d’amor avui en dia. I vull fer una comèdia. Ara estic mirant comèdies romàntiques, que estan plenes de clixés des de la mirada feminista actual. En aquest sentit, alguns gèneres són molt conservadors perquè tenen una fórmula que funciona i genera addicció. La comèdia romàntica et fa reflexionar sobre el que ens han venut com amor, per conveniència de la societat, però que potser no li funciona a tothom.

Per què vas escollir ser dramaturga? 

— M’agradava molt llegir. Quan tenia set anys em van regalar un diari, i m’agradava seure i escriure quan estava enfadada o trista. Més tard, vaig decidir apuntar-me a un curs d’escriptura teatral a l’Ateneu Barcelonès amb el Toni Cabré i aquí va començar tot. Vaig deixar la feina i vaig fer direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre. A la meva família li va costar, perquè tenia una molt bona feina. Vaig passar molta por i èpoques de precarietat, però ara estic contenta d’haver pres aquesta decisió. Potser mai tindré una casa pròpia, però em dedico al que m’agrada i soc feliç. 

Quin és el millor record que tens del teatre? 

— Quan vaig escriure la meva primera obra de teatre, El vals de la garrafa (premi Joan Santamaria 2002), fruit del curs amb el Toni Cabré. En aquella època el meu avi va començar a explicar coses sobre la Guerra Civil que no sabíem i jo vaig veure-hi una història. L’obra es va publicar en una edició de la revista Entreacte, i un grup d’actors de Viladecans la va trobar i la van muntar. El meu avi i tot el poble van agafar un autocar per anar a veure l’obra i jo recordo seure a la butaca, sentir la gent plorar i pensar: "Jo vull dedicar-me a això, a escriure coses que provoquin emocions a la gent".  

I el pitjor? 

— Una vegada que em van canviar el final d’una obra sense el meu permís. Em vaig sentir molt malament, molt maltractada i va ser molt dur. A vegades hi ha senyors que es creuen que en saben més que les autores. És important recordar que l’autor té uns drets, un ofici, i no es poden modificar els textos sense el seu permís. Des de l’Associació de Dramatúrgia Catalana s'està fent molta feina per protegir aquests drets. Actualment d'això en diríem abús, però en aquell moment no hi havia tanta consciència.

Quan parles d’escriure teatre dius que és “una forma d’amagar-se, o de mostrar-se i d’amagar-se alhora”. Què significa? 

— Anton Txékhov deia que l’escriptor havia de plorar sense que es notés que estava plorant; no se li han de veure les intencions, però han de ser-hi. L’escriptura, en el fons, és un acte impúdic, perquè surt de tu. Però alhora s’amaga darrere de la ficció. En el meu cas, segurament té a veure amb aquella nena que escrivia al diari, perquè no sabia expressar segons quines emocions. I l'escriptura em va servir com una escola per aprendre a gestionar-les en forma d’històries. 

El 2023 vas estrenar a la Sala Beckett Dona i aspirador(a), un monòleg que posa l’ecofeminisme al centre de la qüestió.  

— És una teoria que il·lustra com la dona i la Terra són explotades per igual per l’home dins de la lògica del patriarcat. De fet, no és d'estranyar que hi hagi tantes activistes mediambientals dones, perquè la dona s'ha ocupat moltes vegades de les cures. Actualment, veiem que cuidar potser era més important que conquerir i les guerres. Les cures són vitals perquè a vegades ens oblidem que som éssers fràgils i que si no ens cuidessin, ens moriríem.

També ets membre de Paramythádes, un grup de gent de les arts escèniques que ofereixen tallers als camps de refugiats. Quin és el record més especial que en guardes? 

— Quan érem a un camp de refugiats de Grècia, el grup va muntar una orquestra clown de versions que es deia l’Orquestra Desastre, que funcionava molt bé. Anys més tard, una de les persones refugiades que estava allà d'espectador, ens va dir: “Quan estic desanimat miro el vídeo de l'espectacle, que em posa de bon humor”. Aquí t’adones que el teatre pot ser molt útil per confortar. A ells no els havíem d’explicar que el món estava malament, perquè ja ho sabien. El que fèiem era preparar activitats que els ajudessin a passar millor el temps, empoderar-se i recuperar una mica la dignitat.