Marco Mezquida: “La improvisació és un art en el qual s’ha d’invertir molt de temps”

PalmaDues nits al teatre Principal de Palma amb Sílvia Pérez Cruz són el preludi dels quatre dies de concerts que oferirà el duet a principi d’octubre a Tòquio, on enregistraran el disc de la gira que va començar fa un any al Festival de Peralada. El pianista i compositor Marco Mezquida (Maó, 1987) té una agenda que fa vertigen als altres, mentre ell sembla dur-la amb absoluta naturalitat. Abans del Japó, a París, presenta amb Chicuelo el treball No hay dos sin tres. I, entre molts altres concerts, sol o acompanyat, d’aquí a final d’any toca al Teatro de la Zarzuela de Madrid, a Copenhaguen, Barcelona, Roma, Viena i Lisboa. Per al 2020, anuncia disc de piano en solitari i un treball de creació per a la commemoració del 250è aniversari del naixement de Beethoven. A qui ha estat considerat quatre vegades Músic de l’Any per l’Associació de Músics de Jazz i Moderna de Catalunya, amb més de 50 discos enregistrats, el satisfà saber-se menorquí. Així ho confessa.

Què sentiu quan canta Sílvia Pérez Cruz?

Sílvia Pérez Cruz és un torrent d’inspiració, un cabal de força natural. Amb ella, sent una simbiosi, una compenetració i una connexió mental i musical molt profunda, de les més profundes que he sentit mai. Poder compartir amb Sílvia un duet, que és una formació que a mi m’agrada especialment, és meravellós. Ens comunicam a través de la música.

Com ho transmeteu al piano?

Sempre que m’assec a un piano intent transmetre el so més bonic i la meva expressió més pura i sincera. Així és com vull que arribi a la gent que m’escolta.

Feis una mitjana de 180 concerts l’any arreu del món. Com trobau el temps per compondre, per pensar?

Visc el moment més intens i internacional de la meva carrera, i això em dona molta energia. Aprofit qualsevol moment per cantussejar, per pensar projectes nous, i quan som a caseta m’assec a compondre -la setmana passada, a casa, vaig treure una peça amb ressons musicals argentins que em va fer molt feliç. Jo som molt vital, m’entrec totalment, però el que rep és enorme, una gran energia.

Quin record teniu, de nin, de la vostra formació?

Vaig tenir una relació molt natural amb la música des del principi. A cinc o sis anys ja tenia un teclat Casio, hi jugava i desenvolupava l’oïda. Els pares varen veure que tenia facilitat per a la música, bona oïda i sentit del ritme, i a set anys m’animaren a estudiar-ne. Ja de petitó vaig tenir la sensació de ser músic.

Quina influència té Menorca en la vostra formació?

Molta, m’hi vaig formar fins als 18 anys, amb professors estupends. I no sols en la formació: l’illa té una personalitat polida i intensa, hi ha silenci i sons, i una gran cultura musical. A mi Menorca sempre m’inspira, ni que sigui per l’alegria de sentir que som d’allà. Ara bé, a mi m’inspiren molts llocs, i una part de mi és del Japó, de Brasil, d’Argentina... M’aliment pertot.

Passau d’una música a una altra. No temeu que la versatilitat us pugui restar definició personal?

Tot el contrari, la versatilitat és un dels meus forts. Som una persona inquieta i vull aprendre de totes les músiques, de les Illes, de la Mediterrània, de l’Amèrica Llatina, d’Àsia, del jazz, del rock, del punk, del flamenc amb el mestre Chicuelo... La versatilitat és una manera d’aprendre i trobar oasis nous que t’inspiren i et fan feliç.

Com es domina un piano, si és que es domina?

Es domina com es fa amb tot allò a què dediques moltíssimes hores d’estudi i poses passió. En tot cas, el piano és un món infinit, mai no s’acaba, i sempre et planteja nous reptes.

Sou un gran improvisador. Què es necessita per improvisar?

Es necessiten ganes de jugar i no tenir por al risc d’equivocar-te. Es necessita no conformar-se amb el que hi ha escrit. I es necessita confiança en un mateix, resistència i molta molta constància. La improvisació és un acte molt natural, és un art en el qual s’ha d’invertir molt de temps. En la improvisació es veu la potencialitat que té el músic.

A més de la confiança, també li transmeteu els dubtes, al piano?

Sens dubte. La música és part d’un procés de dubtes, de satisfaccions, d’insatisfaccions, de certeses, d’incerteses... La música és com la vida mateixa, així que hem d’abraçar el que porta cada experiència, cada moment.

Heu conegut l’èxit molt jove. Us heu plantejat quin músic voldríeu ser de gran?

Vull continuar creixent sempre, sentir que estic viu. Ara bé, no voldria ser cap altre músic que no sigui jo, ni cap altra persona que jo mateix. Amb això no vull dir que em cregui més que altres, i que no n’admiri molts. És que no voldria ser el que no som.