Maria Antònia Oliver, en una mirada propera

PalmaOberta, sense pèls a la llengua, compromesa amb el català i els Països Catalans, escriptora conscient i sense gaire interès pels honors. Maria Antònia Oliver, que va morir dijous, 10 de febrer, va ser sempre una dona desperta, curiosa i feinera. Crítica i constructiva. Així la recorden algunes de les persones que la varen conèixer en les distàncies curtes. 

“Per a ella escriure era un estil de vida. Tenia en compte que l’escriptora no era algú dalt de la muntanya, era una dona compromesa amb una gent, amb un país, amb una causa i amb els sectors populars. Va integrar les rondalles mallorquines en la narrativa de l’època i va experimentar molt”, explicava divendres Margarida Aritzeta a l’ARA. El llegat de títols que deixa és considerable, tenint en compte que, després de la mort de l’amor de la seva vida, Jaume Fuster, el 1998, les paraules deixaren de sortir-li. El 2007 va publicar Colors de mar (Proa), el seu darrer alè literari. 

Mesos abans de morir el seu home, a Oliver li varen fer un trasplantament de cor. “Després de tot, va haver d’aprendre a viure de nou”, diu Pilar Arnau, que destaca de l’escriptora el sarcasme, la crítica i l’habilitat de tenir sempre una alternativa. Pel que fa a l’àmbit literari, en el qual la considera un referent, remarca que sempre s’apuntava a tot. “Amb altres escriptors, varen fundar el col·lectiu Ofèlia Dracs, amb la intenció de fer arribar la literatura en català a tots els sectors de la societat. Va ser, amb molta altra gent, fundadora de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. De l’obra d’Oliver, Arnau en reivindica el caràcter “innovador”, així com la gran repercussió que va tenir. 

“Tenint en compte els problemes de salut que va tenir, era una dona que mai es queixava. No tenia pena d’ella mateixa. Era molt comunicativa, no tenia miraments a l’hora de dir les coses”, conta l’escriptora Caterina Valriu, amb qui varen ser amigues durant molts anys, també aquests darrers. “Estava molt arrelada a Manacor, a la seva família i infantesa, malgrat haver viscut molts anys a fora. I, fins i tot després de la seva mort, sempre va estar enamorada de Jaume [Fuster]. Quan era viu, i quan ja no, només tenia bones paraules cap a ell, com a parella i com a professional”, recorda. 

Potència narrativa

“Maria Antònia Oliver estava per damunt les nimietats de la vida”, diu l’escriptor i crític Pere Antoni Pons. Amb ella coincidien sovint, anys enrere, en els sopars que organitzava l’amic Antoni Parera Fons. Coincideix a dir que el trasplantament de cor la va canviar per sempre. Parla de la gràcia i força amb què va capturar la doble identitat de Mallorca, la rural i la del boom turístic, en els seus llibres; i l’esforç per viure de l’escriptura –fent guions per a televisió, traduccions, col·laboracions amb la premsa…–, un objectiu col·lectiu entre els de la generació d’Oliver. 

L’escriptora de Manacor, creadora de Lònia Guiu, primera detectiu dona i feminista en català, era també generosa. Ho diu l’autor Sebastià Bennasar, que recorda quan Oliver va acceptar ser la convidada d’honor de la primera edició del festival de novel·la negra de Lloseta. Parla amb entuasiasme de la seva aportació literària: “Fou una grandíssima traductora, tenia un domini extraordinari de la llengua. Amb Estudi en lila (1985) trencà amb tot el que, fins llavors, s’havia vist en la literatura de gènere en català. Fou capaç de demostrar la seva solvència amb Joana E. (1992) i Amor de cans (1995), però en els relats més primerencs ja es veia la potència de la seva narrativa”. El preferit de Bennasar és Coordenades espai-temps per a guardar-hi les ensaïmades (1975).

Guillem Frontera, amb qui de joves varen coincidir a Barcelona, en diu que va ser una escriptora “que sempre s’ha mantingut a l’altura. Sempre va ser bona. L’editor Joan Sales va confiar en la seva novel·la Cròniques d’un mig estiu (1959) quan encara no era coneguda”, recorda. 

Divendres, un cententar de persones varen reunir-se davant ca seva, a Biniali, i la varen recordar explicant anècdotes personals i llegint fragments de les seves obres. Li varen dir adeu, perquè la mort reclama rituals, però la veu de Maria Antònia Oliver serà sempre viva en les seves lletres.