Mare simbòlica
Maria Antònia Salvà és un pont entre les primeres poetes mallorquines encara avui desconegudes i poc estudiades com Margalida Caimari, Manuela de los Herreros i Victòria Penya; les escriptores coetànies, amigues i deixebles com Emília Sureda, Maria Mayol i Maria Verger, i les companyes literàries de principi del segle XX més reconegudes com Rosa Leveroni, Clementina Arderiu i Cèlia Viñas, que transformaren la poesia catalana i la catapultaren a la modernitat fins a arribar a les dècades dels anys setanta amb Maria Mercè Marçal i Montserrat Abelló.
La vida i obra de Maria Antònia Salvà formen un binomi inseparable. No li coneixem amors, desamors ni casa pròpia. Òrfena de mare a l’any d’edat, fou criada per les ties de Llucmajor i les monges de la Caritat, on anava a costura. Més endavant es traslladà a Ciutat amb el seu pare i accedí al col·legi de la Puresa, on va iniciar estudis a sis anys. No es va casar, fadrina per decisió pròpia, va quedar adscrita econòmicament a la casa pairal de la Llapassa, regentada pel seu germà hereu. No es va voler fer monja i es posicionà sense vacil·lacions: “Vols ser mongeta? Un no fou ma contesta”. I en lloc de tenir fills i ser mare, es convertí en “mare simbòlica” de les escriptores del segle XX i XXI, com va dir Maria Mercè Marçal: “Estic convençuda que fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares, en certa manera donar a llum a les nostres pròpies mares simbòliques”.
Salvà ocupa un lloc preeminent en la transformació poètica que es produeix entre final del segle XIX i la primera meitat del XX. És una obra de dona, femenina i feminista -un adjectiu si voleu anacrònic per a una autora vuitcentista. Ella romp el model dominant de l’època i es converteix en el subjecte del discurs, aportant el seu punt de vista més íntim i la seva pròpia veu narrativa.
Amb cambra pròpia
Maria Antònia Salvà va sortir de l’àmbit privat amb èxit i va escriure amb desaire des de la seva cambra pròpia, encara que va fer-ho sense la independència econòmica que reclama Virginia Woolf a l’assaig A room of one’s own (1929). Dins la cambra, també va escriure cartes a Emília Sureda, Victòria Peña, Roser Matheu, Clementina Arderiu, Cèlia Viñas, Maria Verger i Víctor Català, entre altres. Les epístoles de Salvà amb aquestes escriptores de l’època són mostra d’amistat i diàleg i una font inesgotable per conèixer a fons la poeta.
Salvà se situa a l’estret marc reservat a les dones benestants que es dedicaven a l’escriptura. Va agafar la ploma com qui va filant per tal de crear la imatge d’una autora ingènua, gens perillosa, com l’aranya, però amb una clara intenció de perviure en el temps, com explica en el seu llibre de proses i memòries: Entre el record i l’enyorança (1955). “I succeí que jo, que tant de nina com de jove passava llargues temporades al camp, amb gran secret i sols per contentar-me a mi mateixa, comenci a rimar les impressions hagudes en l’escenari que em voltava: la plana, vulgar, en el sentir de molts, però que jo havia assimilada justament amb les manifestacions de la musa popular, fent-les substància pròpia, retraient-les després amb tota sinceritat, i fins (passats molts d’anys), amb la pretensió d’haver dit qualque cosa inèdita”.
Dona supervivent
Salvà escriu des que en té record, amb vocació per les gloses i passió pel cançoneig gairebé innata, influïda per la seva dida Flauta de sobrenom i per la gran amiga i confident Úrsula de s’Allapassa. Bona part de la seva obra poètica ha estat llegida en clau popular i aquest ha pogut ser un motiu de la seva minorització. Té consciència d’escriptora i és reconeguda en vida com a poeta, narradora i traductora de destacades publicacions, a més de ser la primera escriptora d’un llibre de viatge el 1907, que no es publicà fins al 1998: Viatge a Orient.
Aquesta mare literària sembla viure fora del temps, fora del ventre matern i ha estat rescatada a antologies, estudis, ressenyes i biografies fetes per escriptores i assagistes com Maria Aurèlia Capmany i Maria Mercè Marçal, Carme Riera, Marta Pessarrodona, Montserrat Abelló, Lluïsa Julià, Margalida Tomàs, Isabel Granya i Miquel Sbert, entre d’altres. A aquest grup també s’hi sumen artistes que han musicat els seus poemes com Miquela Lladó, Maria del Mar Bonet, Pep Toni Ferrer, Marga Rotger i les glosadores Cati Eva i Alícia Olivares, que han rescatat d’aquest semioblit condescendent la poeta que semblava confinada 150 anys després del seu naixement.
Com un símbol de resistència resisteix la dona escriptora convertida en cactus com en el seu poema ‘D’un cactus’ a El retorn (1934), que dialoga amb el poema que Maria Mercè Marçal va escriure l’any 2000 a Raó del cos, retent homenatge com a dona supervivent al poema-resposta on cita els seus versos “Furgant per les llivanyes i juntures”.
Maria Antònia Salvà és la baula d’aquesta genealogia de les poetes del segle XX fins a la poesia del segle XXI, com també deixa palès aquest diàleg entre el seu poema-escomesa A les donzelles de l’any dos mil i el poema homenatge que li dedica Marta Pessarrodona Les dones de l’any 2000 (Gotham ’95).
