El bar de santa Teresa, el professor borratxo i la pena de l’enamorat

Diuen que Mal de coraçon és el nom, o un dels noms, amb el qual santa Teresa de Jesús anomenava el seu mal, per altra banda, sense diagnosticar. Serà així o serà perquè una ce trencada en castellà (l’espectacle és bilingüe) dulcifica la seriositat que imposa el nom de la santa i obre la porta al riure. En qualsevol cas, conclouen els membres de la companyia Solitària, la santa escriptora en sabia molt, del que era patir. I d’això, de patir, de personatges patidors, diuen que volien parlar-ne en aquesta proposta que vol fer de l’exageració virtut, escrita per la prolífica Victoria Szpunberg i dirigida per la madrilenya Andrea Jiménez, codirectora de la companyia Teatro en Vilo.

Hi ha l’anguniós patir d’un jove a qui la seva nòvia ha abandonat inesperadament després d’un llarg idil·li i que arrossega la pena fins a un bar on potser trobarà qui li ha robat l’amor de la seva vida. Però en realitat qui trobarà és un professor universitari alcoholitzat que ho ha perdut tot i que fa explosius combinats d’alcohol i filosofia barata, i una actriu i cambrera que prepara el paper de santa Teresa per al càsting d’un musical sobre la santa. Sobre aquest plantejament i amb uns personatges que es complauen en la seva pena i, en conseqüència, sense cap evolució, la proposta deambula amb força irregularitat per accions, monòlegs i cançons com un pretès mostrari de girs teatrals. Des del clown més patètic que interpreta Pau Vinyals a l’emoció d’un Ne me quitte pas del professor Pol López, el forçat dramatisme d’un fragment de les reflexions de la santa (no, no fan servir el Vivo sin vivir en mí...) o la rabiosa interpretació d’una versió religiosa del majestuós Cry baby de Janis Joplin per Júlia Barceló (que no pateixi la cúria, que no hi ha cap burla).

Si bé el deliberat patetisme inicial és feixuc, el conjunt funciona quan, despentinant-se, es converteix en una festa sense complexos que s’adreça al públic i l'implica. Dèiem abans que la intenció de la proposta era parlar del patiment, però una cosa és el que entra a la sala d’assaig i l’altra el que en surt. I a la fi el que en surt és una amanida performativa força simpàtica que s’imposa pel talent dels intèrprets i per una direcció que prima el que és lúdic per sobre de qualsevol altra cosa.