L'extraordinària fita de Marcel Ortega a Estocolm

BarcelonaLa fita és extraordinària. El director d'orquestra i coral Marcel Ortega (la Secuita, 1990) ha sigut un dels tres finalistes del premi Eric Ericson de direcció de cor que es va celebrar a Estocolm fa unes setmanes. No és un concurs qualsevol, sinó un dels més prestigiosos del món. Tot i no guanyar el primer premi, formar part de la terna finalista hauria de ser un punt d'inflexió per a la carrera de Marcel Ortega, que aquest dijous dirigeix la Camerata XXI a Reus, i els dies 1 i 2 de desembre l'Escolania de Montserrat a la basílica de Santa Maria de Montserrat i el Palau de la Música, respectivament, dins dels actes de commemoració del mil·lenari del monestir.

Vas ser un dels vuit finalistes de l'Eric Ericson Award. Un cop a Estocolm vas passar la primera fase i vas ser un dels tres finalistes. Què va passar aleshores?

— Tots tres teníem dos assajos de mitja hora amb el Cor de Ràdio Suècia. De fet, l'assaig del primer dia era de mitja hora i el del segon dia de vint minuts; i al cap d'una hora i mitja hi havia el concert, la gran gala final. Tot el concurs es tracta de fer el que faries si fossis el director del cor en una situació real, però en aquest cas el repte era fer-ho amb un dels millors cors del món.

I el repertori de la final eren peces que havíeu interpretat abans?

— Quan es convoca el concurs ja s'informa del repertori: en total, onze peces, que havies de dur preparades. I el mateix dia de la final et diuen quina has de fer.

Tot és molt ràpid, oi?

— Tot és molt intens. Hi arribes i el primer dia hi ha la recepció oficial, la presentació del tribunal i dels altres candidats, i a última hora et diuen què et tocarà fer. El segon i el tercer dia són les semifinals: mitja hora amb un cor i una obra i l'endemà amb un altre cor i una altra obra. I aquella mateixa nit, passades les 10, em van trucar i em van dir: "Enhorabona, passes a la final. I demà dirigiràs tal obra".

I a la final també són tan ràpids comunicant qui és el guanyador?

— En la mateixa gala, primer vam actuar els tres finalistes amb el Cor de Ràdio Suècia. Després, mentre el tribunal deliberava, hi va haver actuacions d'altres cors. Si fa no fa, tres quarts d'hora després d'haver acabat jo, que vaig ser el tercer a actuar, el tribunal va anunciar el guanyador allà mateix. En guanya un, i els altres dos quedem igualats amb un segon premi.

En què consisteix el premi?

— En el cas del guanyador, i per això aquest és el concurs més important que existeix, s'emporta una gira amb els deu cors professionals més importants d'Europa durant els pròxims tres anys. Què vol dir això? Que passes de jugar a la Pobla de Mafumet a ser l'entrenador del Barça. Tal qual. Per això és important, aquest premi. Reps uns 10.000 euros, però el més important és que et col·loca a la Primera Divisió per a la resta de la teva vida. Als dos que hem quedat segons ens correspon un premi econòmic d'uns 2.500 euros, però aquell dia en aquell auditori hi havia els mànagers dels cors més importants d'Europa. I en el sopar de gala tens l'oportunitat de fer contactes. No se t'obren les grans portes que se li obren al guanyador, però sí que sorgeixen oportunitats. El guanyador, l'alemany Alexander Lüken, tenia molt clar que li havia canviat la vida. Deia: "Allò que estàs esperant sempre, que és que algú es fixi en tu i puguis fer el salt, ja ho he fet". L'altra finalista, la Heide Müller, que també és alemanya, deia: "No he guanyat, però aquest segon premi significa molt". Ja veurem si en el nostre context això pot suposar també una oportunitat tan interessant i tan bonica per a mi.

I vas fer gaires contactes, durant el sopar?

— Sí, la veritat és que sí. Va haver-hi alguns cors professionals europeus interessats.

El sentit de concursos com aquest és fer el salt d'escala?

— Avui en dia hi ha un mercat al voltant dels concursos musicals en què el client és el concursant; és a dir, hi ha molts concursos en què l'objectiu és que els organitzadors guanyin diners. Normalment, són concursos que es fan a l'Europa de l'Est, perquè els costos són més barats. Et fan pagar quotes exorbitades de 300, 400 o 500 euros per participar-hi; i el premi, com a molt, és de 1.000 euros. Això és el concurs habitual. Ara, els concursos de veritat amb cara i ulls, com és l'Ericson o el concurs de Tòquio de direcció d'orquestra, et permeten fer justament aquest salt d'escala, perquè el premi comporta el compromís de fer concerts amb el millor del millor. A més a més, tenen una organització molt estricta i cuidada; per exemple, et paguen l'estada. Fins i tot hi ha un equip destinat al fair play que s'encarrega que el minutatge per a cada candidat sigui el que ha de ser, que no tinguis cap mena de contacte amb el tribunal, que tots els cors portin les obres al màxim nivell de preparació...

Com és que vas voler presentar-t'hi?

— En el món de la direcció de cor, saps que una de les vies per tenir oportunitats és concursar, i saps que aquest és el millor concurs del món. Com que l'Ericson se celebra cada tres anys, era l'última vegada que m'hi podia presentar, perquè tinc 34 anys i el límit són els 35. Vaig fer una aposta forta. La selecció es feia mitjançant vídeos en anglès d'un assaig i una actuació. Vaig contractar uns cantants expressament, vam fer un assaig, vam fer una actuació, ho vaig gravar tot i vaig enviar-hi aquests materials. Per tant, va ser una inversió de temps, econòmica, logística, de tot. I, mira, em van seleccionar. He tingut la sort, i crec que això és important que consti, que els grans directors corals i orquestrals del país m'han ajudat quan els he demanat un cop de mà per preparar el concurs. I això també és molt important; té molt de valor, aquesta solidaritat.

Les peculiaritats de l'ecosistema coral català juguen a favor o en contra teu? És a dir, que sigui sobretot un ecosistema més amateur que professional, pel que fa als cantaires, t'ajuda o et perjudica?

Més que si l'ecosistema és més professional o amateur, el que cal és que hi hagi una indústria més sòlida, cosa que donaria lloc a una oferta professional més gran. Perquè el país es reconegui com a país coral ha d'apostar públicament, econòmicament i socialment per la presència del cor en la nostra societat. A Suècia són 10 milions de persones, no gaire més que nosaltres, i hi ha 600.000 cantaires de cor federats. A Lituània, Estònia i Letònia tenen xifres d'associats que poden arribar a representar el 4% de la població. A Catalunya ens ho hem de creure més, perquè hi ha directors boníssims i cantaires molt bons a qui contracten cors de tot Europa, però la base de la piràmide l'hem de cuidar. Ens cal un sistema coral molt més ampli, no només de cantaires, sinó d'aficionats a la música. Necessitem públic i recuperar la presència de la música. La meva àvia treballava a casa i el meu avi era torner a la Tabacalera de Tarragona i, així i tot, els hauria agradat molt aprendre música. Els meus pares són mestres, no saben música i, així i tot, els hauria agradat molt aprendre música. Hem de recuperar això perquè el món coral pugui generar una indústria que doni cabuda als talents que efectivament estem generant.