La mar, la llengua i la burocràcia: les fronteres del teatre illenc

PalmaAnn Perelló està a punt de cloure (per uns mesos) la seva gira per Catalunya amb Nua. Radiografia d’un trastorn, i la traduirà al castellà per dur-la a altres comunitats autònomes; La Mecànica duu més de 30 funcions per l’estat espanyol i les Illes amb la seva darrera producció, Les petites coses; Iguana Teatre (amb més de 35 anys de trajectòria) està exportant Llum Trencada i Fils de vida; Estudi Zero (que també ja fa dècades que treballa a fora) ha fet, aquest any, una quinzena de funcions amb La cantant calba i L’Shmürz, i en té una trentena més de previstes, sense comptar les que puguin sorgir. I això només són alguns exemples. Vist des de fora (i a Instagram), és un bon moment pel que fa a l’exportació a la Península de produccions de teatre fetes a les Illes.

La cosa canvia quan la mirada es col·loca a l’interior. No és ni fàcil ni, massa vegades, agradable assumir els costos que implica sortir de gira o fer bolos fora de les Balears. El retorn econòmic no sempre s’equilibra amb la inversió que imposa fer-ho:econòmica, logística i de recursos humans. La insularitat –doble en el cas de Menorca i Eivissa– genera certs desavantatges en el desenvolupament de les arts escèniques illenques i hi ha diferents factors implicats: l’aposta “poc clara” per part de les institucions, basada en un sistema d’ajudes “no gaire àgil”, segons el sector, no acaba de funcionar; i, en un altre pla, però no menys important, fer teatre en català i haver-lo de traduir i preparar una producció en castellà també implica un sobrecost.

La plataforma Insulares, que va néixer per fer un front comú de cara a les estructures de l’Estat per explicar, negociar i visibilitzar els sobrecostos i els desavantatges de la insularitat a l’hora d’explotar els productes escènics, va impulsar l’informe Estudio sobre las desigualdades de los territorios insulares de España en el consumo y contribución a las artes escénicas. Análisis de factores que inciden en la desigualdad de oportunidades en la producción y explotación de espectáculos. Amb aquest estudi, es va comprovar que, efectivament, les desigualtats entre les companyies illenques i les del territori peninsular són moltes, “i en el nostre cas n’hi ha una que les Canàries no tenen: la desigualtat lingüística”, diu Carles Molinet, membre fundador d’Iguana Teatre i que va participar, entre altres companyies i professionals del sector illencs, en l’elaboració de l’informe.

Factors de desigualtat

El document conclou que hi ha sobretot cinc factors de gran incidència en aquestes desigualtats: el sobrecost econòmic amb relació al transport de materials; el sobrecost econòmic del desplaçament de la companyia; el temps superior que comporta el desplaçament de la companyia; la necessitat de pernoctació i dietes per la impossibilitat de tornar al lloc de residència el mateix dia; i el desavantatge competitiu per accedir a espais escènics importants, especialment a causa de la manca de visibilitat de les produccions i de les dificultats d’accedir als beneficis del programa estatal Platea.

Molinet parla de la dificultat de les produccions illenques d’accedir a dos circuits estatals (en el cas del teatre): el programa Platea i Redescena (hi ha un altre circuit: Red de teatros alternativos, que aquest sí que ha tingut en compte el teatre illenc). El programa Platea és el que vetlla pel manteniment i la sostenibilitat de les programacions estables de les entitats locals. És un programa finançat pel Ministeri de Cultura amb la col·laboració de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies. Molinet apunta que les Balears hi estan molt “discriminades”: “El sistema de selecció sol agafar, principalment, peces de companyies grans; això deixa fora les Illes. Una explicació que donen és que el teatre que feim és desconegut. En realitat, però, tenim molta projecció fora, perquè les companyies feim molts esforços per sortir. Ara bé, als circuits regulars i organitzats en què intervé l’administració directament o indirectament no els interessam”, considera Molinet.

Invisibilitat

El que provoca aquest difícil accés als grans circuits és un cert desconeixement i invisibilitat del producte teatral balear. “La invisibilitat és un fet. Tenim poc pes en el sector teatral a l’estat espanyol. Per tenir-hi més presència necessitam una aposta forta per les companyies des de les nostres institucions”, apunten des d’Illescena. “La visibilitat de les nostres produccions és un dels grans problemes que tenim”, apunta Miquel Mas Fiol, de la companyia Ovnipresents i director de teatre. Recentment, va estrenar Primavera de bèsties, una “obra que podria funcionar arreu, però és una odissea aconseguir que vinguin programadors a veure-la, i això és perquè som enfora”. Amb aquesta peça va guanyar el premi Pare Colom d’Inca de teatre, també ha escrit Souvenir i amb Ovnipresents ha estrenat Sa pesta 2020. Tot això serveix de poc quan vol sortir de l’illa: “Em costa una cosa de no dir entrar en un teatre de Barcelona amb les meves peces o les d’Ovnipresents, és frustrant i és per pur desconeixement, perquè crec que el teatre que es fa a les Illes està ben considerat. El problema és el sobreesforç que costa que això sigui així”. Perquè se’ls tingui en compte, i encara més essent joves, han de ser el doble de pacients, d’insistents i de lluitadors. El director del teatre Principal de Palma, Josep R. Cerdà, opina que a les Illes hi falten empreses de distribució: “Tenim companyies que surten molt a fora perquè fa molts anys que ho treballen, però a les que no tenen tants recursos els costa molt arribar a programadors”. Una estratègia que considera clau per tenir més accessibilitat als mercats de fora de les Balears és aconseguir coproduccions amb productores de fora. Així ho va fer la companyia L’Aviador per Altres formes, que coproduïa (a part del Principal de Palma) Vania. L’actriu i creadora de Nua. Radiografia d’un transtorn, Ann Perelló, parla de la sort que ha tingut: “La Sala Flyhard, que distribueix espectacles, m’ha agafat i m’està ajudant a moure l’obra, i hem aconseguit entrar a Redescena. També pens que el meu cas és especial, perquè m’ha agafat una distribuïdora potent”. I recorda que el projecte va ser possible gràcies a la selecció del Principal de Palma per tal de fer-ne la coproducció.

L’aposta institucional

La companyia La Mecànica fa poc més d’un any que va estrenar la peça Les petites coses i ha fet una trentena de funcions arreu de l’Estat. “Hem tingut molta sort, perquè hem anat a fires importants de la Península i l’espectacle ha connectat amb els programadors”, diu el membre de la companyia i director, Pau Bachero. Assenyala, també, que tenen ajudes de mobilitat, però que les de 2021 no s’han cobrat fins fa poc més de dues setmanes, “un any i mig després d’estrenar”. Això fa que les companyies s’hagin de “cercar la vida” a l’hora de sortir de la comunitat autònoma: “Anar-te’n de gira és hipotecar-te. Anar a fires i mercats està molt bé perquè et fa visible, però no sempre et paguen tot el caixet. Ni en parlem dels desplaçaments, tot i que, any i escaig després, arribi la subvenció institucional. Això vol dir que tot el que inverteixen en aquest moviment no ho puguis invertir en noves produccions”, apunta Bachero. Organitzar-se, per tant, és complicat, també per a una companyia com La mecànica: “I això que som de les que ens movem més”.

La companyia Hermanas Picohueso fa feina des de la Península perquè, diuen, fan un tipus de teatre que té un mercat molt petit i curt a les Balears. Gal·la Peire explica que els equilibris que s’han de fer per aconseguir fer una gira són molts: “L’espectacle té un caixet, preu tancat, que inclou el muntatge, els sous... Però després, segons on vagis, has de negociar si et cobriran el transport, les dietes i els allotjaments”. Aquí és on entren les ajudes de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB). “Són subvencions que estan molt bé i són necessàries, així i tot hi ha un problema de temporalitat: les companyies hem d’avançar aquests diners i no sempre els tenim. T’asseguren que els recuperaràs; no obstant això, de vegades passa més d’un any”. Per moltes ajudes de mobilitat que hi hagi, el sector reclama més representació institucional. Des d’Hermanas Picohueso proposen més signatures de convenis amb fires i mercats, per tal d’assegurar la visibilitat dels productes, i tenir contacte amb programadors i distribuïdors de manera fluida. Mas Fiol, per la seva banda, parla de quotes: “Potser és necessari fer una discriminació positiva per a les illes en els mercats i fires peninsulars, per compensar aquesta manca de visibilitat”.

Llengua

“Hi ha un sobrecost claríssim a l’hora de sortir de la nostra comunitat autònoma i dos fets clau: la insularitat i l’idioma. La llengua ens limita territorialment. Si el vols traspassar, hi ha la possibilitat de traducció, però això també s’ha de pagar, perquè és una producció nova. Qualsevol passa que vulguem fer cap a la sortida del territori propi suposa un increment del pressupost. Travessar la mar és més car que anar per carretera”, expliquen des d’Illescena.

Molinet també apunta la llengua com a tema de sobrecost: vivint en una comunitat on es pot fer teatre en català, la traducció al castellà (el següent mercat més proper) no es fa de manera “automàtica”; “els bascos i els gallecs tenen més integrat que els espectacles els han de preparar en les dues llengües, perquè no tenen un mercat exclusivament en la seva llengua”, manifesta. El fet de fer-ho en català i no tenir prevista des del principi la versió en castellà provoca que molts programadors no vegin l’obra quan s’estrena en català i s’ha d’esperar la producció en castellà per aconseguir cridar la seva atenció. En cas d’agradar-los, potser hi haurà més funcions; en cas que no, la producció es perd. Ann Perelló traduirà Nua. Radiografia d’un transtorn per anar més enllà del territori catalanoparlant amb la peça. “És un sobrecost, però ho veig com una inversió”, diu.

I el mercat interior?

L’actor Toni Gomila diu que les despeses d’una producció apareixen “tot d’una” i que els ingressos “arriben més tard”. L’intèrpret, però, posa el focus en un mercat més proper i igualment poc fluid: l’interilles. Tenir un circuit propi entre les Balears és una de les coses que més ha reclamat el sector durant aquesta legislatura. “Per diverses raons, fa uns anys que va desaparèixer el programa Talent IB, que funcionava a la perfecció per a les arts escèniques i servia tant per a espais públics com privats. D’ençà que no existeix, no s’ha plantejat cap sistema de fàcil accés i de funcionament àgil que connecti els projectes i productes culturals de les illes entre les illes”, apunta Gomila.

Mas Fiol també se’n fa creus, de la dificultat d’arribar a Menorca: “Crec que farem un bolo abans a Barcelona, amb Primavera de bèsties, que a l’illa veïna”. Sí que celebra, el d’Ovnipresents, el mercat de Mallorca, que considera que té “un circuit bo”, i troba que les produccions illenques estan entrant molt bé als teatres dels municipis.

El director de teatre Sergi Marí, membre de la companyia menorquina La Trup, explica que la insularitat no només té com a desavantatges els sobrecostos, sinó també les dimensions del mercat: “No és el mateix fer els quatre teatres de Menorca que ser d’un territori com Catalunya i poder fer carretera i multitud de teatres. En aquest sentit, també patim la doble insularitat respecte de Mallorca, que és un espai més gran amb més teatres que et poden programar”. Amb la seva darrera producció, Armina, una història d’homes, només es varen estorbar d’octubre a febrer per fer totes les actuacions que els pot oferir Menorca.