Oh capità, mon capità!

Mestra, Directora TeatralDimarts al matí, el telèfon em dona la notícia que pressentia: en Toni, en Toni Artigues, havia partit, havia pres la ruta del cel, que diu Bauçà. I, de cop, em vaig sentir òrfena, òrfena del meu mestre, de l’amic, del company de teatre, del MESTRE, així, en majúscules. Una sensació de pèrdua de referent molt compartida per companys i amics, però no per això menys punyent.

En Toni Artigues era d’aquells professors que d’entrada intimiden una mica. Quan jo havia de començar magisteri, el tàndem Majoral- Artigues aixecava polseguera. I m’ho va advertir un parent seu per devers Portopetro: “Vas a tener a Toni Artigues?”, em va dir, “Pues cuidado, que es un hueso”. Idò resulta que aquell “hueso” va venir acompanyat d’una polpa deliciosa, la polpa de la poesia, del teatre, de la llengua i de la lluita per la nostra cultura. I un professor d’aquells que, quan anaves al seu despatx, t’escoltava i llavors et contava, però sobretot, t’escoltava. Va ser un any després de trobar-nos a magisteri quan es va engendrar la llavor de Mag Teatre. En Toni havia anat a un acte d’homenatge a Llompart i allà va trobar Encarna Viñas, la mestra que havia encetat el 1968 les activitats teatrals a magisteri. Això va activar el sempre àvid Artigues, que va engegar el primer recital: una lectura de poemes de Llompart i Cèlia Viñas, amb el títol d’’Encarna Viñas, el magisteri més enllà de l’aula’. Començava així una feina de formigueta, d’anar fent, sense fer gaire enrenou, però amb una intensitat admirable, que ha durat 25 anys i ha fruitat amb més d’un centenar de muntatges.

Sempre obert

Si hagués d’evocar una imatge d’aquest Artigues, professor, lletraferit, obert sempre als seus alumnes, ho faria amb el final d’aquella pel·lícula del Club dels Poetes Morts, amb tots els estudiants drets sobre la taula, conscients que aquell professor els havia obert la porta d’un univers únic i immens. Tot i que ara el professor Keating em sembla desnatat comparat amb la feina i el calidoscopi Artigues

Mag teatre i Mag poesia, a poc a poc, es van convertir en un projecte per treballar l’assignatura de n’Artigues a magisteri. Una feina interdisciplinària, que enganxava els alumnes, tocava les fibres més sensibles i obria als futurs mestres el camí de la poesia com a eina essencial per a l’educació. Com deia Brossa: “A tu , qui siguis, t’invito a trobar les coses amb la transcendental bellesa com jo les trobo i tindràs el poema”. I la transcendental bellesa ha contaminat generacions de mestres i, amb ells, els seus alumnes. Brossa, Vinyoli, Estellés, Vidal Alcover, Mercè Marçal, el seu estimat Palau i Fabre, el venerat Blai Bonet i sobretot Bauçà, entre molts altres, han esdevingut referents per a molts joves mestres i poetes de l’illa, gràcies a n’Artigues. I tot tocat d’una sensibilitat i intel·ligència admirables. Un dels seus treballs que més pas gust de llegir és la comparativa que va fer entre Nietzsche i Miquel Bauçà, n’hem parlat molt de com es va tancar un estiu a llegir Nietzsche de nou, amb quina passió i saviesa en parlava! I si veiéssiu amb quin amor tenia cura de la magnòlia que van sembrar a la UIB amb en Palau i Fabre, entendríeu la sensibilitat.

A l’hora de dirigir un muntatge no anava de bromes, sempre escollia peces compromeses, sovint transgressores, i no es conformava mai amb mitges tintes; si t’ho havia de dir, et deia el que fos, ras i curt, sense vaselina, amb tota la seva força i arruixada. Llavors, quan es calmaven els ànims, feia una rialla, aquella tan seva, t’enflocava una besada enmig dels morros i darrere una cervesa tot es recol·locava i el teló s’alçava una vegada i una altra arreu dels Països Catalans.

Alguns dels alumnes de magisteri es varen resistir a perdre el contacte amb en Toni i el seu teatre i va sorgir la companyia Heura Teatre: Museu Miró, Foc a la trampa, Sobre la lluna de Bagdad i el Feu de l’ermitatge, han estat els darrers muntatges. Aquest gener n’havíem començat un altre, i el vam gestar com ho solíem fer, a Portopetro, amb una paelleta i envoltat d’amics. Me’n va encomanar la dramatúrgia i la direcció perquè ell ja no es trobava gaire fi, però li vam reservar una escena en què feia de capellà -un menjacapellans com ell que, quan va presentar el meu llibre, les monges de la vila van estar prop d’un any a tornar-me saludar!-. I encara, en una de les darreres trobades, ens va fer riure dient que li sabia molt de greu no poder-se posar la sotana. Aquest muntatge continua endavant, perquè així ho volia i perquè n’Artigues continua i continuarà dins nosaltres, viu, combatiu, sorneguer, vital, sensible i generós. Una generositat que ens deixa en la web de Mag teatre, i a l’abast de tothom, tots els muntatges, textos, poemes i indicacions necessaris per continuar sembrant i lluitant. Mai no direm prou: GRÀCIES, ARTIGUES, gràcies de veres! Per la llibertat i la poesia: Visca la terra i visca en Toni Artigues!!