El ‘Maremar’ de Dagoll Dagom enfila les últimes costures

RubíPorten samarretes de tirants, vambes i pantalons de xandall, però no costa gaire imaginar-los en un temps remot al Pròxim Orient. Col·locats a l’entorn d’una taula, cadascun dels sis actors aguanta un calze buit. “En el màgic color dels teus ulls, hi he posat el desig dels meus ulls”, canta Aina Sánchez des del capdamunt de la taula, i al seu voltant els intèrprets, gràcils, es mouen com una onada voluble i trapella. El brindis encara trigarà a arribar. Primer han de fixar pas per pas els girs amb els quals vesteixen la cançó Som tu i jo de Lluís Llach, un dels temes de Maremar, el musical que Dagoll Dagom estrenarà el 26 de setembre al Teatre Poliorama.

“Densitat, densitat! Que la càmera lenta no es converteixi en poca densitat!”, crida des de la punta de l’escenari Ariadna Peya, encarregada de la direcció coreogràfica de l’espectacle. Després se’ls unirà Mercè Martínez, que està fent proves de caracterització, però de moment l’equip treballa per trobar els gestos precisos que embolcallaran la cançó. Fa unes setmanes que assagen al Teatre Municipal La Sala de Rubí, on ja hi ha desplegada una immensa tela de color terrós que corona l’escenografia minimalista del muntatge. Si bé el mar és omnipresent a l’obra -l’adaptació de Pèricles, príncep de Tir de Shakespeare al territori musical-, Maremar s’assembla poc a un dels grans referents de Dagoll Dagom, Mar i cel. “Trenquem amb tot allò. Cantem a cappella i estem representant un Shakespeare amb músiques de Lluís Llach. No hi té res a veure”, afirma Roger Casamajor, que interpreta el protagonista de l’obra, Pèricles.

La seva història parla d’un príncep que fuig en veure’s amenaçat de mort. Des de l’exili sobreviu com pot i va adquirint bagatge, alhora que es veu obligat a fer un seguit de sacrificis per tirar endavant. Casamajor destaca del seu personatge la dualitat interior. “Té una part terrenal i una altra de moral. Es veu abocat a les mentides, les traïcions, el destí i la fortuna”, precisa l’actor. Tot i que l’espectacle transcorre en un temps indeterminat, les ressonàncies amb la crisi migratòria actual són volgudament evidents. “És una situació que et trenca el cor i, malgrat tot, molta gent fa veure que no existeix”, lamenta Mercè Martínez, que s’enfronta amb el personatge més eteri de l’obra. L’actriu dona vida a Diana, una divinitat que pren el paper de narradora i desencadenant de la història. Aquests últims mesos li ha tocat definir-lo per donar-li una entitat concreta. “Era un personatge que tothom veia diferent, perquè és el més difuminat de tots. Al final hem hagut de prendre una decisió i abordar-lo des d’un únic punt de vista”, explica Martínez. Aquesta no és la principal dificultat de l’espectacle. “Cantem pràcticament sense instruments -diu l’actriu-. Només en alguns temes hi apareix la percussió, un violoncel, un clarinet i un acordió. No tenim músics que ens tapin, som nosaltres sols a l’escenari”.

Per acabar-ho de complicar, hi han de sumar el treball coreogràfic que dona forma a tot l’espectacle. Els moviments dels intèrprets recorden en algunes escenes les diferents formes que pren la marea, tot i que Peya va més enllà de la inspiració marinera. “El públic veurà mar però també vent, fum, foc i terra. M’he basat en els quatre elements clàssics i en la matèria”, assenyala la coreògrafa, que ha treballat colze a colze amb el director musical de l’obra, Andreu Gallén. “La coreografia havia de ser imprescindible per comunicar la història, i amb l’Andreu hem remat en la mateixa direcció”, diu Peya.

La companyia ja té traçat l’esquelet de tot el muntatge, com també el vestuari i bona part del text, la música i el moviment. Aquestes setmanes la feina recau, bàsicament, en els treballs de llum i de so, com també a acabar de perfilar la coreografia i la dramatúrgia abans de començar les funcions prèvies, el 22 de setembre. “Ja tenim les costures de Maremar ben agafades -diu Casamajor-. Ara es tracta d’anar filant prim”.