Christina Riggs: "La maledicció de Tutankamon és l'expressió de l'angoixa que crea l'imperialisme"

LondresLa professora Christina Riggs, de la Universitat de Durham (Regne Unit), parla amb l'ARA sobre una altra manera de mirar la descoberta de la tomba del rei-nen Tutankamon. L'any passat va publicar un llibre lúcid sobre la diplomàcia al voltant del faraó: Treasured: how Tutankhamun shaped a century. I en un d'anterior –Photographing Tutankhamun archaeology, Ancient Egypt, and the archive– va observar de manera tan acurada com diferent les imatges de Harry Burton dels treballs a la tomba, que l'arqueòleg Howard Carter va localitzar a la Vall dels Reis, a Tebas, l'actual Luxor, el 4 de novembre del 1922. Es compleixen aquest divendres cent anys d'aquell esclat faraònic que va sacsejar el món als anys vint i trenta del segle XX però que va estar mediatitzat per com les potències colonials occidentals –en aquest cas, el Regne Unit– van presentar la troballa al món. Les paraules de la professora Riggs són un punt de partida per mirar la història i el futur d'una manera alternativa.

Quina va ser la primera vegada que va saber de l'existència de Tutankamon?

— Com molta gent als països occidentals, vaig topar per primera vegada amb l'Antic Egipte, i especialment amb Tutankamon, a l'escola. Al Regne Unit i als Estats Units, on vaig créixer, els nens d'aproximadament 9 o 10 anys estudien sempre l'Antic Egipte. Per a mi, a finals dels 70 i principis dels 80 Tutankamon va ser un gran fenomen cultural a causa de les exposicions que es van poder veure en diferents ciutats dels Estats Units. Però quan vaig arribar a la universitat em vaig adonar que als acadèmics ja no els interessava. Tuntankamon es considerava passat de moda, massa popular. I no va ser fins fa deu anys, mentre feia una investigació sobre la història dels teixits de l'Antic Egipte, que vaig començar a estudiar les fotografies de l'excavació de Harry Burton, perquè mostren com es van trobar els objectes a la tomba. I les vaig començar a mirar d'una altra manera.

¿I s'adona que expliquen una història completament diferent de la que ens havien explicat fins ara?

— Sí. Les fotos són famosíssimes. Ens les presenten a cada exposició, a cada documental. Però calia mirar-les d'una altra manera. Van ser preses per un equip britànic i americà per servir els interessos occidentals i dels mitjans occidentals, per als quals estaven destinades. De fet, el finançador de l'excavació, George Edward Stanhope, cinquè comte de Carnavon, va vendre l'exclusiva de les imatges al Times de Londres, que després les vendria a tot el món. I lord Carnavon se'n va quedar els drets per si Hollywood volia fer una pel·lícula de tot plegat. Les fotos de Burton van servir per parlar del segle XX com una edat d'or de l'arqueologia. Però només va ser daurada a causa de l'estatus colonial d'Egipte, que havia permès als excavadors estrangers omplir les seves pròpies col·leccions i museus amb antiguitats egípcies. Implícitament, hi ha la idea del món occidental com a civilització superior. Només els blancs podien entendre l'Antic Egipte i el seu art.

¿Howard Carter i Harry Burton van ser uns herois o només dos britànics més amb mentalitat imperialista?

— Van ser uns britànics que van treballar sota la protecció de l'Imperi Britànic durant molt de temps. La bona història no fa de la gent herois. La història es basa en proves. I per fer-ho el millor possible cal intentar mirar els fets des de tants angles com sigui possible. Els éssers humans fan el millor que poden en les seves circumstàncies i en el període en què viuen. Però sens dubte Carter i Burton, tots dos en privat, a les seves cartes, diuen que ni tan sols veuen els egipcis que treballen amb ells. A més, ells dos no volien que Egipte fos un país independent. Personalment, no pensaven que fossin capaços d'autogovernar-se.

¿A finals del XIX i principis del XX l'arqueologia és només una disciplina amb mentalitat colonial i exclusivament masculina?

— Llevat d'alguna excepció, sí. La figura predominant és la de l'home blanc: ja saps, una mena d'arqueòleg heroic i heterosexual, que ens aboca a Indiana Jones, evidentment.

No voldria semblar frívol, però ja que ho esmenta... ¿La carrera per trobar la tomba de Tuntankamon es podria comparar amb la carrera per trobar l'arca perduda?

— Em penso que és a l'inrevés. Quan Spielberg i Lucas creen el personatge d'Indiana Jones tenen una sèrie de models en què basar-se, no necessàriament només a partir de la recerca de la tomba de Tutankamon, però l'estereotip ja és una idea profundament arrelada a la cultura occidental. Indiana Jones té un amic egipci molt simpàtic, però l'interpreta un actor gal·lès, no pas un d'egipci. I ni Carter ni Burton veuen els egipcis que treballen amb ells.

En els seus treballs destaca la rellevància de l'arqueologia com a maquinària geopolítica d'Egipte. En quin sentit?

— No només passa amb Egipte. Arqueologia i imperi van de bracet, mirem on mirem: l'Orient Mitjà, el nord de l'Àfrica, l'Amèrica del Sud. L'arqueologia sempre és política; definitivament ho és en el context del trànsit del segle XIX al XX, i diria que encara avui. Per no esmentar les enormes connexions entre arqueòlegs i militars. Durant la Primera Guerra Mundial es van fer servir fotografies de vigilància d'arqueòlegs destinats sobre el terreny, i els que parlaven l'idioma local també eren arqueòlegs i, per tant, podien informar de què passava on hi havia un interès militar. El mateix T.E. Lawrence va començar com a arqueòleg, i Gertrude Bell també, era una espia.

Quin és el mite més comú sobre Tuntankamon i l'excavació de la tomba?

— Definitivament, la maledicció. Però els afectats semblen ser només homes blancs de mitjana edat. Mai no va afectar egipcis, ni dones ni homes. Ara, això va ser als anys vint. Amb tot, la idea que hi ha una maledicció sobre els objectes de l'Antic Egipte es remunta a dècades enrere, a la literatura del XIX i la idea d'Egipte com a lloc d'exotisme. Però també hi ha al darrere la idea d'Egipte com a amenaça. Es posa de moda la maledicció durant el període que en podem dir de l'alt imperialisme anglès, cap a finals del XIX i fins a la Primera Guerra Mundial, quan molts autors britànics escriuen històries d'aventures. Arthur Conan Doyle, per exemple, n'escriu una [el relat Lot núm. 249] en què un arqueòleg occidental, seguint el model que ja coneixem, té contacte amb una mòmia o una antiguitat egípcia, i desferma tot un sistema de poder negatiu i perillós.

I quina és la idea subjacent?

— Que la maledicció de Tutankamon és l'expressió de l'angoixa que va crear l'imperialisme. Perquè no és només que l'imperi i el colonialisme causessin danys a la gent colonitzada, sinó que també van causar danys al poder i al país colonitzador. Els recursos que s'hi van gastar, la presència militar, tot això crea una mena d'ansietat. Perquè, esclar, a tot arreu on hi havia una ocupació colonial hi havia resistència; hi havia resistència política i també resistència armada. Per tant, la maledicció és una mena d'expressió semblant d'ansietat.

Vostè també destaca que Tutankamon té un valor enorme per a Egipte en el moment de la independència. En quin sentit?

— La idea de la maledicció dels objectes no és egípcia, al contrari, ja ho hem dit. Però el descobriment de la tomba de Tutankamon, de qui ningú no sabia gaire cosa, representa una idea completament diferent per a Egipte: la del passat faraònic que torna a la vida; un símbol de l'Egipte que reneix i aconsegueix la independència. I tant els governs dels anys vint com els actuals utilitzen l'arqueologia i la seva història antiga per representar el seu propi tipus d'independència i poder. Culturalment té una rellevància enorme. I Tutankamon es converteix en un gran ambaixador. I l'utilitzen molt bé.

Per exemple?

— A la dècada del 1950, les relacions entre el Regne Unit i Egipte es van trencar gairebé quan Nasser va arribar al poder. Però quan Egipte va necessitar suport internacional per a la construcció de la presa d'Assuan, Tutankamon va formar part d'aquesta diplomàcia cultural. Una selecció de petits objectes de la tomba va recórrer els Estats Units a principis dels seixanta. A canvi, el president Kennedy va prometre el suport nord-americà a un esforç sostingut per la Unesco per traslladar els temples antics que la presa inundaria. I a mesura que els esforços de salvament avançaven, Egipte va acordar prestar la màscara d'or de Tutankamon a París, també en agraïment a l'ajuda francesa per aconseguir el suport de la Unesco. Egipte va començar una dansa diplomàtica amb préstecs dels tresors de Tutankamon per posicionar-se a l'escena mundial.

Quin és el llegat que avui, al segle XXI, podem destacar de Tutankamon?

— No hem de mirar cap al passat, tant si es tracta del passat antic com del passat modern de l'arqueologia, amb l'afany de trobar herois o un triomf. Hauríem de mirar amb atenció per entendre com es va desenvolupar, en el context de la seva època, i utilitzar-ho per reflexionar sobre el que volem valorar ara, avui dia. ¿Valorem els objectes o les persones? Quan ara hi ha històries sobre l'Antic Egipte a la premsa, quins propòsits serveixen? I quines històries no s'estan explicant, per exemple, sobre l'Imperi, o sobre els múltiples reptes als quals s'enfronta avui el poble d'Egipte? A Egipte hi ha una gran quantitat de població jove amb moltes esperances i somnis, i molt potencial. Però ¿qui se n'adona, en el món tan desigual que el colonialisme i l'Imperi ens han deixat? Per tant, quan mirem Tutankamon podem mirar els frens, podem veure-hi els defectes, mirem les pèrdues, no celebrem una història de triomf i heroisme. Pensem en una història que ens animi a reflexionar sobre quin tipus de futur volem. Hem de deixar d'explicar les mateixes històries antigues que ens han portat fins aquí; necessitem millors històries i millors evidències.

Doncs em temo que no deixarem de veure l'arqueologia a través d'Indiana Jones, perquè ja hi ha en rodatge, si no acabada, la cinquena pel·lícula de la sèrie.

— Però si la quarta era dolentíssima!

Doncs n'hi haurà una cinquena, i també amb Harrison Ford.

— Però si ja té 80 anys…