Quan els mallorquins queien morts al carrer

PalmaVa ser l’‘Any de la Fam’, el 1374, ara fa sis segles i mig: la gent queia morta pel carrer i la situació arribà a ser tan desesperada que s’interceptaven els vaixells que navegaven per aigües de Mallorca, amb l’objectiu d’aconseguir gra, del qual a l’illa es patia una terrible escassetat. Les institucions varen haver de prendre mesures extraordinàries i, com es fa ara, formar una comissió específica per fer front al desastre. Segons el cronista Bover, la fam, juntament amb l’epidèmia que la va seguir, es va cobrar 35.000 víctimes. Recordam aquell episodi apocalíptic, segons els estudis d’Antoni Riera i Antonio Ortega, Pau Cateura i Antonio Planas.

En aquell temps, les Illes Balears s’havien reintegrat a la Corona d’Aragó després del breu període del ‘regne privatiu’. Regnava Pere el Cerimoniós, monarca enèrgic, sempre ficat en guerres amb tothom i sempre, per aquesta raó, amb necessitat de doblers. La fam, la guerra i la pesta eren, per desgràcia, fenòmens habituals, temuts i identificats amb els tres genets bíblics de l’Apocalipsi. El quart era la mort, conseqüència dels altres tres.

Segons Riera i Ortega, la terrible fam del 1374 fou a causa de quatre factors: una collita escassa, la meteorologia adversa, la conjuntura bèl·lica i un deute públic excessiu. La Universitat, equivalent als actuals Consell de Mallorca o Ajuntament de Palma, arrossegava un endeutament galopant. S’hi implantaren mesures d’endreçament per reduir-lo, però les despeses originades per la crisi d’aliments ho feren inviable.

Era clar que, com tantes vegades a la nostra història, la collita del 1373 no seria suficient, així que els jurats –equivalents als actuals consellers de Mallorca o regidors de Palma– varen prendre tres mesures: inventariar el gra disponible a l’illa, iniciar la compra de cereals a l’exterior i augmentar les subvencions als que els importassin. A l’hivern i a la primavera no havia plogut prou, i l’estiu va resultar massa sec. Fins al punt que, segons els pagesos, només recolliren la llavor que abans havien sembrat.

La sequera va posar en perill l’abastiment a Ciutat, que depenia de la Séquia de la Vila. La manca d’aigua era tan manifesta que els jurats es varen haver d’apropiar de la que feien servir els molins fariners per subministrar-la a la població, amb la indemnització corresponent que se’ls va haver d’abonar. Com es pot veure, la preocupació per les reserves hídriques no ve d’ara. Només que, amb el canvi climàtic, presumiblement anirà a pitjor.

Ciutat contra la Part Forana

Si als nostres dies formam una comissió específica per fer front a una catàstrofe, fa 650 anys ja es va fer exactament el mateix. El Gran i General Consell va constituir una mena de gabinet de crisi, del qual formaven part el governador, Olf de Pròixida; els jurats de la Ciutat i del regne; dos prohoms, és a dir, notables, per cada estament o grup social, a més de representants de la Part Forana. Es va aprovar una emissió de deute públic per aconseguir doblers per a la compra de gra. Aquell 1374, i amb aquest panorama, el Gran i General Consell va abonar al monarca una aportació molt més minsa del que havia acordat amb ell. El Cerimoniós, emprenyat, va exigir els seus doblers, però els consellers es mantingueren ferms en la negativa.

Palma es va fer servir com el gran magatzem per garantir l’abastiment del gra a tota l’illa, i per aquesta raó els delegats de la Universitat adquiriren el cereal de les viles i els deixaren només l’estrictament necessari fins a la següent collita. Per allunyar possibles abusos, tot aquest gra es va posar a la venda a la botiga dels jurats, a la plaça de la Quartera de Palma. A més, es varen haver d’instal·lar guardians a les portes de Ciutat per evitar la sortida clandestina de cereal. A final d’any, ja no quedava gra disponible a les viles.

Per descomptat, aquell acaparament del gra des de Palma va generar tibantor –un pic més– entre Ciutat i la Part Forana. El 1358 ja s’havia decretat que els jurats no podien disposar dels queviures de les viles, així que ara posaren el crit al cel davant el que consideraven com una vulneració dels seus drets. Hi va haver d’intervenir l’autoritat reial, que va establir que les compres de cereal fossin consensuades amb els forans.

Els pagesos havien quedat arruïnats. Aleshores, no hi havia cap estat de benestar que els concedís ajudes econòmiques per recuperar-se. Afortunadament, el Cerimoniós va ser conscient –ara sí– de la gravetat de la situació i els va atorgar una moratòria d’un any, que tampoc no era gran cosa, per al pagament dels deutes.

Una situació excepcional requeria mesures desesperades. I, en efecte, es va activar el sistema de vigilància de la costa, concebut per a possibles atacs, els quals, per desgràcia, també eren freqüents. Només que, aquesta vegada, era amb l’objectiu d’interceptar qualsevol nau que transitàs per aigües de les Balears i que portàs aquella mercaderia tan necessària. A tal punt va arribar la tensió que els barcelonins armaren una barca per protegir els seus vaixells quan passaven per la zona, a la qual cosa els mallorquins respongueren amb dues barques armades per fer-la fora. S’ha de dir que la resta de la Corona d’Aragó també es va veure afectada per la fam, així que allò era una lluita descarnada per aconseguir el valuós gra per a la comunitat de cadascú.

Els jurats confiscaren els carregaments de gra dels vaixells que feien servir el port de Palma com a escala. Per descomptat, indemnitzant els mercaders. El rei els havia atorgat aquest ‘privilegi de vitualles’ com a mesura d’urgència. Quan es produïa una situació així, evidentment, el que feien els armadors era allunyar-se’n tot el possible, encara que això els suposàs allargar la travessia. De sobte, les aigües de les Balears es buidaren de transportistes de cereals. La Universitat va demanar un préstec –més despeses encara– per armar dues galeres i anar a cercar-los a alta mar, allà on fos. Als capitans dels vaixells abordats se’ls prometia una compensació econòmica, però, per si els seus arguments no els convencien, els mallorquins es feien acompanyar per ballesters.

Existia una altra opció radical, si hi havia moltes boques per alimentar, i poc pa per menjar: desfer-se d’una part dels habitants. El governador i el Consell donaren ordre, segons citen Ortega i Riera, de cercar “els malandrins e persones de mala vida”, esclaus, exesclaus alliberats, pobres i jueus, per expulsar-los de Mallorca. Segur que aquesta mesura no es va posar en pràctica, ja que uns mesos més tard es va repetir la mateixa instrucció. Per si qualcú es revoltava, s’instal·laren unes quantes forques als carrers de Ciutat com a eina dissuasiva.

Fer de la necessitat negoci

Altres mesures no varen ser tan dràstiques. Si tothom necessitava gra, el més intel·ligent semblava ser oferir incentius als importadors perquè Mallorca fos triada com a port de destinació i no cap altre. Barcelona va doblar les subvencions a la importació, així que el Gran i General Consell les va apujar encara més. D’on venien aquells carregaments per abastir l’illa? D’allà on fos. Riera i Ortega els detecten –per ordre del seu volum– des de Sicília, el Magrib, Catalunya, Llenguadoc, València, Andalusia, Toscana, Flandes i Nàpols. Els catalans també els necessitaven, però els mallorquins pagaven més. Allò es va convertir en un bon negoci, com ho va ser aconseguir mascaretes a la recent pandèmia de covid. Uns quants artesans varen deixar de banda les seves activitats habituals per invertir els doblers a importar cereals des de l’exterior.

La comissió ja esmentada va establir que la venda del cereal se centralitzàs a la plaça de la Quartera i al moll de Palma; i racionat, en petites quantitats, perquè no se n’aprofitassin els acaparadors. També s’hi establí vigilància per evitar els saquejos. Els jurats volgueren que els mallorquins disposassin de pa al seu abast, encara que fos de menys pes i de menys qualitat. Els forns varen haver d’intensificar la seva activitat, fent feina nit i dia, set dies a la setmana. Per descomptat, també varen ser objecte de depredacions. I també augmentaren els robatoris de ramat a foravila. Pura desesperació per la fam. La comissió formada per fer front a aquella situació excepcional va inspeccionar els vaixells que atracaven a Mallorca per evitar que els seus carregaments es venguessin als especuladors.

Les conseqüències d’aquella manca de gra varen ser devastadores, fins al punt que els mallorquins queien morts pel carrer. El cronista Joaquim Maria Bover calcula 35.000 víctimes, si bé corresponen no tan sols a la inanició, sinó també a una nova epidèmia de pesta, que comparegué l’any següent: es va haver de recórrer a pobladors catalans i aragonesos, als quals s’oferiren incentius, perquè acceptassin traslladar-se a aquell territori perdut enmig de la mar.

Per descomptat, els morts eren el més terrible. Però la ruïna econòmica no va quedar enrere. Les despeses extraordinàries i la reducció d’ingressos varen ocasionar a la Universitat un dèficit que Cateura estableix en 11.000 lliures, una veritable fortuna. L’‘Any de la Fam’ no només s’havia enduit milers de mallorquins. També ens havia fet –encara– més pobres.