Mambrú se’n va a la guerra

PalmaEl 16 de juny del 1722 –aviat en farà tres segles– moria a Windsor John Churchill, duc de Marlborough, el general britànic més prestigiós de la seva època i un dels homes més rics i poderosos del seu país. Mambrú, com li digueren els espanyols, incapaços de pronunciar el seu títol –i d’aquí la famosa cançó per a infants–, és família directa dels Fitz-James Stuart, ducs d’Alba –molt vinculats a Eivissa–, el seu nom ha quedat per sempre en pedra a Menorca –fort Marlborough– i el seu famós descendent Winston, primer ministre del Regne Unit, redactava la biografia del seu avantpassat a l’època en que va visitar Mallorca, el 1935.

Els orígens del primer Churchill (Devon, 1650) no eren res de l’altre món: segons l’historiador del Dret José María Lahoz, era fill d’un escuder empobrit, si bé ell i la seva germana Arabella prosperaren a la frívola cort de Carles II d’Anglaterra –els Stuart, o Estuard, havien estat restaurats després de la dictadura de Cromwell–, ell com a patge del germà del rei, Jaume, duc de York, i ella com a amant del mateix. A més, John Churchill fou amant de Bàrbara Villiers, qui ho era també de Carles II –aquestes intimitats amb la reialesa serien una constant de la família.

Però on el futur duc demostraria les seves capacitats seria a l’exèrcit, en una època en què, com que els països europeus es feien la guerra constantment entre ells, hi havia ocasions de sobra de provar-les. D’altra banda, el seu protector, ara ja rei –Jaume II–, havia tornat al catolicisme dels seus avis, així que l’anglicà Marlborough desertà del seu bàndol i es passà al de la seva filla protestant –Maria II– i el seu home –Guillem d’Orange–, entronitzats gràcies a la revolució ‘Gloriosa’ del 1688. Així i tot, Churchill mantingué els seus contactes amb el monarca destronat –mai se sap quan poden canviar les tornes–, la qual cosa li va valer sospites de traïció.

El 1688 només tenia 18 anys el nebot James Fitz-James Stuart, fill bastard de la seva germana Arabella i de Jaume II –no s’havien trencat el cap, els pares, per triar un nom– i l’historiador Pere Ribalta assegura que Churchill va fer veritables esforços per retenir-lo al seu costat –li havia agafat afecte. Però el jove, a qui son pare havia atorgat el títol de duc de Berwick, va decidir seguir-lo a l’exili a França.

El 1700 esclatà la guerra de successió a la corona espanyola entre Felip de Borbó –net de Lluís XIV de França– i l’arxiduc Carles –la mateixa que suposà la pèrdua de les institucions pròpies de les Balears i de la resta de la Corona d’Aragó– i, mentre que a Marlborugh se li atorgava el comandament de les forces britàniques, aliades de l’arxiduc, el seu nebot Berwick, ara al servei de França, va rebre el de l’exèrcit borbònic: de fet, va ser ell qui va conquerir Barcelona –partidària de l’Arxiduc– i, immediatament, va dissoldre el Consell de Cent i la Generalitat, motiu pel qual es troba a la llista de personatges no gaire estimats pel catalanisme.

Pràcticament acabava d’iniciar-se el conflicte quan pujà al tron britànic Anna I, la segona filla protestant del derrocat Jaume II. La seva amiga íntima i confident –es diu que alguna cosa més, com reflecteix la pel·lícula La favorita, de Yorgos Lanthimos– era Sarah, la dona de John Churchill, la qual cosa atorgà als Marlborough una enorme influència a la cort. El 1704, registra l’historiador de l’art Frederick Hartt, els va fer un regal veritablement regi: el palau familiar de Blenheim –dit així per la major victòria del duc–, a càrrec de l’arquitecte i autor teatral John Vanbrugh. Avui es considera una obra mestra del Barroc anglès, però Sarah Churchill posà Vanbrugh al carrer, ja que havia situat les cuines a mitja milla del menjador –amb la qual cosa no hi havia manera de dinar calent.

Va ser tanta la fama de Churchill que es va batejar amb el seu nom el fort Marlborough, a la cala de Sant Esteve (es Castell), una de les defenses erigides durant la dominació britànica de Menorca, al segle XVIII, i que ha arribat fins als nostres dies, com a record permanent d’aquell període. Curiosament, un altre fort, el de Santa Anna –en honor de la mateixa reina–, va quedar a mig fer.

La monarca es va acabar enfadant amb els Marlborugh –sembla que una cosina de Sarah la va substituir com a favorita– i John Churchill, afegeix Lahoz, “fou acusat de malversació de cabals públics i destituït”, així que es va haver d’exiliar. Tornaria amb un nou rei, Jordi I –un nebot llunyà d’Anna–, i “va llegar als seus descendents una quantiosa fortuna, fruit de la seva cobdícia”. Pel que fa a la família del nebot, els Fitz-James Stuart, s’instal·laren a Espanya i acabarien ostentant, gràcies als seus matrimonis, un bon grapat de títols nobiliaris, entre els quals, el tan famós de ducs d’Alba.

Winston Churchill, net de l’aleshores duc de Marlborough –si bé son pare era fill segon, per la qual cosa no heretà el títol–, va néixer el 1874 al palau de Blenheim. La seva mare, recull el biògraf François Kersaudy, fou amant del príncep de Gal·les, futur Eduard VII –es veu que es mantenien les tradicions. De fet, no era exactament un Churchill: el ducat s’havia transmet a través d’un dels gendres de Mambrú, així que, si bé conservaven el llinatge de l’heroi de les guerres del XVIII, el veritable era Spencer –sí, l’heu endevinada: la mateixa família de Lady Di i, per tant, del futur rei d’Anglaterra, Guillem Windsor.

La trajectòria política de Churchill, baluard de la resistència britànica contra el nazisme a la II Guerra Mundial, és prou coneguda. Els seus canvis de partit –dels conservadors als liberals i un altre pic als conservadors–, així com la seva excepcional oratòria i capacitat de lideratge, ens recorden el nostre Antoni Maura. A Cuba, de molt jove, narra Kersaudy, es va afeccionar als cigars, la migdiada i el rom. El 1943, en plena guerra, a 69 anys i després de viatjar 4.000 quilòmetres, esmorzava a les set i mitja del matí amb vi blanc i ja s’havia pres dos whiskies i fumat dos cigars.

Pluja de desembre a Mallorca

Segons Kersaudy, fou el famós T. E. Lawrence –‘Lawrence d’Aràbia’– qui suggerí a Churchill, anys abans de ser primer ministre, redactar la biografia “del seu il·lustre avantpassat”, Mambrú; amb qui, ja esclatada la guerra, se sentiria identificat, en el paper “del duc de Marlborough desafiant Lluís XIV”, ara amb Hitler. Curiosament, els seus escrits foren una font d’ingressos notable: el 1953 li atorgaren el Nobel de literatura –no li podien donar el de la pau–, si bé puntualment feia servir un ‘negre’ –una persona que escrivia el que ell signava–, segons un altre dels seus biògrafs, Roy Jenkins.

Relata el periodista Matías Vallés que Winston Churchill feia feina en el tercer volum de la seva biografia de Mambrú quan va visitar Mallorca amb la seva esposa, Clementine, el desembre del 1935, que s’allotjaren a l’habitació 222 de l’hotel Formentor i que “hi ha aquarel·les que testimonien aquestes vacances” –la pintura era una altra de les seves aficions. Afegeix que “els seus assessors li insistiren que havia de restar a l’illa”, ja que així no havia de donar suport a la política de conciliació amb el dictador italià Mussolini del govern conservador.

I és que, com apunta Jenkins, Churchill no feia vacances, només “mitges vacances”, que “sempre incloïen treballar molt”. A Mallorca i després a Tamariu i a Barcelona “foren perseguits per la pluja”. Amb els mallorquins tenia en comú la seva manca de puntualitat, “que li faltaria tota la vida”, afegeix Kersaudy, i la seva admiració pel nostre animal totèmic, el porc: “Un ca ens mira des de baix, un moix des de dalt, però un porc ens tracta com un igual”.

Segons el periodista i professor Antoni Jané, Churchill va visitar aquell desembre del 1935 a Son Torrella, a Santa Maria, el llavors cònsol britànic, Alan Hillgarth. Un cop començada la Guerra Mundial, el ja primer ministre “li encarregà una missió concreta: comprar a tota costa la neutralitat espanyola”. Per a la qual cosa va fer servir les habilitats del magnat mallorquí Joan March, qui es va fer càrrec de subornar una trentena de generals de Franco amb aquest objectiu.

El Govern franquista, relata l’historiador Gonzalo Anes, disposà des del 1937 d’un ambaixador excepcional a la cort de Londres. Era Jacobo Fitz-James Stuart, duc d’Alba, exiliat d’Espanya, òbviament descendent directe del conqueridor de Barcelona i familiar tant del rei –Jordi VI– com –des del 1940– del primer ministre, Churchill. Sembla que les relacions entre Alba i Churchill no sempre foren harmonioses: una intervenció del premier a la Cambra dels Comuns sobre Espanya no fou del gust de l’ambaixador –que assistia a la sessió–, així que el polític, en un segon discurs, va matissar les seves afirmacions i després es va adreçar cap a ell: “Esper que aquesta vegada el meu cosí hagi quedat satisfet”. Ara bé, Fitz-James Stuart estava convençut que els britànics no serien derrotats, i així ho transmetia a Madrid.

Per descomptat, al Regne Unit acompanyà son pare la futura duquessa Cayetana qui, segons el periodista Joan Callarissa, “visitava el seu parent Winston Churchill i tenia com a companya de jocs la futura reina Isabel II d’Anglaterra”. Les filles del polític “la reverenciaven”. Amb el pas dels anys, tant Cayetana com la seva filla Eugènia es convertirien en habituals d’Eivissa, Joan Miró pintaria una obra seva amb uns retoladors al palau dels Alba a Madrid –segons contava Jesús Aguirre a Antoni Batista– i el vincle amb les Illes arribaria fins als nostres dies: l’artista establert a Mallorca Robert Ferrer Martorell ha exposat a Arco amb la galeria Espai Valverde, de Jacobo Fitz-James Stuart –nebot de l’actual duc– i la germana d’aquest, Brianda, ha presentat la seva obra a H&M a Palma. El que abans fou guerra, ara es pàgina de societat.