Marc Parrot: "El que més m'enganxa de la feina és trobar noves maneres de fer-la"

BarcelonaMarc Parrot (Barcelona, 1967) ha trobat la millor manera d'explicar trenta anys de trajectòria musical: lligant curt la nostàlgia i rebregant amb criteri el cançoner propi des del disc Solo para locos (1993) fins ara. A la pràctica, això es tradueix, d'una banda, en un espectacle que va estrenar al Mercat de Música Viva de Vic, tot sol a l'escenari, amb direcció escènica d'Irene Garrido i en un espai escènic i lumínic dissenyat per l'estudi Cube.bz, que també es podrà veure el divendres 1 de març al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat, dins del festival Barnasants. D'una altra, en el projecte Turisme per la memòria. Vol. 1 (U98, 2024), un àlbum amb cançons d'altres discos de Marc Parrot reinventades amb les col·laboracions de Celeste Alías, Santi Balmes, Iván Ferreiro, Joan Garriga, Maika Makovski, Roger Mas, Ramon Mirabet, Clara Peya i Quimi Portet.

Com et vas sentir després de la presentació del nou espectacle a Vic?

— Doncs bé, satisfet. Evidentment, hi vaig arribar amb els nervis típics quan presentes una cosa nova, i encara més tenint en compte que era un concert especial. Els concerts convencionals tenen un guió que fa seixanta anys que es compleix sempre igual: hi ha la sortida espectacular, les presentacions dels músics, el bis... Es fan coses que els personalitzen, però el guió és, si fa o no fa, aquest. Els músics dalt de l'escenari, que és una mena d'altar, i el públic a baix. Però a mi m'agrada experimentar. Suposo que el que més m'enganxa de la feina és trobar noves maneres de fer-la.

Després de l'espectacle de Vic, vaig escriure que el que havies fet era "fugir dels tòpics, la rutina i la mandra per explicar la teva història".

— El que s'acostuma a fer en aquests casos és un megaconcert amb amics, i ho esbandeixes amb una nit. Evidentment, és el que em va venir primer al cap. Però després vaig pensar "i si li donem una altra volta? I si munto un espectacle amb aquest material i explico una altra història?" Llavors va ser quan em vaig imaginar que la gent es trobés un escenari buit, com quan comences una aventura sense saber-ne res. Quan tenia 14 anys em vaig posar a cantar perquè no sabia tocar cap instrument i hi havia uns companys a l'escola que tocaven la guitarra. Es tractava d'escenificar això amb aquest escenari buit i la voluntat d'omplir-lo. A partir d'aquí vaig anar configurant l'espectacle.

¿Tenies l'espectacle abans que el disc i les col·laboracions o era una cosa paral·lela?

— Paral·lela. Són com dues potes. Hem fet el volum 1, que són els enregistraments del 2023, i ara comencem els nous enregistraments del 2024, que seran el volum 2. Em semblava interessant donar a les cançons el punt de vista d'altres artistes.

¿La tria de les col·laboracions respon a l'amistat, a l'afinitat estètica, a tot plegat?

— Amb tots els qui he col·laborat de moment hi he coincidit en algun moment o altre, hem treballat junts o sabia que els agradaven cançons meves, com passa amb el Santi Balmes i l'Iván Ferreiro, que ja sabia que els agradava el que faig. Amb el Joan Garriga, per exemple, havíem estat mesclant discos de Dusminguet i en els descansos cantàvem ranxeres junts, i jo coneixia una part del repertori dels seus referents.

Tant al disc com a l'espectacle hi ha dos extrems. D'una banda, la cançó Terriblement blanc amb la Maika Makovski, que és més fosca i estripada, de l’estil del Nick Cave; i de l'altra, Ara que estic mort, que em recorda la pau d'El setè cel del Sisa.

— És que són trenta anys, i he passat per molts moments. Vaig començar fent rock electrònic, i ara mateix estic en un altre punt, molt més de cantautor. Tot i que l'electrònica de tant en tant també em serveix per vestir determinades cançons, estic molt més en el punt aquest d'agafar una guitarra i, si puc fer-ho el més senzill possible, doncs millor. Per a mi, el més important sempre han sigut les lletres i el que volia explicar. I les cançons podien ser molt variades segons el que volia explicar. Si escoltes Ara que estic mort, la versió original és una mica l'Elvis a Hawaii. El que va passar, que és una de les coses guais d'aquest experiment, és que va arribar el Quimi Portet i va dir "per què no la fem així, més tipus Lou Reed?" I vam canviar d'idea en aquell moment. I això ens ha passat molt sovint. Desapareixo en el teu món, que és com un rock, amb la Clara Peya la vam convertir en una balada: ella li va canviar l'harmonia totalment. En una hora vam capgirar radicalment la cançó.

En la teva feina de productor, les has vist de tots els colors. ¿Estàs d'acord que possiblement ara a Catalunya el nivell dels músics i dels compositors és més alt que mai?

— Ara hi ha molts músics i moltes propostes. Per tant, s'ha ampliat tant cap a la qualitat com cap a la no qualitat. Hi ha moltíssima oferta, i també és més fàcil que mai fer música. El que ara funciona com a mainstream és la música urbana, que és una música amb la qual, realment, no calen grans coneixements musicals, i per tant que triomfis depèn molt de la gràcia que tinguis amb les lletres, cantant i sobretot de com sàpigues guanyar-te la gent. Vull dir: la música potser no és tan rellevant, però alhora hi ha projectes que estan a prop del jazz experimental, del rock, que són una passada.

Misteriosament feliç és la cançó que dona la clau del to amb el qual t'has enfrontat a aquesta revisió dels 30 anys de trajectòria. Hi diu: "Ningú no m'espera, no espero res". Hi ha com una serenitat en la felicitat.

— Sí, hi ha una serenitat. Si no, malament rai. Cada vegada respecto més les coses com són, i respecto i comprenc més els altres. A l'hora de fer aquestes col·laboracions, m'hi enfronto absolutament obert. Primer, que em diguin que no els va bé o que no els ve de gust, evidentment, però també que em canviïn la cançó. Procuro veure tot el que és inesperat i el que no controlo com una font d'enriquiment.

Com recordes el disc Solo para locos (1993) tres dècades després? I Mentider (2005), gairebé vint anys després?

— Tots dos són discos una mica irregulars, però cadascun era com un inici de cicle. A Solo para locos hi havia la voluntat de dotar-ho de contingut, d'involucrar-me en les lletres, perquè venia d'una experiència bastant fotuda amb el grup Regreso a las Minas, que era un projecte on havíem posat totes les expectatives però que no va sortir com havíem pensat. I amb Mentider, després d'uns quants discos en castellà i de fer el personatge del Chaval de la Peca, vaig decidir anar un pas més enllà amb la meva llengua materna, amb la idea que això m'aproparia més a les emocions, als sentiments, i que em resultaria més fluid fer cançons. Potser em vaig passar amb Mentider i vaig fer cançons molt fàcils i molt fluides, però vaig gaudir molt. A més a més, fer concerts només per Catalunya em va donar molta pau i vaig començar-ho a gaudir molt més que no quan havia d'anar a fer un concert a Vigo i estar dos o tres dies fora de casa. Els avenços que he fet han sigut d'anar prescindint de coses.

El Chaval de la Peca l'incorpores a l'espectacle amb una pinzellada divertida.

— És que havia de sortir per algun lloc, però no tinc cap intenció de reivindicar-lo, perquè no li cal, que el reivindiqui.

Ell es dedicava a reivindicar altres.

— Sí, bé, reivindicar des de la seva personalitat sí, des de la meva era parodiar.

Quin és el millor record d'aquests trenta anys?

— Després de Casal Rock [el programa de TV3] vaig tenir prou diners per tancar-nos a l'estudi uns quants músics, i cada dia compartíem idees, componíem, enregistràvem, tots alhora i aprofitant tots els instruments que hi havia a l'estudi. La manera de treballar era molt vibrant, hi havia molta interacció amb els músics i improvisàvem moltíssim. Això em va donar molt de plaer. I al migdia fèiem sempre bons àpats. Va ser una època molt bona, que m'hauria agradat que durés sempre.

No va poder durar sempre, esclar.

— No, perquè la música no dona per a tant. Vaig poder-ho fer perquè havia fet Casal Rock, i això em va permetre pagar totes aquestes sessions que van durar mesos.

El pitjor record d'aquests trenta anys?

— Tinc la sort que oblido les coses dolentes. No guardo pitjors records.