Marc Balaguer: "El mateix dia podíem estar amb 10.000 fans embogits i després sopar al Viena amb la família"

BarcelonaHan passat més de deu anys, però la gent encara el recorda com el Toni de Polseres vermelles. “Però tu has fet alguna altra pel·lícula?”, li pregunten sovint. Marc Balaguer (Sabadell, 1995) passa comptes amb el seu passat a JUMP, un monòleg autoficcional que va néixer el 2021 com a treball final de grau a l’Institut del Teatre i que ara, fins al 3 de març, es pot veure a la sala Àtic 22 del Teatre Tantarantana. 

¿Quan acabis les funcions de JUMP, hauràs aconseguit desempallegar-te de les etiquetes que arrossegues des de petit?

— Sempre seré aquell nen de Polseres vermelles, ho tinc assumidíssim. Però fa molts anys que em dedico al teatre, he fet moltes altres coses. Tenia ganes d’ensenyar una faceta meva que la gent no coneix. 

¿Volies mostrar també la cara fosca de l'èxit? 

— Què és l’èxit? Què és el fracàs? En el fons, són dues cares de la mateixa moneda. Pots haver guanyat una medalla en un torneig molt important i que sigui el pitjor dia de la teva vida. Potser tens una feina molt guai, però no ets feliç. O al revés, potser ets feliç tot i tenir una feina que no suportes. Per a mi, l’èxit té a veure amb una certa estabilitat, amb tenir un cercle proper. 

¿Al llarg d’aquests anys, ha canviat la teva manera d’entendre l’èxit?

— Sí, perquè amb 14 anys em van vendre que l’èxit era la fama. De cop, tothom em coneixia, em demanaven fotos pel carrer… Però jo no ho buscava, tot això. Jo era un nen. Amb prou feines sabia què volia fer amb la meva vida.

A la sèrie Selftape (Filmin, 2023), les germanes Joana i Mireia Vilapuig també parlen de la fama precoç que van viure amb Polseres vermelles. ¿N’heu parlat mai amb els altres companys de la sèrie?

— Doncs mira, no gaire. És una conversa pendent. Després de la sèrie, cadascú va fer el seu camí. Tot i que hem viscut experiències similars, cadascú carrega una motxilla diferent. El Nil Cardoner, per exemple, en pot donar una visió alternativa, perquè tenia 11 anys, encara era un nen petit. Els altres ja érem més adolescents… 

¿Hauries preferit viure una adolescència més convencional?

— Després de Polseres vermelles, tothom volia ser amic nostre. Podíem passar la tarda davant 10.000 fans embogits i, una hora més tard, estar sopant al Viena amb la família. En aquell moment, no ho enteníem gaire. Amb els anys hi hem anat donant voltes, hem analitzat el que ens va passar. El problema és que la gent abocava damunt nostre unes construccions socials que ens han marcat. I també vam agafar una mica d’ansietat social. Ens costava estar en segons quins llocs, perquè tothom ens mirava. Això ha afectat les nostres relacions socials. 

“Si ara em fessin tornar a tenir 18 anys, ho faria de nou tot igual que abans, però ho faria disfrutant”, canta Pau Vallvé. ¿Ho comparteixes?

— Sí, tal qual. I una altra cançó: Ho tornaria a fer dels Stay Homas. Puc parlar d’errors i fracassos, però no canviaria el que he viscut per res del món. No em penedeixo de res. 

¿Quin consell donaries a un adolescent que vol dedicar-se al cinema?

— Li diria que treballi molt. I que no esperi catifes vermelles. Ni diners, ni fama. No és una professió tan bonica com sembla des de fora. La feina d’actor s’ha convertit en una mena d’aparador. Vols ser actor? Doncs seràs famós. No és veritat. Hem de lluitar molt per treure’ns les castanyes del foc. He treballat de cambrer, de professor, de monitor… Hi ha poca feina, i sempre agafen els mateixos. En alguns càstings, no t'hi deixen participar si no tens seguidors a les xarxes. 

A JUMP parles de la timidesa. ¿Les persones introvertides ho tenen més complicat per triomfar en el món del teatre?

— No, no té per què. De petit, jo era supertímid. De fet, la meva mare em va apuntar a teatre perquè deia que havia de perdre la vergonya. I hòstia, fer teatre em va anar molt bé per aprendre a relacionar-me amb la gent. Però si sumo l’ansietat social i la timidesa, a vegades em bloquejo. És curiós: no em fa res sortir a representar un personatge en un escenari, però em tremolaran les cames si haig de fer un parlament davant de 50.000 persones. 

Després de viure un èxit comercial tan insòlit com el de Polseres vermelles, ¿t’ha costat sentir-te satisfet amb altres projectes artístics, per molt potents que siguin?

— Potser sí. Algun professor m’ha dit: “Marc, és que a tu et miren amb lupa perquè vas fer Polseres vermelles. Has de ser superdetallista”. I a vegades costa. Et poses una autopressió que no és sana. Intento no comparar-me amb ningú. Un dels missatges de l’obra és justament aquest. El teatre hauria de ser un joc. En anglès, les obres de teatre es diuen play. Per alguna cosa deu ser, no?

Aquests últims anys, molts actors han recorregut a l’autoficció, sovint en forma de monòlegs. 

— Sí! Selftape de la Joana i la Mireia. Sucia de Bàrbara Mestanza. El gegant del Pi de Pau Vinyals. Mal Martínez de Marc Martínez. Tocando al frente de Llorenç González. De Nao Albet i Marcel Borràs al TNC. I molts més. Crec que té a veure amb la precarietat de la indústria. Hi ha poca feina. I si no tenim feina, ens la generem nosaltres mateixos. Aquest monòleg l’he pogut fer jo sol, sense dependre d’altres actors. He pogut cuidar molt el producte tot i tenir poc pressupost. 

Per què autoficció, però?

— En el meu cas, la pregunta va ser: de què tinc legitimitat per parlar? No soc ningú per fer un Shakespeare. Si em donen un Shakespeare, indagaré en el personatge, esclar. Però en començar un projecte des de zero, vaig voler parlar del que coneixia. I el que conec millor és la meva vida. Però, de fet, tracto qüestions bastant generals. Tots ens fem grans, tots tenim traumes, a tots ens fa por el fracàs. 

L’escenografia de JUMP està ambientada en un gimnàs. 

— Sí, és una metàfora de l’èxit i el fracàs. La vida és plena d’hòsties i patacades, i si caus, has de saber aixecar-te. De petits, a educació física, ens feien saltar el plint. Era un exercici que provocava molts traumes: si no el sabies saltar, tothom es reia de tu. És un objecte que em connecta amb el nen que vaig ser. 

La tardor passada vas actuar al Romeu i Julieta de La Brutal al Teatre Poliorama i també tenies un paper a la sèrie Bojos per Molière. ¿T’agrada més el teatre o el cinema?

— És una pregunta difícil… Són dues professions tan diferents! En cinema, si t’equivoques, no passa res: es talla i es torna a repetir. En teatre, ningú et pot ajudar. T’has de salvar tu mateix. 

¿Tens algun altre projecte en marxa?

— Ara estic molt centrat en JUMP. M’agradaria presentar-lo a altres ciutats, fer una gira per diferents teatres catalans.