La Manifesta del cosir i recosir

Barcelona“Les obres, pse, però els edificis són una passada!” La frase la deveu haver sentit desenes de vegades aquests dies parlant de la Manifesta 15, la biennal nòmada europea que tenim la sort –sí, la sort– de tenir aquests mesos per Barcelona i els seus amplis voltants. I no ho desmentiré. Els edificis que ha posat en primer pla Manifesta, oberta encara fins al 24 de novembre, són espectaculars i, en si mateixos, ja justifiquen qualsevol visita. De fet, fins al 8 d’octubre l’havien visitat 60.347 persones, la meitat de les quals a les Tres Xemeneies. Però en una biennal, i més si és una que s’ha posicionat des de sempre en la facció més activista i sociofilosòfica de l’art contemporani, s’ha de llegir tot com un conjunt, des del procés de pensar-la fins a la presentació de cada una de les obres. I és sobre aquest conjunt que m’agradaria aportar algunes reflexions.

Hi ha un fil, gairebé literal, que enllaça moltes de les obres i idees que travessen aquesta Manifesta. Conceptualment, perquè la història de la indústria tèxtil està al darrere de la selecció d’alguns dels antics espais industrials del Vallès que ho són també de la biennal; perquè els dos rius que gairebé la delimiten, el Besòs i el Llobregat, tenen una història inseparable d’aquesta indústria; i perquè la mateixa evolució social i econòmica del país, així com les seves lluites, èxits i vergonyes, hi té molt a veure.

Pràcticament, perquè com ja s’ha vist els darrers anys en moltes exposicions, l’art teixit o fet amb materials tèxtils ja no és una anècdota ni un subgènere “femení”, sinó que ha agafat cada cop més volada.

Teixir, trenar, ensamblar

En aquesta biennal hi ha moltes obres teixides –amb fils o amb altres materials–. L’artista holandesa Fanja Bouts, formada en física i astronomia, presenta un gran tapís colorista i hipnòtic en què descriu la seva visió de com el món capitalista va destruint el món i la natura. Està penjat al claustre del monestir de Sant Cugat i podeu passar-hi temps mirant fascinats tot el que hi mostra. I, molt més subtil, pujant les escales cap al primer pis del claustre trobareu en dues finestres unes fines cortines de seda tenyides amb plantes medicinals i sargides amb cura. Són la manera que té l’artista palestino-saudita Dana Awartani de recordar, i guarir metafòricament, els monuments palestins i islàmics destruïts al llarg del temps, el perfil o la forma dels quals abans ha foradat la seda. Cal posar-hi atenció, entendre tot el procés d’aquesta simple tela sargida que pot passar desapercebuda si no es llegeix la cartel·la, però un cop s’hi entra, la seva força metafòrica, amb les imatges de Gaza en la retina, fa calfreds.

Són dos exemples; n’hi ha més. Però qui diu teixir diu cosir, trenar, assemblar, recosir. Hi ha, per exemple, dues artistes –la sud-africana Buhlebezwe Siwani a Sant Cugat del Vallès i la senegalesa-italiana Binta Diaw a l’Hospitalet de Llobregat– que han fet servir les trenes i les cordes per explicar històries de racisme i sororitat.

A la seu principal –que sens dubte són les Tres Xemeneies de Sant Adrià, el lloc on millor dialoguen les obres i l’edifici– hi ha el magnífic espectacle de les teles blanques al vent de Prehension, l’obra del nord-americà Asad Raza. Amb mínims elements –eliminar les finestres per deixar passar l’aire i les teles penjades del sostre– aconsegueix crear una potent instal·lació carregada de belles i tristes metàfores. I també hi trobem la sorprenent catifa d’arrels de plantes Yield, de l’alemanya Diana Scherer; els Urchins teixits amb corda de pescar i tècnica de puntes del col·lectiu neerlandès Choi+Shine Architects, o The Frankenstein Tree, el colpidor bosc fet d’arbres i branques cremades en un incendi forestal que ha assemblat i refet l’angolès Kiluanji Kia Henda.

Cada obra té una història al darrere, però totes elles acaben configurant un subtext, en el qual trobem com a fet comú una visió resignada al passat, un intent de buscar les maneres de guarir o recosir el que hi queda per resistir en el present, i un minso alè d’esperança de millorar el futur.

Arxius i natura

Per això, i no deixa de ser una manera de cosir també passat i present, en aquesta Manifesta hi trobem molt material d’arxiu. Com els tres que es poden trobar a l’extraordinari edifici racionalista de l’editorial Gustau Gili, la seu oficial de la Manifesta: presentacions de documents sobre les històries de l’emigració africana a Catalunya, les lluites socials, obreres i antisistema, i els moviments pedagògics trencadors i revolucionaris. O, també, tota la investigació de Domènec a l’antiga presó de Mataró en què, amb l’ajuda de fotografies i plànols de diverses presons i camps de concentració, planteja si no seria aquesta arquitectura la que defineix el segle XX. I, per descomptat, els materials que expliquen la història i les lluites veïnals de la central tèrmica de Sant Adrià.

Potser també es podrien considerar documents d’arxiu les plantes vives agafades de l’entorn contaminat de la central combinades amb cablejat i aparells elèctrics que configuren la instal·lació Autotrophic Spectra, del francès Ugo Schiavi. Ens recorda de nou on som. Què hi passa. Com ens sobreviviu la natura. I és que les obres que es poden veure en aquesta Manifesta obren tot un món de relacions i preguntes. Algunes són més genèriques i globals. D’altres, i això és el que és interessant, són molt concretes i no tenen una única resposta.

I ara què?

Què hi passarà a les Tres Xemeneies? Com es descontaminarà aquesta zona? Qui ho farà? Qui ho pagarà? Per què no s’aprofita la inversió feta per, mentrestant, continuar utilitzant aquest espai per a altres activitats culturals o socials de la ciutat?

I la Casa Gomis, acabarà desapareixent? La Ricarda se salvarà? Com?

Aconseguirem com a societat, avui, el 2024, recosir territoris, comunitats, històries, idees, persones...? D’això, crec, va aquesta Manifesta. La reflexió, si més no, en els temps que vivim, és pertinent. I les obres, en conjunt, i unes més i d’altres menys, aporten mirades poètiques i a vegades sorprenents que poden ajudar a obrir el debat.