Marcos Morau: "Aquí hi ha una cultura de l'enveja molt 'heavy' i té a veure amb la precarietat"

BarcelonaMarcos Morau (Ontinyent, 1982), coreògraf i director de la companyia barcelonina La Veronal, és el nom més important de la dansa contemporània a l'Estat i un dels artistes més sol·licitats i prestigiosos de l'escena europea. Ho demostra que al març va ser nomenat coreògraf resident de l'Staatsballet Berlin, la formació més gran d’Alemanya (amb 80 ballarins!), una feina que compaginarà amb la seva companyia i altres encàrrecs (amb la Nederlands Dans Theater, el Ballet Nacional d'Espanya i un llarg etcètera). Aquest estiu torna a jugar a casa, al Festival Grec, on estrena el primer muntatge pensat per a joves, Firmamento (del 13 al 15 de juliol, amb entrades exhaurides).

Havies tingut altres pretendents. Per què acceptes l'oferta de Berlín i què implica?

— Jo volia ser lliure i aquestes ofertes normalment venen acompanyades d'una exclusivitat. Jo ara no vull dirigir un teatre, ni un festival, vull fer la meva. I el director Christian Spuck, amb qui vaig treballar l'any passat a Zuric, em va demanar que l’acompanyés a Berlín sense cap compromís. Li vaig dir que sí també perquè acabava de fer 40 anys i em venia de gust fer un canvi de ritme de vida. I no és per tenir una família i una estabilitat, perquè jo això no sé què és i no sé si ho enyoro o no, però podria fer una creació a l'any a Berlín i una producció cada dos anys amb La Veronal, i a viure!

Però continuen oferint-te més coses.

— És una trampa! Hi ha coses a les quals sé dir que no, però hi ha coses que tinc ganes de fer: Montreal, Milà, Tòquio... Estic negociant amb mi mateix com conciliar això amb la meva vida personal.

És una pregunta que et volia fer: has arribat a un lloc inesperat i brutal, com ho portes en l'àmbit personal?

— Em salva el fet de no estar exposat, d’estar sempre darrere l’escenari, darrere les idees, només surto a les entrevistes...

Home, avui el teu nom està entre els cinc coreògrafs més importants d’Europa!

— Allà som. Que com es concilia? Em posaria a plorar. És dificilíssim. No ho sé. Sempre em diuen que tinc molta sort, perquè em dedico al que m’agrada, i és veritat. Tu estàs obsessionat i estàs creant tot el dia, estàs estimulant-te, obert a la vida. I això no és fàcil de compartir amb altres persones que no tenen aquesta mateixa mirada, que tenen un horari laboral, una vida familiar, un projecte de vida. Em fa por. Tothom s'estabilitza i tu estàs una mica com flotant, en uns llimbs, i tothom et diu "Que guai la teva vida, Marcos", però en realitat no va amb ells, no?

L’èxit de la companyia contrasta amb la seva infraestructura precària. ¿Sents que, malgrat la projecció de La Veronal, és difícil tenir facilitats o estabilitat aquí?

— Sí, jo crec que la ciutat no es mereix la companyia. En el sentit que jo he decidit viure en aquesta ciutat, donar feina a moltíssima gent d'aquí, portar el nom de Barcelona per tot arreu, l’Institut Ramon Llull diu que des de la Fura dels Baus no hi havia cap altra companyia que hagi fet tan visible el nom de Barcelona... i nosaltres estem sense local, llogant El Graner per assajar, que és un espai públic meravellós que compartim amb altres artistes, i amb una microoficina a la Piconera, compartint espai amb Sol Picó. Però crec que no puc demanar res, tampoc. Per què m’ho haurien de donar a mi?

Per la projecció de la companyia i perquè l’administració ha de fer apostes. Com quan en Francesc Casadesús va triar La Veronal des del Mercat de les Flors i va impulsar la companyia.

— L'administració ha de fer apostes, tenir espais grans on es puguin establir companyies i fer concursos públics, però això aquí no passa. No passa perquè això ens marcaria a nosaltres com a elit i no està ben vist. I jo no vull ser elit de res. Jo només vull ser un creador que viu en una ciutat on rep suport i on pot estar en sintonia amb el teixit cultural de la ciutat. Això no passa, no enganyem la gent. Cadascú està sobrevivint a la seva illa com pot. Nosaltres apostem per la creació i la gira. ¿Hauríem de buscar un local, pagar un lloguer de 3.000 euros i demanar subvencions? No ens dona la vida. Continuem sent una empresa familiar amb mi, el Juanma, la Cristina i l'Àngela; la resta són freelance.

¿T’han arribat propostes per ser resident, per exemple, al Liceu?

— No ha passat. Ho vam ser del Mercat de les Flors quan començàvem i ens va ajudar molt. Entenc que s’han de donar suport a altres noms, a gent que està començant, hem de deixar espai als altres. Però la gent gran també ha de viure i no hi ha una consistència, una estabilitat. Nosaltres estem vius perquè tenim suport de fora d'Espanya, perquè em coprodueix París, Berlín, Londres i tants altres festivals i ciutats, i amb dues microsubvencions del ministeri i la Generalitat anem tirant endavant el projecte. No parem de fer bolos, estem sempre en un avió i les ballarines prou que ho pateixen. Això fins quan serà així?

Tenir una companyia pròpia i ser resident en un teatre estable, no és el cim?

— L'èxit no haurà arribat fins que no tingui la sensació que tota la companyia està pagada, protegida, establerta. Ara hi ha un èxit de nom, però si no voles, no hi ha diners. Si no hi ha creació, no hi ha nòmina. Si et lesiones, et quedes penjada. Jo consideraria un cim tenir un espai on poder crear i assajar, mostrar, donar classes, compartir amb altres generacions, conviure amb altres artistes, altres disciplines i ser un referent. A Barcelona seria molt fàcil pensar-ho, però ¿saps què passa? Que ja ni ho somio, perquè he après a viure així.

Amb 20 anys et pensaves que volies ser fotògraf. Als 30 anys vas guanyar el Premio Nacional de dansa. Als 40 ets artista resident a Berlín. ¿Als 50 on ens hem d’imaginar Marcos Morau?

— No m'havia fet mai aquesta pregunta. Sempre dic una cosa que és molt absurda: m'agradaria estar tranquil amb el que tingui. Si tinc poc, estar tranquil. Si tinc molt, saber-ho gestionar bé. Si m'he perdut, saber trobar-me. Jo m’imagino en una casa i podent fer una creació a l'any, no quatre. Crec que el meu cap no deixarà mai de pensar i de crear espais, i, saps?, soc feliç. Tot i que pateixo i m'angoixo, soc feliç perquè puc viure altres mons, puc viure altres realitats que aquesta vida no em dona.

El primer espectacle important és del 2011 (Rússia) i deu anys després estreneu al TNC (Opening night) i actueu al Palau dels Papes d’Avinyó (Sonoma), que és el gran referent europeu. Què va suposar per a vosaltres?

— És una cosa molt increïble, com un somni. Hi penso i se’m posa la pell de gallina. Mai havíem pensat que podríem clausurar Avinyó. Hi havia un risc: si fallem, això ens trenca la carrera. Però vam tancar amb honors. Va venir la meva mare, els amics, i veure 1.800 persones cada nit dretes és una cosa que no oblidarem mai. I a partir d'allà tot va canviar, a França, a Europa i sobretot aquí. A Espanya hi ha una cultura de l'enveja molt heavy i té molt a veure amb la precarietat cultural que hi ha. Quan vam inaugurar el Grec el 2015 hi havia molt d'això: si hi és ell, és que jo no hi soc. Ara, set anys després, tornem amb un espectacle per a famílies d'una manera molt més tranquil·la. Hem aconseguit coses i pensem que encara ens en queden per aconseguir. La meva mare sempre diu: "Marcos, per favor, abaixa el sostre", perquè si tu sempre estàs aspirant a més, si això no arriba serà un problema. Però la meva mare m’ho diu des dels 18 anys! Esclar, ella volia que fos dibuixant o pintor. I ara m’acompanya i està contenta, però per a ella ja n'hi ha prou. Diu: "Marcos, això no s'ho esperava ningú. Ni tu, ni jo, ni ningú, o sigui que ara ja podem parar i estar tranquils. No vols fer de professor?"

SobreAvinyó, has dit que vas tenir la sensació que s’hauria preferit que triomfés una companyia de teatre i no de dansa.

— Sí, això ho penso sempre. Tinc dues teories. Una teoria és que si fóssim de teatre i, per tant, féssim servir la llengua, seria més nostrat i seria més impressionant. Perquè el català és una llengua feble que es parla a tot un país, i és maco veure com aquella llengua es fa forta expandint-se més enllà.

L’Ós d’Or a Berlín.

— Exacte. Nosaltres som una companyia de dansa que no fa servir la llengua i que, a més, parlem en francès o en castellà o en anglès, no mirem el català directament, tot i que som de Barcelona. L’altra teoria és que jo que no soc català.

Ui, pensa que el talent s'adopta ràpid, eh?

— Ja ho he vist. Jo sempre dic que soc català adoptat, perquè jo tinc clar que soc qui soc gràcies a Catalunya. A València estaria fent una cosa molt més local. A Barcelona, i gràcies al Mercat de les Flors i al Cesc Casadesús i gràcies també a la feina, a la sort i al talent, ens hem connectat amb Europa i amb el món. I, malgrat tot això, la realitat és que tenim prestigi, però no som coneguts.

Què vols explicar a Firmamento?

— La idea és molt clara. Hi ha una relació estreta i meravellosa entre tu i el teu cap, on pots crear, imaginar, pensar tot el que vulguis, no hi ha límits, perquè la ment humana és infinita. Doncs hi ha una relació entre això i la galàxia, el firmament, l'univers. Volem tirar la fletxa a la gent jove que comença ara a entendre el món i que vegin com l'art és un mecanisme per fer front a la vida, veure com els estímuls ens travessen i ens canvien la nostra manera de ser. Veure com la teva percepció cap al món és infinita i única. Firmamento és com una paranoia on percepció, realitat, ficció, multivers, tot es barreja i tot deixa de tenir un sentit literal. La gent jove estarà més còmoda perquè no entendran res però veuran les coses des d'un punt de vista sensorial. En canvi, la gent més gran intentarà buscar una lògica, que la trobarà, perquè m’agrada generar aquesta constel·lació de pistes.

Connectes amb els joves?

— Fins a cert punt. Em sembla molt difícil pensar en ells i no sentir-me vell. Però jo no vull fer-me el tiktoker i posar-me a fer mamarratxades. Estic intentant no fer una cosa a la carta, perquè seria molt fàcil. Vull continuar amb l'estil de la companyia, no vull una pantalla ni música trap, però sí respondre al seu ritme i que vegin el que pot passar en viu i no al TikTok.

Ara has començat a fer òperes. Com serà la teva marca sense el teu moviment?

— El moviment del cos de La Veronal és una marca, però no en vull ser víctima. Per a mi l'escenari és un lloc molt més gran que el moviment. El moviment entès amb majúscules és com la gent entra, surt, com cauen les coses, com pugen, com s'estableix un ritme, el color, i a més la música. L'òpera s'assembla molt més al teatre perquè als cantants has de donar acotacions psicològiques. Als ballarins no, treballo des de la forma i la forma es tradueix en un contingut. Al capdavall, com deia Godard, la forma i el contingut és el mateix.

A Opening night hi havia aquesta idea del teatre com a refugi. En el moment polític en què estem, amb un govern PP i Vox a València, ¿com vincules la política i el teatre?

— El teatre és un espai on pots cridar, on pots fer política, on pots parlar del que creus que s'ha de canviar, sense ser pamfletista ni directe. És un lloc on s'intenten canviar les coses. I amb la situació que vivim ara, i jo sent valencià, és un espai de resistència. Però no és un espai on anar a fer un míting, sinó un lloc on fas valdre les teves conviccions. L'art sempre ha estat en mans de la gent amb poder, però al segle XX tot això ha canviat i molta gent amb poder també ha estat donant suport i acollint l'art abstracte. Recordo Margaret Thatcher dient que Francis Bacon és "el senyor que pinta coses horroroses". Què vol dir? ¿Que l'art ha de ser bonic, ha de respondre al que passa al món i no al que li passa pel cap a un boig, no? I en aquest sentit sí que l'art és molt polític perquè no t'ha de retornar una imatge del teu món, ha de traduir el món, ha de fer front al món, ha de combatre el món que ens volen imposar. Per això és molt polític.