Marc Recha: “No fas les pel·lícules que vols, sinó les que pots”

BarcelonaMarc Recha és un dels pocs cineastes catalans que han competit per la Palma d'Or a Canes –al segle XXI, només ho han fet ell amb Pau i el seu germà i Isabel Coixet amb Mapa dels sons de Tòquio–. Però a casa nostra sempre li ha costat més fer forat: no ha guanyat mai cap Gaudí i en els últims dotze anys només li han produït dues pel·lícules molt petites. A més, ha anat de poc que la primera gran retrospectiva no l'hi fessin aquí sinó a Eslovènia, on van demanar-li tos els seus treballs per projectar-los a la cinemateca. Això va fer que Recha regirés les golfes i tragués la pols dels seus primerencs curts en súper 8, els quals va dipositar a la Filmoteca de Catalunya perquè fossin digitalitzats. Va ser llavors quan Esteve Riambau, director del centre, va proposar-li fer una retrospectiva completa que arrenca aquest dimarts i que, finalment, se celebrarà abans que l'eslovena, ajornada per la pandèmia.

En la sessió inaugural es projectaran precisament els curts, que s'allunyen del cinema realista, reflexiu i sensorial que tothom associa al director per endinsar-se en el territori del cinema de gènere. “És el cinema que veia de petit –diu Recha–. Molt de western, acció, aventura, terror, misteri... Però si grates una mica descobriràs una part més embrionària que anticipen La vida lliureo El cielo sube. I també té un vessant de document antropològic, arquitectònic i social, perquè el gran plató d'aquelles pel·lícules era el barri de Can Serra, a l'Hospitalet, però de quan no existia la ronda de Dalt i el paisatge estava ple de camps i fàbriques”. Aquesta imatge connecta amb un film posterior de Recha que capturava un paisatge a punt de desaparèixer, la Vallbona de la perifèria urbana de Petit indi. “És que el protagonista de Petit indi soc jo, amb la diferència que ell anava amb un ocell en una gàbia i jo amb la càmera”, reconeix el director.

Un director de 'western' frustrat

Curiosament, aquest cinema de gènere és també el que Recha porta més d'una dècada intentant dirigir, però sense èxit. Ell és conscient de la paradoxa d'haver conduït la seva carrera radicalment lluny del “cinema popular i de qualitat” que voldria fer, un estil del qual ha escrit ja uns quants guions de western, aventures i ciència-ficció que de moment no ha aconseguit produir. “Però mentrestant vaig fent altres pel·lícules –diu–. I potser no acabo dirigint mai res de gènere, però almenys quedarà aquesta obra. Els éssers humans ens obsessionem a fer coses, però el que importa de debò és el trànsit, que no és cap altra cosa que la vida. No fas les pel·lícules que vols, sinó les que pots. I en el fons és divertit”.

En les pel·lícules que es projectaran aquests dies a la Filmoteca es pot constatar el gran protagonisme que la natura i els paisatges rurals han tingut sempre en el cinema de Recha, cosa que ell atribueix a haver viscut “gairebé sempre a prop de camps i boscos”, però també al fet que les qüestions que tracta el seu cinema “en ciutat es dilueixen”. Això sí, els escenaris canvien: la Vall de Gallinera d'Alacant a L'arbre de les cireres, els Pirineus a Pau i el seu germà, una platja del Garraf a Un dia perfecte per volar... “És que m'agrada molt anar d'un lloc a l'altre, conèixer gent, parlar-hi, viure la vida –diu–. Excepte El cielo sube, les meves pel·lícules són testimonis dels llocs on he viscut i m'han passat coses intenses, des de Portvendres i Portlligat a Les mans buides fins a Menorca a La vida lliure. Són trossets de vida, com si la meva filmografia fos un dietari”.

L'altra constant del seu cinema és una influència literària molt present –amb el seu admirat Josep Pla sempre com a guia– que, tret d'El cielo sube, no s'ha concretat mai en res que s'assembli a una adaptació. “No s'ha d'adaptar literalment els grans escriptors, sinó observar i entendre com construeixen ells el seu univers”, diu Recha, a qui les persones que han llegit els seus guions –“són molt literaris, petites novel·les”, assegura– li han recomanat que escrigui un llibre. "Ho acabaré fent, però no tinc pressa. Vull que sorgeixi de manera natural".