Manolo García, al costat de Palestina, els pagesos, els ramaders, els autònoms i la música en català

BarcelonaManolo García pertany a l’estirp dels artistes que volen que el públic marxi del concert amb la sensació que ha viscut una nit agradable, sense ensurts ni perill, però especial. Una nit de rock, humor de proximitat i costumisme poètic d’ahir i d’ara, del bagul inesgotable del cançoner d’El Último de la Fila i de la discografia en solitari, inclosos els dos àlbums del 2022: Desatinos desplumados i Mi vida en Marte. Una nit, esclar, amb desenes de tornades amb història com la d’Insurrección, la cançó amb què dissabte va obrir el concert de més de tres hores al Palau Sant Jordi. "Que tothom estigui content", va proposar davant les 18.000 persones que havien exhaurit les entrades.

També va ser una nit esquitxada d’indignacions diverses. El cantant barceloní va aparèixer amb mocador palestí al coll. "És una barbaritat el que està passant a Gaza. Hem d’aturar aquesta massacre. Visca Palestina lliure!", va cridar al principi d’una actuació que va dedicar a l’expresident de l’Uruguai Pepe Mujica: "Per sempre, president Mujica, que el seu Déu el guardi sempre", va dir. Més endavant, feliçment indignat, va fer altres dedicatòries: "Als pagesos i ramaders, treballadors honestos que paguen impostos. I als autònoms!", va etzibar com si volgués invocar la Mare de Déu de la Justícia Social.

Diu Manolo García que li agrada que el públic canti amb ell. Fins i tot baixa de l’escenari i s’hi acosta per compartir Llanto de pasión. En el gest, que repetirà altres vegades, hi ha constància i ofici, i segurament l’energia extra que rep dels espectadors. Ell correspon a l'entrega de la gent amb una banda llarga de nou músics, un notable desplegament físic als 68 anys i una veu que sap treure el cap entre una sonoritat no sempre prou bona, com passa sovint al Palau Sant Jordi. L’ofici l’ajuda també a respirar en cançons com Como quien da un refresco, de tempo més calmat i final èpic, que va provocar una ovació gairebé automàtica. I per diversificar el color rítmic i donar una treva al públic va convocar la rumba de La Maturranga i Laberinto de sueños (En las geometrías del rayo), amb ballarina a l’escenari, i la buleria pop de Con los hombres azules, amb el violí d'Olvido Lanza. Després de riffs estrepitosos de guitarra (els de Somos levedad, per exemple), el cant col·lectiu es va reactivar quan van arribar les imprescindibles, sobretot en un tram final molt generós.

Abans, però, va recordar músics com "Sisa, Ia & Batiste, L’Orquestra Plateria" i els de les generacions següents que canten "en la llengua del país, que és el que s’ha de fer, en català", com Ivette Nadal, la cantautora i poeta de Granollers a qui va convidar a cantar Creyente bajo torres de alta tensión. "La llengua és el primer, és el vehicle d’un poble. Visca la música en català!", va exclamar García, que al llarg de tot el concert va parlar en català entre cançó i cançó. Amb bon humor, ell mateix va expressar la paradoxa de defensar la música en català i cantar en castellà, i ho va explicar recordant els orígens familiars murcians.

Emoció contra la rutina

Passen els anys i encara impressiona veure i sentir milers de persones cantant Lápiz y tinta amb la intensitat de la primera vegada, i és encomiable la manera com Manolo García interpreta cançons com aquesta, trobant la manera que no sonin a agradable rutina sinó a història emocionant. Aquesta connexió també va existir quan va fer A San Fernando, un ratito a pie y otro caminando (amb desenes de globus damunt la gent i un rapejat-manifest entre divertit i emprenyat contra YouTube), però sobretot quan, després d’una pausa de deu minuts ("Per fer un pipí", va anunciar), va entomar una última mitja hora pletòrica en què van sonar quatre monuments d’El Último de la Fila: Lejos de las leyes de los hombres, Aviones plateados (un dels millors moments de la nit), A veces se enciende (amb lluïment per a tots els músics) i Como un burro amarrado en la puerta del baile. La inèrcia de l’eufòria va enlairar també Prefiero el trapecio (novament amb García entre el públic) i el comiat amb les festives versions d'El rey (el clàssic del mexicà José Alfredo Jiménez) i La bamba. "Gràcies per ajudar-me a ser feliç", va dir capturant l'esperit de la nit.