La mala gestió de l’aigua
CuinerEl problema és la brúixola. Demà comença l’escola, en honor de l’inici del curs acadèmic podríem fullejar algun dels llibres de geografia de la nostra infància, que de ben segur acumulen pols en racons i golfes de casa. Llibre o atles en mà, pàgina d’Europa oberta, mesurau quina és la distància entre Alemanya (és a dir, els que tallen el bacallà) i les Balears (de fet, el patató). Després, com a acte de pura comparació aritmètica, contrastau aquesta longitud amb altres com les que ens separen de Tunísia, Algèria, el Marroc, Còrsega, Sardenya, Barcelona, València, Múrcia... Ara passem al volum d’història i repassem substrats, conqueridors, pobladors, relacions comercials, interaccions culturals... Per acabar, creuem dades i que entri en joc la mai ben ponderada estadística. Les matemàtiques i el sentit comú ens faran evident que algú ens va dir que havíem de ser Europa i també que a nosaltres ens agrada mirar cap a Europa i poc més, la resta és una altra cosa.
La manca de pluges que estam sofrint des de fa molts mesos ha portat les reserves hídriques de les nostres Illes a unes xifres, com a mínim, perilloses. L’aigua, aquest element indispensable per a la vida, ha tornat a situar-nos al mapa. A la nostra contrada plou poc, som molts i, a més, mal organitzats.
Anem per parts. Plou poc, per tant la nostra vegetació està preparada per sofrir amb relativa eficàcia períodes transitoris de sequera; ara bé, si volem entapissar les nostres zones verdes, tant privades com públiques, de gespa com fan a les zones on l’aigua va a balquena, significa que alguna cosa no hem entès. Som molts, la població fixa de casa nostra s’ha triplicat en els darrers cinquanta anys. A més, com que vivim de la gent que ens visita, la càrrega poblacional a la qual han de donar servei els nostres aqüífers ha augmentat de manera exponencial (evidentment, les pluges, no). I per acabar, estam mal organitzats, els estudis diuen que les xarxes públiques d’aigua tenen unes fugues que ronden el cinquanta per cent; demencial. En les darreres dècades hem vist com s’han dilapidat estratosfèriques quantitats de doblers en obres faraòniques d’una necessitat més que discutible. Mentrestant, perdem la meitat de l’aigua pel camí, els nostres pagesos han d’abandonar les zones de reguiu i cada minut van al mar tones d’aigua que, si es depurassin com cal, podrien servir per regar fora vila. Tenim poca aigua, però la gestionam molt pitjor que aquells als qui els sobra. Per què deu ser que en això no ens miram en el mirall d’Europa.
Els nostres estómacs vénen d’una herència que sap de romaní, de tap de quartí, d’oli d’oliva, blat xeixa, gerret fregit, porc negre, tàperes, olives trencades, albercocs, ametlles... La nostra cuina, per sort i quan no perd el nord, fa olor de Mediterrània.
