El mallorquí que va reinventar el catalanisme

PalmaEl mallorquí Gabriel Alomar i Villalonga (1873-1941), que aquests dies ha estat recordat, en el 80è aniversari de la seva mort a l’exili, a Egipte, amb un cicle de taules rodones organitzades per l’Institut Soberanies, les fundacions Darder Mascaró i la Fundació Gabriel Alomar, va fer una aportació essencial al catalanisme –el que ell va denominar ‘futurisme’ a la cèlebre conferència a l’Ateneu Barcelonès, el 1904– en reinterpretar el vell regionalisme a la llum del liberalisme i el socialisme democràtic. Tot el pensament i la creació d’Alomar són a les seves Obres completes, de Nova Editorial Moll, la publicació de les quals es va iniciar l’any 2000 i de les quals recentment ha aparegut el setè volum –a cura d’Agnès A. Cerdà i Francisca Niell–, integrat pels articles que va publicar entre el 1907 i el 1909 als setmanaris L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. 

Per descomptat, el pensament d’Alomar no va restar immutable al llarg de tota la seva trajectòria, de final del XIX a la II Guerra Mundial –ni el de cap intel·lectual. Així, si inicialment donava suport a l’adhesió del seu partit d’aquell moment, el Partit Republicà Català –creat el 1917, el mateix any de la revolució soviètica– a la Internacional Comunista, tot d’una canviava d’opinió, en desacord amb els plantejaments de Lenin i a conseqüència de l’informe redactat per una delegació espanyola que havia visitat Rússia, segons recullen els seus biògrafs Catalina Moner i Jordi Pons. L’escriptor Antoni Serra apunta com, en un míting el 1919, s’havia referit al “nostre ‘soviet’: operaris manuals i operaris del pensament”, encara enlluernat per la revolta d’Octubre. 

Ja el 1904 i el 1905, a El Poble Català, Alomar realitza una descarnada anàlisi de la història de Catalunya glorificada pel nacionalisme tradicional –encara als nostres temps–, “grans gestes” que qualifica de “defensives i conservadores”. Ell, anticlerical, assenyala com “els herois” de la revolta del 1640 “s’acolliren a la protecció de la fe antiga, com els guerrillers moderns del tradicionalisme” –els carlistes. Tot i considerar-se català, rebutjava Els segadors com a himne comú, justament per fer referència a fets només d’una part del territori –el Principat.

Crític

No surten molt més ben parats “els campions darrers del règim agonitzant” del 1714 –de l’Onze de Setembre. “Com no havien de ser vençuts, si combatien (...) contra el segle de l’Enciclopèdia, i s’emparaven en la llibertat nacional contra la llibertat personal? (...) Jo no sé sentir germanor de cor amb aquells herois”. La burgesia catalana, tan elogiada per la seva suposada modernitat i generadora de la Lliga, Alomar –amb una sensibilitat social tan arrelada que arribaria a afirmar que “si algun dia (...) aparegués una causa de conflicte entre la causa de Catalunya i la causa del treballador (...) jo us juro que votaré contra Catalunya i en favor del treballador”– la qualifica de “fatal”.

Sí que creu, en canvi, en Barcelona com a motor de renovació política, si bé –amb un olfacte envejable– deixa constància d’una paradoxa: el liberalisme català és “importat i exòtic”, mentre que el regionalisme és “conservador i estàtic”. D’aquí ve que els votants de l’espanyolista Lerroux fossin obrers immigrats, hostils a tot el que sonàs a ‘català’, i els seus patrons, els suports de la Lliga. Una dinàmica que el mateix Alomar mirà de trencar, anant a les eleccions del 1919 a la mateixa candidatura republicana que Lerroux –i rebent més vots que ell. 

L’autogovern, un mitjà i no un fi

Per a Alomar, l’autogovern no és una “finalitat en si mateixa”, sinó un mitjà per a “l’emancipació de l’esperit individual”. Un principi inequívocament liberal. “Per sobre del principi de llibertat nacional hi ha, doncs, el principi de la llibertat individual. Més encara: si de la consecució plena de l’autonomia no n’ha de sortir un expandiment més viu de la llibertat personal, jo seria el primer a abominar l’autonomia”. Per aquesta mateixa raó, propugna la “diversificació” del catalanisme: “És que potser la mentalitat de Catalunya no té més que un aspecte, i concentra tot son esperit en una sola aspiració?”. 

El polític i escriptor mallorquí identifica amb encert les dues forces: nacionalisme i liberalisme –sovint lligades–, que s’endugueren per davant l’Antic Règim. Però afegeix que, ara, “els moviments emancipadors (...) són socialistes (...) És necessari esser extranacionals, encarnar un ideal de difusió, d’expandiment universal”.

Amb un marcat sentit regeneracionista, el 1901, a La Veu de Catalunya, Alomar defineix Espanya com “una reunió de nacionalitats diverses, unides per l’atzar de les conquestes i dels tractats (…). No és Espanya el que constitueix una imposició per a Catalunya. És l’exclusivisme nacional castellà”. Per això denúncia “eixa obsessió infantívola i mai raonada de la unitat sense restriccions” i la contradicció entre una suposada igualtat i “el sistema de protecció contínua dispensat a la capital” –qüestions encara avui vigents. 

Gabriel Alomar, que el 1898 –l’any de la guerra amb Espanya– es declara admirador dels Estats Units, arriba a esbossar els principis d’una estructura federal, en debat amb el seu admirat Francesc Pi i Margall: “Deixar a la centralització únicament el que és de vertader interès ‘regional’ que estigui centralitzat”, com les relacions diplomàtiques. En aquella Espanya centralista, “no sabem veure l’inconvenient” de descentralitzar la vida econòmica. De fet: “El nostre afany de llibertat col·lectiva (...) és més aviat annexionisme cap a Europa que secessionisme envers els castellans”. Això, expressat mig segle abans que l’actual Unió Europea fos creada.