Maria Cabrera: La flauta dolçament imbècil de l’amor

PalmaA la signatura dels seus correus electrònics s’hi pot llegir una cita d’Antonio Gramsci: “Bisogna opporre al pessimismo dell’intelligenza l’ottimismo della volontà” (“cal oposar al pessimisme de la intel·ligència l’optimisme de la voluntat”). Gramsci, filòsof i fundador del Partit Comunista italià, empresonat per Mussolini, és un dels intel·lectuals de referència de l’actual esquerra catalana (és reivindicat des d’ERC fins a la CUP, passant pels Comuns) i citar-lo sempre comporta una declaració de principis. Però la poesia de Maria Cabrera (Girona, 1983) no va, com ella diu, pel camí de la poesia social, sinó pel del lirisme, que, segons com, també pot ser subversiu i inflamable.

Maria Cabrera és filòloga de formació i de professió, i més de dos la van descobrir com a poeta quan, ara farà dos anys, va guanyar el premi Carles Riba amb La ciutat cansada (Proa, 2017), un llibre de poemes amb un títol manllevat d’una novel·la de Pere Calders que juga a fons la basa del poema en prosa. Abans, però, ja havia publicat dos llibres més: Jonàs (premi Amadeu Oller per a poetes joves, publicat per Editorial Galerada l’any 2004) i La matinada clara (Papers amb Accent, 2010); aquest darrer inclou el poema ‘Salm i paràbola de la memòria pròdiga’, que la cantant Sílvia Pérez Cruz ha versionat en la cançó ‘Pare meu’, inclosa a l’àlbum 11 de novembre. Altres poemes de Maria Cabrera han estat convertits en cançons per artistes de primera línia, com ‘Jonàs’, a càrrec de Bikimel, o ‘Cançó dels dies de cada dia’, de la mà de Miss Carrussell i Clara Peya & Judit Neddermann. També va resistir nou mesos vivint a Palma i una altra temporada a Barcelona a una finca plena de mallorquins residents i visitants, que seguien el consuetudinari costum que tenim els illencs d’agrupar-nos quan anam a viure a fora. Aquesta experiència, com també el poema ‘Nit mallorquina’ (inclòs a La ciutat cansada i escrit en català de Mallorca) l’acrediten com la més illenca de l’estirp dels poetes gironins.

-“Espero la flauta dolçament imbècil de l’amor”, diu el vers que tanca La ciutat cansada. D’alguna manera, em sembla com una síntesi de tot el llibre, i potser de la teva poesia.

-Sí que crec que es pot llegir així, i mira que el poema va sorgir de manera fortuïta. Escrivia whatsapps als amics convidant-los a una festa d’aniversari que preparava a casa, i amb els missatges i les respostes vaig acabar improvisant un collage que vaig penjar a la paret de l’habitació on treballo. Després li vaig trobar la forma definitiva, que és la que surt en el llibre, i el títol, que no podia ser altre que ‘Gran festa d’aniversari.

-Acostumes a escriure així, fent servir recursos plàstics o visuals juntament amb els lingüístics?

-No, i ara! No ho faig mai. Va ser pur atzar, i per això mateix em vaig decidir a tancar el llibre amb aquest poema, perquè l’atzar és un dels factors que intervenen en l’escriptura.

-Alguns poemes teus han estat convertit en cançons. Què penses en sentir-les?

-És un fet curiós, perquè de sobte passa a convertir-se en coral una cosa que en principi és totalment egoista, o egocèntrica, com és l’escriptura d’un poema, que té tota la importància del món per a mi però que desconec si en pot tenir per a algú més. No sé escriure per encàrrec, i encara menys sabria fer un poema expressament per a algú o sobre algun tema que se’m donés prèviament, de manera que, quan algú es fa seu un poema que he escrit jo, m’enduc una sorpresa. És com si agafessin un fill teu i se l’enduguessin a viure a una altra banda, i tu poguessis veure què fa allà, com creix, tot això. A més, per descomptat, cadascú en fa la seva pròpia lectura, del poema, i t’adones que es fixen en parts o aspectes que potser tu no consideraves tan rellevants, estiren fils que tu consideraves subsidiaris o d’aquesta manera li donen una nova vida, o una vida que tu no sabies que hi era.

-El moment que va de donar per acabat un poema, o un llibre, a la seva publicació, és especial.

-Sí, quan es publica el llibre també és un moment molt curiós, molt delicat, perquè vol dir que una cosa que tu has viscut en solitud es troba de sobte a la intempèrie, a la vista de tothom. Significa que ho llegirà algú que no sap res de tu, ni de com escrius, perquè l’acte d’escriure no deixa de ser un acte íntim. Per això, quan em demanen en quins lectors o en quina mena de lectors penso quan escric, em sembla una marcianada. Mentre escric, no puc pensar en res més que no sigui la paraula, cadascuna de les paraules, i en allò que intento treure’n en aquell moment.

-“El pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat” es troben tots dos en l’amor?

-Aquesta frase de Gramsci m’agrada perquè hi veig expressada una contradicció meva, i és que jo tinc la voluntat molt pessimista, a vegades. Em costa entendre el món i no sé dir si està ben o mal fet, més aviat sóc jo la que està mal feta. En general no entenc les estructures, les coses grosses que van de pressa. Entenc, en canvi, o em sembla que entenc, les coses petites que van a poc a poc, que s’ajusten al meu ritme.

-No les entens o no t’interessen?

-Bé, que una cosa no l’entenguis i que no t’interessi són dues circumstàncies que van juntes, una alimenta l’altra: no l’entens perquè no t’interessa i no t’interessa perquè no l’entens, és com un bucle. Sóc molt dolenta fent anàlisi política, tinc prou feina a entendre’m a mi mateixa enmig de tot això.

-No veus la poesia com un fet polític, aleshores.

-No, no vull dir això. Tinc una certa reticència a la poesia social, no vull dir que no s’hagin escrit grans obres des d’aquest plantejament, però no és el camí que m’atrau. Ara bé, sí que penso que les qüestions personals també acaben essent polítiques. En escriure sobre elles fas un gest cap als altres i, per tant, hi ha una part que és social. Escriure sobre el cos i sobre les violències practicades al cos, no deixa de ser un exercici íntim compartit. Explicitar les fragilitats i les febleses del cos, i d’un cos de dona, té un sentit social i un contingut polític. Si la realitat té un nucli, jo en veig els marges; suposo que es tracta d’allò que deien els formalistes russos sobre desnaturalitzar la percepció. Treballo mirant coses molt petites que després acaben explicant l’entorn en què es produeixen.

-Com a poeta i filòloga, sorprèn fins a un cert punt que et decidissis pels estudis lingüístics i no pels literaris.

-Jo no ho veig així. La metodologia científica és més creativa, més lúdica, propera a les matemàtiques i a la música. Als estudis literaris, en canvi, sembla que estiguin penades les idees pròpies. Per ser escriptora, no vull anar darrere les paraules d’algú altre.

-Fas una tesi sobre l’alguerès.

-Sí, a veure si algun dia l’acabo! [riu]. És una tesi sobre la fonètica i la fonologia de l’alguerès. Les paraules són sorolls, i aquests sorolls són receptacles de contingut; segons com les miris és com si les paraules poguessin buidar-se de contingut i de connotació. Hi ha una cosa que Carles Riba escriu a Joan Perucho en una carta i que trobo molt bonica: “No hi ha poesia si no agafes les paraules per la cua”, li diu. És això: es tracta d’aconseguir retrobar aquesta estranyesa davant de les paraules, com quan ets un nen i repeteixes moltes vegades un mot, fins que sembla que ja no signifiqui el que significava.

-El gust per les paraules és ben visible també en la teva escriptura, que utilitza formes de tot el domini lingüístic del català. És el cas del poema ‘Nit mallorquina’, i d’altres.

-Sí, aquest poema en concret es va anar mallorquinitzant, per dir-ho així, a mesura que avançava en l’escriptura. Però tal com la veig, la llengua és tota casa meva. M’agrada utilitzar paraules que no són meves: la Cançoneta leu e plana de Guillem de Berguedà, per exemple. Em moc a través dels dialectes i també dels cronolectes [paraules o les variants utilitzades segons l’edat dels parlants o l’època en què viuen]. I això, naturalment, es nota després en l’escriptura de cada llibre. Per exemple, La matinada clara és, en conjunt, un llibre més barroc, mentre que La ciutat cansada és més despullat.

-Títols de Papasseit i de Calders.

-Sí, i que potser enganyen una mica, perquè poden fer pensar en coses molt diferents del que realment hi ha en els llibres. La tria del títol també és sempre un procés difícil d’explicar: quan trobes el títol, és com si se solidifiqués o cristal·litzés una cosa que fins en aquell moment està allà, tremolant.

-Els poemes en prosa -o proses poètiques- fan pensar, d’una manera indirecta, en Foix.

-Potser hi ha algun element sintàctic, allò que fa que Foix soni com si fos oral, o popular, quan al darrere hi ha un treball lèxic enorme. No sabria dir com escric, però en tot cas sí que sé que no escriuria com ho faig sense Foix, Rodoreda, Ferrater i Casasses. Pel que fa a les proses, hi ha l’intangible de com respiren, el seu ritme intern. N’hi ha que beuen més dels recursos de la narrativa, com ‘Hiroshima, mon amour’ [títol d’una novel·la de Marguerite Duras, citada explícitament al poema], i d’altres que s’acosten més a un llenguatge simbòlic. En tot cas no em dic: “Ara faré una prosa”. Em resulta més còmode escriure amb mètrica, perquè, tot i que et constreny, també et dona la forma: t’obliga a descartar paraules, de manera que, quan tries la que fa tres o quatre, també arrossega els ecos de les que has considerat abans.

-Escrius ara?

-Molt poc i a poc a poc. Com sempre. M’han dit que escric un llibre per dècada, i deu ser veritat. Però tampoc tinc pressa i al capdavall no passa res si al final no em surt res de bo, no depèn de mi el futur de la literatura catalana. Després de La ciutat cansada he escrit una prosa i un poema, i ara faig una columna per a la revista Time Out, uns textos a mig camí entre la narrativa i la prosa poètica. Ara bé, a mi el que m’agradaria seria escriure Viatges i flors, però això ja ho va fer la Rodoreda.