La Mallorca on va plantar la càmera Agustí Villaronga

Palma“Quan l’ànima d’en Pau va fugir per aquest forat, Déu ens va deixar dins aquest infern. Aquí vàrem deixar de ser nins”. És Manuel Tur (l’actor Bruno Bergonzini) qui pronuncia aquestes paraules. Ho fa quan torna, anys després, al lloc on acaba una de les seqüències més memorables i representatives del cinema d’Agustí Villaronga, el cineasta mallorquí mort el 22 de gener passat. És una seqüència que comença amb una venjança nascuda de la innocent impotència d’un infant i que deriva en la condemna, irreversible, de tota una generació. La venjança té lloc en els primers minuts d’El mar i va ser rodada en una cova de la finca sa Dragonera, a Santa Margalida, una cavitat natural que sembla feta a posta per acollir un fragment del cine de Villaronga: fosca en les profunditats i, tanmateix, la llum sempre hi és visible. El mateix succeeix al lloc on es retroben els dos protagonistes de la pel·lícula, un lloc carregat de significat: l’antic sanatori de Caubet.

Les localitzacions d’’El mar’

“Vatuadell, quin hotel!”, exclama Andreu Ramallo (Roger Casamajor) quan Alcántara (Simó Andreu) li assenyala, des de la distància, la seva destinació. Va ser a l’hospital Joan March, actualment un centre sociosanitari, on l’escriptor Blai Bonet començà a escriure El mar durant les estades per recuperar-se de la tuberculosi que patia. Cinquanta anys després, l’estiu del 1999, s’inicià el rodatge de la versió cinematogràfica que Villaronga, amb la col·laboració per al guió de l’escriptor Biel Mesquida i del també cineasta Toni Aloy, va fer de la novel·la de Blai Bonet. Si bé la intenció era rodar al mateix Caubet el gruix del metratge, el fet que estigués en funcionament ho va impedir i només s’hi gravaren imatges exteriors: els interiors corresponen a un hospital de Terrassa.

“Aquestes localitzacions ja estaven escollides quan jo vaig entrar a l’equip, com també hi estava la cova de sa Dragonera. A mi em va correspondre, per exemple, cercar el poble que surt a la pel·lícula… I la veritat és que ja ni record com hi vaig pegar”. Qui ho diu és el cineasta Rafa Cortès, que, en una de les seves primeres feines en el món del cine, va ser el responsable de les localitzacions d’El mar. “Havíem pensat en Randa, per exemple, però n’Agustí trobava que li faltava sobrietat, necessitàvem un poble més auster i vàrem trobar Biniali. Vaig anar al bar del poble i a poc a poc vaig començar a xerrar amb la gent d’allà. Molts d’ells ens varen arribar a obrir les portes de casa seva”.

Els carrers, les façanes i la silueta de Biniali apareixen en diferents moments de la pel·lícula, i també es varen rodar escenes a l’interior d’algunes cases. Els veïns d’aquest llogaret, que en aquell temps tenia menys de 200 habitants, visqueren el rodatge amb curiositat i interès, segons confirmen les cròniques de l’època.

“Jo tenc una estimació especial a aquesta pel·lícula”, explica Cortès, “i no només perquè és la que més m’agrada de Villaronga, sinó sobretot perquè el vaig poder conèixer personalment gràcies a la feina que hi vaig fer. Mentre preparàvem el rodatge, ell feia d’actor a la pel·lícula El zel, de Toni Aloy, i jo anava a veure’l al set. Li duia les fotografies que jo havia fet a les possibles localitzacions i les miràvem i comentàvem junts. Però, és clar, ell anava amb el vestit del seu personatge mentre fèiem això, amb una perruca negra que era de veure, com un victorià del segle XIX. Sempre li vaig dir que conèixer-lo així havia fet que no me’l pogués prendre mai seriosament… I ell reia quan li ho deia, tenia molt de sentit de l’humor”. Aquestes converses entre Villaronga i Cortès revisant localitzacions per a El mar es produïren a Raixa, “un lloc que també quedà vinculat amb ell, en aquest cas com a actor pel paper que va fer a la pel·lícula de Toni Aloy, on feia de fantasma que es passeja per darrere les finestres de Raixa”.

L’estació del tren de Son Sardina, el Port des Canonge i el cementeri de Petra varen ser altres localitzacions d’El mar. Aquest darrer és el lloc on els infants presencien un afusellament i un d’ells sentencia, en veure’l: “Ara tornaran a matar mon pare”, com havien fet la nit abans. “N’Agustí tenia molt clar que havia de ser al cementeri de Petra, les dobles alçades d’aquest lloc funcionaven molt bé per a l’acció”. El mar va ser la pel·lícula amb què Villaronga tornà a Mallorca després d’haver-ne rodades altres fora de l’illa. 20 anys després es produí un nou retorn, aquest motivat per la pandèmia, amb el rodatge de la darrera pel·lícula que el cineasta va arribar a estrenar, El ventre del mar.

El Sindicat de Felanitx

“Paco, hem d’aconseguir el Sindicat!”. Així de clar ho tenia i així de clar ho va dir al productor de la pel·lícula, Cesc Mulet. El ventre del mar és la versió cinematogràfica –“però també literària i teatral, és una obra que ajunta els tres llenguatges”, puntualitza Mulet– del text Océano, mar d’Alessandro Baricco. “Ell ja coneixia el Sindicat de Felanitx i sabia que li encaixaria per recrear aquest espai mental on dos personatges s’estan torturant pel fet d’haver sobreviscut a un naufragi. N’Agustí va concebre la pel·lícula durant la pandèmia i va voler retratar aquesta crisi de la societat tal com la coneixem, una crisi que tanmateix ve d’enrere i va per llarg, en un lloc que fos una runa: un lloc on es veiés la petjada, la suor i la vida de l’home”, diu Mulet.

En aquest espai, un celler cooperatiu construït durant els anys 20 del segle passat, s’hi varen recrear diferents escenaris, entre els quals el buc del vaixell on es representa la travessia. Per fer-ho, varen caldre diferents mesures de seguretat. “És un lloc que necessita mà de metge, pot col·lapsar en qualsevol moment”, explica el productor. “I hi havia un altre element molt important, l’aigua. N’Agustí tenia clar que en tot moment ens havíem de poder esquitxar, que sempre hi havia d’haver aquella bassa d’aigua perquè ens trobàssim permanentment en un estat líquid”.

I és que la mar és un altre dels escenaris imprescindibles en la trajectòria de Villaronga, tant de manera metafòrica com literal. “El naufragi el vàrem rodar a sa Ràpita, amb el càmera, en Blai Tomàs, allà davall, vestit de bus amb una càmera submarina, i envoltat de totes aquelles mans i tots aquells peus que apareixen després en pantalla.”

El darrer escenari

“El rodatge varen ser setze dies en total”, recorda Cesc Mulet, “dotze dels quals els vàrem fer íntegrament al Sindicat. Després vàrem anar a sa Ràpita, a Portocolom i al Consell de Mallorca, que és on vàrem enregistrar les escenes del judici. En acabar d’allà vàrem partir cap a la finca on vàrem finalitzar el rodatge d’El ventre del mar”. Es tracta de la finca es Misser, propietat de la família del cineasta i amic de Villaronga Toni Aloy, situada a Santa Margalida. Un indret que, segons el mateix Aloy, Agustí Villaronga apreciava molt. “Era un dissabte, si no ho record malament,” afegeix Cesc Mulet, “i allà vàrem rodar aquelles imatges que són com un somni, com unes memòries d’en Thomas amb les palmeres i amb na Mumi…”.

Aquestes imatges formen part del tram inicial d’El ventre del mar i corresponen als records que té Thomas (Oscar Kapoya) de la seva vida amb Therese (Muminu Diayo), dels moments feliços que compartiren junts abans de la desgràcia en què Thomas, a la seva manera, també deixa de ser un nin, com ho fan tants de personatges al llarg de la filmografia de Villaronga. “No són les darreres de la pel·lícula”, diu Mulet, “però sí que varen ser les darreres que vàrem rodar”. I en acabar? “En acabar… Hi degué haver un crit d’alegria: hem acabat la pel·lícula! Després vàrem fer les fotos de final de rodatge, de tot l’equip, vàrem treure un parell de cerveses… I ho vàrem celebrar”.