Manel fan una aturada indefinida
El grup estarà "aturat fins a nova ordre i més temps de l'habitual"
BarcelonaEl grup Manel va tancar la gira del disc Per la bona gent (2019) amb un concert a Pontevedra el 5 de novembre del 2022. Era el punt final a l'etapa marcada per la pandèmia, que va tallar la gira de presentació d'un àlbum publicat a finals del 2019. El 6 de novembre del 2022, el grup explicava en un tuit: "Petons forts a totes les persones que heu vingut a veure’ns en aquesta gira tan llaaaarga. Fins aviat, que estigueu bé! Manel se’n va a hivernar! I, companys, moltes gràcies per tot, us estimem". Oficialment, res no ha canviat des d'aleshores, tret que aquesta vegada l'aturada serà més llarga.
"Manel va acabar gira fa mesos, el grup estarà aturat fins a nova ordre, més temps de l’habitual, i mentrestant cadascú està fent les seves coses", expliquen fonts properes al quartet consultades per l'ARA. "No hi ha cap novetat respecte al novembre", insisteix l'oficina de management dels Manel. Què ha passat, doncs, perquè aquest dilluns es parli d'una "aturada indefinida" i d'una possible dissolució del grup?
La setmana passada el programa Tardeo de Ràdio Primavera Sound va dir que Manel se separaven, que tenien fins a quatre fonts que ho confirmaven. "Ens han arribat rumors [...] Ens han dit que ho deixen", deien les periodistes Alba Riera i Andrea Gumes a Tardeo. Divendres, l'ARA es va posar en contacte amb l'oficina de management del grup. La resposta va ser "res de nou" respecte al que havien anunciat al novembre, quan el grup va dir que entrava en hibernació i que fins aviat. El canvi més substancial és que el futur no està escrit com fins ara, quan cada dos o tres anys Manel publicaven un disc. I només el temps, o un comunicat oficial del grup, dirà si Per la bona gent és l'últim àlbum del grup.
Així doncs, els quatre Manel (Arnau Vallvé, Roger Padilla, Martí Maymó i Guillem Gisbert) fan una aturada que aprofiten per tirar endavant projectes a títol personal. Per exemple, Vallvé, el bateria, ha estat produint el disc de debut de Triquell, que es publicarà la setmana que ve.
L’experiència amb el mal
Com que no se sap com serà de llarga la pausa (o si serà definitiva), i per si toca pensar en la vida sense els Manel, és legítim fer balanç d’una història que va començar quan no van guanyar el concurs Sona 9 del 2007 (el primer premi va ser per a The Gruixut’s). En aquests setze anys, han consolidat una trajectòria artística única i inimitable. Manel és el ball del fanalet a tocar del mar a Vilanova i la Geltrú, però també milers de persones escopint la lletra de Jo competeixo més de vuit minuts seguits. Són la carícia que reconforta i el somriure malèfic, els ritmes manllevats de tròpics espectrals i les melodies enlairades amb paraules de cantautors. Són la celebració de l’amor de Teresa Rampell i un reguitzell de versos ambigus sobre l’experiència del mal.
“Encara no he dit si tinc l’ànima pura / o si em vencen les baixes passions”, canten a Per la bona gent, i són aquests versos els que millor sintetitzen la naturalesa dels Manel, un grup que, com el diable, ha jugat a fet i amagar amb els prejudicis i les expectatives. Quan pensaves que els tenies apamats, feien un espetec i canviaven d’ànima. Abans de Rosalía, van fer de la transformació una manera de ser, i amb prou habilitat per no deixar de ser perfectament recognoscibles.
Van debutar amb el folk-pop i enginy literari d'Els millors professors europeus (2008). Podien haver viscut eternament d’aquella sonoritat, de cançons com Al mar i Ai, Dolors i dels punts de vista mutants d’En la que el Bernat se’t troba. Eren joves i es menjaven les distàncies curtes amb l’ukulele i el talent per explicar històries que un parell de generacions van interpretar com a pròpies. El disc següent, 10 milles per veure una bona armadura (2011), va arribar quan el públic ja omplia aforaments en què els recursos del caliu de la proximitat no eren tan eficients. Van fer el millor disc possible superant la dependència de l’ukulele i mostrant una notable ambició en els arranjaments. Tenien les cançons amb majúscules, Benvolgut, Boomerang... però el directe a vegades resultava frustrant. I aleshores va arribar el rampell elèctric d’Atletes, baixin de l’escenari (2013), i els grans festivals i l’immens Jo competeixo (2016), el disc de Sabotatge i La serotonina i de l’assumpció que ja no eren els representants juvenils i que no els calia perseguir obsessivament l’esperit del temps, que ja eren un estil ells mateixos. Això els va fer gegants, podien rebregar el seu llegat fins i tot injectant reggaeton a Al mar. Van ser lliures al marge de la conjuntura generacional, però també els va enfrontar a l’abisme. Hi van saltar i van caure drets amb Per la bona gent, el sample de Maria del Mar Bonet, l’autoironia de Boy band, els amors pansits d’Amb un ram de clamídies (La ronda d’Arthur Schnitzler feta cançó magistral) i el directe més engrescador i aclaparador dels Manel.
