Josep Bohigas: “Manifesta permet repensar què cal fer amb les Tres Xemeneies”
Arquitecte
BarcelonaVa ser el director de Barcelona Regional, l’Agència de Desenvolupament Urbà de Barcelona, entre el 2016 i el 2023, i, per tant, ha pilotat les polítiques urbanístiques dels governs d’Ada Colau. Però Josep Bohigas (Barcelona, 1967) porta l’arquitectura a la sang, i no només per la seva feina professional a l’estudi BOPBAA o en diferents col·lectius, sinó també perquè com a fill d’Oriol Bohigas va veure passar per casa seva gairebé totes les persones que en algun moment han construït la Barcelona de les darreres dècades. Va ser un dels impulsors de Manifesta 15, tot i que amb el canvi de govern va quedar fora de l’equip directiu. Ara, però, l’organització de la biennal europea l’ha nomenat el primer mediador creatiu de la Manifesta 16 Ruhr, que tindrà lloc el 2026 a la zona del Ruhr, a Alemanya.
¿L’experiència de Barcelona li serà d’utilitat en la seva investigació sobre la zona del Ruhr?
— A Barcelona vaig estar a l’equip de la biennal des del principi, i em sento molt partícip de totes les decisions, sobretot les primeres, les més vinculades al discurs territorial. Parlem d’aquesta idea de descentralització, de pensar que Barcelona no es resoldrà mai amb ella mateixa, sinó intentant reconnectar-la millor amb el seu territori, sigui amb el mar, amb els rius o amb les muntanyes, o també amb totes les ciutats veïnes. Aquí aquesta reconciliació és d’una urgència radical, però al Ruhr és diferent perquè ja és una àrea descentralitzada d’origen. Estem parlant de 53 ciutats en una gran conurbació urbana en la qual no acaba d’haver-hi un centre clar, amb un passat miner i industrial que està en procés de transformació, i una realitat socioeconòmica en què s’ha passat de ser el motor d’Europa a la zona més pobre d’Alemanya amb prop del 50% de la població procedent de la immigració. Hem iniciat una reflexió profunda sobre tot això, però estem començant.
¿Es podria dir que la Manifesta són els Jocs Olímpics dels comuns?
— A molta més petita escala, a escala ínfima, diríem, sí que es va intentar amb la Manifesta tornar a incidir en el debat de la transformació de la ciutat. Jo almenys tenia aquesta il·lusió, aquesta ambició d’entendre que potser amb la cultura i l’art seríem capaços de repescar debats. Aquesta biennal no dona solucions, però permet, de la mà dels artistes, iniciar unes converses per donar pas a una reflexió més ambiciosa.
Què quedarà?
— Encara no sabem quina serà exactament l’herència de la Manifesta, en què derivarà, però almenys vam posar sobre la taula uns debats sobre el futur que són crucials. Hem obert la Casa Gomis, per exemple, i a la zona de la Ricarda hi ha una sèrie de grans decisions econòmiques, ecològiques i socials que pressionen el territori, des de l’ampliació de l’aeroport o el port fins als accessos ferroviaris. Això no va de recol·locar els ocells o la casa, es tracta de repensar la ciutat i, si es pot, el planeta.
Ara s’urbanitzarà la zona de la Tèrmica del Besòs.
— Aquest quilòmetre i mig per urbanitzar és una oportunitat brutal per redefinir la nostra relació amb el mar, i ens permet fer un barri amb habitatge social, que no se n’ha fet cap fins ara al litoral. És tot un conjunt de tres parcel·les, de les quals una és pública, l’altra de Metrovacesa i l’altra és la que Endesa ha cedit a les administracions. Hi ha un consorci conjunt que ho gestiona i un projecte aprovat per fer-hi un barri que serà mixt, amb zones d’habitatge i d’altres de treball, i que té la peça clau, sexi, de les Tres Xemeneies.
És una oportunitat per als urbanistes.
— És un regal que de cop puguem repensar un delta, que és una cosa bestial, i, a més, dins de la ciutat regional. És un altra oportunitat de repensar el model, de veure si es pot renaturalitzar el delta eliminant la canalització del riu, fent un bosc i tractant el litoral de manera més natural i no amb platges artificials, que cal regenerar cada pocs anys. El model de sol i platja no funciona, ara el que voldrem serà més ombra, no sol. Aquesta és una gran oportunitat de discussió sobre com Barcelona, i tot el litoral, pot adaptar-se al que vindrà. Manifesta ho ha assenyalat, com també el problema de com ens comuniquem. Perquè a Barcelona, sorprenent, no pots anar amb bicicleta ni caminant de riu a riu.
La Generalitat té en marxa el concurs de projectes per a la remodelació de la Nau de Turbines de la Tèrmica com a futura seu del projecte Catalunya Media City, que s’hauria de resoldre a inicis del 2025. Hi ha marge per pensar-hi altres usos? Està d’acord amb Jordi Martí que hauria de ser una extensió del Macba?
— Tal com està ara s’està demostrant que es pot activar i fer que hi puguin passar moltes coses. Aquesta és una ruïna meravellosa, un edifici increïble amb un potencial enorme, i crec que posar-hi ara un hub audiovisual sense ni tan sols haver arribat a discutir-ho és perdre una oportunitat. Perquè per fer-ho ho hauràs de tirar tot a terra i pràcticament fer-ho tot de nou. I no dic que no pugui estar bé, però Manifesta ha permès reobrir el debat sobre què cal fer-hi i s’hauria d’aprofitar.
Però fer-hi l’ampliació del Macba?
— Altres ciutats ja han situat els espais satèl·lits dels museus en aquests llocs industrials. Crec que té més sentit que s’ampliï el Macba aquí que no pas a la plaça dels Àngels. Abans d’invertir els 16 milions en acabar l’ampliació, que com a projecte està molt bé però suposa privatitzar la plaça, potser sí que me n’hauria anat a colonitzar d’una manera més fresca i més lliure les Tres Xemeneies. S’hi ha fet un esforç bastant maco de rehabilitar el mínim perquè els bombers donin el permís per entrar-hi. Diria que aquesta situació en la qual està ara és excepcional. Les situacions intermèdies són sempre les que tenen més potencial, són moments bastant màgics en què veus que aquell lloc pot ser moltes coses. Quan comencin les obres s’haurà acabat el debat. Serà el que serà. A part que es parla d’una inversió de 450 milions...