Quan el carisma d'un farsant s'imposa a la veritat històrica

En un moment de Marco, els directors Aitor Arregi i Jon Garaño recuperen unes imatges d'arxiu en què se li pregunta a Javier Cercas sobre la coincidència del seu llibre El impostor amb la novel·la (no esmentada explícitament) de Maria Barbal En la pell de l'altre, també sobre Enric Marco. L'escriptor respon que el més sorprenent és que no existeixin encara més obres sobre qui va presidir l'Amical de Mauthausen tot fent-se passar per un antic deportat al camp de Flossenbürg. En la seva aproximació a Enric Marco, els responsables de Loreak assumeixen de forma autoconscient la fascinació per aquest mitòman i la introdueixen en l'arc narratiu. Així, el film acaba traçant l'evolució des que el Marco jove descobreix que construir-se un passat com a víctima l'ajuda a obtenir un estatus fins que el Marco vell perd el control sobre el relat de la seva pròpia història un cop es desvela la seva impostura.

Arregi i Garaño despleguen aquesta narrativa tot pivotant sobre la paradoxa d'un personatge que va posar el seu carisma falsari al servei d'una causa justa. El film apunta qüestions cabdals sobre els vincles entre identitat social i veritat històrica, però sovint fa evident el seu discurs més a través dels diàlegs que dels recursos de la posada en escena. El seu principal actiu és Eduard Fernández, que no es limita a emular a la perfecció el seu referent sinó que l'encarna amb totes les seves humanes ambigüitats, de l'autoindulgència narcisista a la desesperació. La seva feina és tan descomunal que acaba generant una contradicció interna. També a la pel·lícula, el personatge de Marco acaba fent ombra al dolor immens dels membres traïts de l'Amical, que veuen com els arrabassen per segon cop la memòria col·lectiva, primer negada pel franquisme i després apropiada per qui es va erigir en el seu portaveu més mediàtic.