PalmaLa història professional de Pilar Rovira es va lligant a la dels més de 240 anys del centre educatiu en el qual treballa des del 1996. Professora d’Arts Plàstiques i Disseny en l’especialitat d’Organització Industrial i Legislació a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de les Illes Balears (EASDIB), cap d’estudis amb funcions de vicedirectora, ha coordinat i ha estat investigadora principal del llibre De l’Escola de Dibuix de Palma a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de les Illes Balears (1778-2020). Editat per Lleonard Muntaner, és la primera història monogràfica d’un dels centres educatius més antics de les Illes. No n’és la única autora, també ho són cinc professores més del centre: Irene Mestre, Francisca M. Torrens, Maria F. Abando, Margalida Canet i Maria del Mar Vilalta, que amb Rovira integren el Grup de Recerca en Innovació i Disseny.
L’Escola de Dibuix de Palma va néixer el 1778 com a iniciativa de la Societat Econòmica d’Amics del País del Regne de Mallorca. Segons la documentació que heu recollit, com era aquest col·lectiu impulsor?
— Era una societat integrada per persones amb esperit proteccionista, molt compromeses amb Mallorca i amb el seu desenvolupament socioeconòmic. S’hi involucraren alts funcionaris, clergat, noblesa, burgesos, menestrals i artesans. Volien contribuir a modernitzar l’illa i obrir-la al món. Per assolir aquesta prosperitat, donaven molta importància a la formació. I de bon començament, varen voler que l’Escola de Dibuix fos un servei públic. Després de 242 anys, es manté aquell esperit fundacional.
Creis que avui el col·lectiu que té el poder econòmic a les Illes impulsaria una escola de dibuix, d’arts o de qualque aspecte cultural?
— Tot i que avui la realitat és diferent i l’EASDIB és un centre d’ensenyament públic, ara no tindria suport o impuls per part del poder econòmic de les Illes perquè no té a veure amb el turisme. Aquest mecenatge, salvant les distàncies, el trobamen altres territoris: és el que fa Amancio Ortega a Galícia i Bill Gates arreu.
L’Escola es va destinar a formar els fills de les famílies obreres i també els aprenents dels gremis.
— Al començament, obrien quan tenien doblers, de dilluns a diumenge i amb l’excepció del dissabte, que estava tancat. Hi anaven infants i joves de tota edat després de fer feina, perquè no hem d’oblidar que els infants feien feina. L’objectiu era donar educació i formació a gent que no en tenia. Pagava qui podia i en funció del que podia. Es va començar el 1778 amb la secció de Dibuix; el 1796 es va obrir la secció d’Escultura i dos anys després la d’Arquitectura. Era una formació molt bàsica, però que complia una funció social important.
Com definiríeu el paper que ha anat fent la institució des de l’Escola de Dibuix a l’actual Escola d’Art i Superior de Disseny?
— Se’m fa difícil definir-ne el paper. El que sí que puc dir, perquè ho he sentit sovint i comprovat en els documents recuperats, és que va ser una aposta arriscada i innovadora. Ha estat pionera en molts aspectes i en distintes èpoques: va néixer quan només existia la Llotja de Barcelona, va ser un projecte molt social, una de les primeres que ajuntaren al·lots i al·lotes, una escola que sempre ha fomentat la formació pràctica, sense descuidar la formació integral de les persones. També vàrem ser pioners en la implantació d’estudis de Disseny. Hem anat incorporant àrees a mesura que la societat les demanava. Una de les darreres, de còmic.
L’etapa de l’Escola d’Arts i Oficis, devers els anys 60, és de les més reconegudes. Era el lloc on infants i joves podien anar a cultivar l’afició pel dibuix i altres llenguatges, i preparant-s’hi els que després volien estudiar Belles Arts a fora. Aquesta formació bàsica no hi és ara entre l’oferta pública. Què n’opinau?
— Ara no podríem fer allò que es feia perquè hi ha una normativa i uns plans que ho impedeixen. Abans, es donaven pautes a persones per si aquella afició podia ser després la seva professió. Però ara no podem oferir la primera presa de contacte. I no és cert: hi ha nombrosa oferta extraescolar als centres públics i també els casals de joves tenen oferta artística. Des de l’EASDIBno ho podem fer perquè som una escola professional i donam titulacions en distints graus. Hi som per fer de l’afició una professió, però no ens podem quedar cultivant aficions perquè no és la nostra missió.
La realitat educativa ha canviat. En quin sentit?
— La gent ja no aprèn de la manera en què s’aprenia abans i n’hem de ser conscients. La major escola del món, ara mateix, és YouTube. S’aprèn més amb un parell de vídeos que amb un professor. Ens agradi o no, hem de saber donar resposta a aquesta realitat.
Hi haurà Facultat de Belles Arts a les Balears?
— A l’EASDIB no en tenim una informació oficial de moment. Tot el que coneixem del projecte és per la premsa. En tot cas, si la fan, benvinguda sigui. Com més oferta educativa hi hagi, millor per a la societat.