‘Mallorquí de trona’: quan els periodistes parlaven com capellans

PalmaPer acomiadar-se dels espectadors, era habitual que el periodista Joan Carles Muntaner, un dels presentadors de l’Informatiu Balear de TVE a la dècada dels vuitanta, digués coses de l’estil: “... i amb aquest concert de música clàssica us deixam. Fins dilluns, si Déu vol”. Vist amb els ulls d’avui, sobta un acomiadament així, perquè és difícil que ara es doni en cap de les televisions i ràdios actuals, tant públiques com privades. D’aquella manera de parlar –no per una referència esporàdica a Déu, desproveïda, tanmateix, de sentiment religiós i utilitzada com a simple formalisme de l’època– se’n deia ‘mallorquí de trona’. El motiu és que a molts, la manera com els periodistes s’expressaven en el català de les Illes Balears els recordava així com els capellans predicaven damunt la trona de l’església.

La comparació té la seva lògica: aquells professionals –com el mateix Muntaner, Ricard Pla, Maria Lluïsa Suau o Joan Martorell–, pioners del periodisme audiovisual en català a les Illes, eren nats a la dècada dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Això volia dir que havien estat escolaritzats en castellà durant totes les etapes educatives. Per tant, el seu únic contacte amb un model de català normatiu i formal era aquell que se sentia a les esglésies i amb què el gruix de la població aprenia les oracions, ja fos a la catequesi de la parròquia o per transmissió familiar. Si un repassa mentalment l’avemaria –feis la prova, si fa temps que no l’heu resada– recordarà que l’oració diu “Déu vos Salve Maria, plena de gràcia. El Senyor és amb vós, beneïda sou vós entre totes les dones, beneït és el fruit del vostre sant ventre, Jesús…”. Segur que un catalanoparlant de les Illes Balears s’haurà temut que a les oracions no hi apareixen articles salats, així com tampoc no es pronuncien determinades paraules ni es diuen determinades formes com es fa de manera col·loquial: “Gràcia” en lloc de “Graci”, “vostre” en lloc de “vostro” (de “... sigui santificat el vostre nom”), “nasqué” i “patí” en lloc de “va néixer” i “va patir” (de “nasqué de Maria Verge, patí baix el poder de Ponç Pilat”).

El poble en general sabia les oracions de memòria, ja fos el parenostre, l’avemaria, el credo, el jo confés o l’acte de contrició. Però no només sabia les oracions, sinó que també tenia l’oïda avesada a les lectures de missa, els salms responsorials i les cartes, com la de sant Pau als cristians de Corint: “En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles…”. Amb independència d’un suposat sentiment religiós i, fins i tot, repetint com lloros oracions i pregàries, sense entendre’n en molts de casos el significat, tota aquella “literatura” suposava un acostament de la població a un registre formal, amb arcaismes i metàfores. Tot això influïa les persones que havien de fer una intervenció oral en públic o que, quan arribà la irrupció de la televisió, es posaven davant les càmeres. No és d’estranyar que qualcú digués: “bon Jesús, aquest presentador predica com un capellà”. I no només per fer-ho en registre formal, sinó també per l’entonació o la projecció de la veu.

A diferència de la poca o nul·la formació en català dels periodistes de llavors, els d’ara ja en tenen molta, perquè si han nascut a partir dels anys vuitanta, el més probable és que s’hi hagin escolaritzat en català (llevat que anassin a una escola concertada un poc ronsera en l’aplicació de la Llei de normalització lingüística, cosa, d’altra banda, bastant comuna arreu de les Balears en aquest tipus de centres educatius, fins avançats els noranta). Ara bé, els periodistes d’aleshores tenien una fortalesa en la qüestió de la llengua catalana que no tenen els d’ara: la transmissió intergeneracional i un entorn social que de manera oral i informal s’expressava majoritàriament en català. Els periodistes d’ara, com qualsevol altre professional, formen part de la societat. I, per tant, la seva manera de parlar és la del seu temps, quan el català experimenta un retrocés en l’ús social i un empobriment en la qualitat.

“Ans el contrari”. En una piulada de fa poc a X, el professor d’universitat Oriol Izquierdo expressava això: “Quan en un examen de llengua a primer de carrera, davant un text que han de corregir, diversos estudiants ensopeguen amb l’expressió ‘ans el contrari’ i et demanen què vol dir ‘ans’, quina mena de problema tenim?”. Seria difícil que una persona nascuda abans dels anys vuitanta desconegués el significat d’ans, perquè ja se sap que “… no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans alliberau-nos de qualsevol mal. Amén”. Als comunicadors d’aquell temps els costava d’incorporar la terminologia en català de la ciència o la tecnologia, però sabien distingir entre una s sorda i una s sonora, entre una b i una v, sabien fer la doble ela i no se solien donar casos de ela bleda. Als d’ara, com a molta de gent, els costa de pronunciar de manera correcta tots els sons de la llengua catalana o evitar construccions sintàctiques castellanes. El motiu és que ara hi ha moltes de trones i molts de predicadors, però la majoria no fan els sermons en català. Paraula de Déu. I aquí, un lector avesat a anar missa contestaria “Vos alabam, Senyor”. Però ja se sap que qui no està avesat a anar a missa, al portal s’agenolla.u