Maria Callas torna al Liceu

Gairebé 46 anys després de la seva mort i a punt de commemorar el centenari del seu naixement, Maria Callas continua guanyant batalles en forma de llibres i estudis biogràfics, pel·lícules documentals i biopics, reedicions discogràfiques, òperes que en recreen la vida (com ara Prima Donna, de Rufus Wainwright) o espectacles performatius com 7 deaths of Maria Callas, de la sèrbia Marina Abramovic.

A hores d'ara tothom sap que en temps de la Callas el Liceu va ser sempre feu de la seva rival eterna, Renata Tebaldi. I que la mítica soprano grecoamericana tan sols hi va actuar en una ocasió i, en concert, el 5 de maig del 1959, quan ja era etiquetada com "la divina", tot i que a Barcelona va actuar amb el nom amb què encara es feia anunciar arreu: Maria Meneghini Callas, atès el seu matrimoni amb l'empresari italià Giovanni Meneghini. Poca gent, però, sap que l'exímia artista va tornar a Barcelona, mig d'incògnit, el setembre del 1974 per acompanyar el seu amic tenor Giuseppe di Stefano, que aleshores gravava un disc amb Montserrat Caballé a la capital catalana.

Fidel al seu llenguatge i a algunes constants que l'han feta una artista d'abast i reconeixement internacionals, Marina Abramovic explora l'univers de Maria Callas a través de set àries emblemàtiques del repertori operístic de la diva: formen part de l'engranatge musical de l'espectacle fragments de Verdi (Otello, La traviata), Puccini (Tosca, Madama Butterfly), Bizet (Carmen), Donizetti (Lucia di Lammermoor) i Bellini (Norma) cantats per set sopranos que al final de l'espectacle es revelen com a cambreres de la diva.

La suggerent música de Marko Nikodijevic

L'altre pol del muntatge és la suggerent música de Marko Nikodijevic, amb apunts sonors d'algunes de les àries interpretades. Això, complementat amb la creació videogràfica de Nabil Elderkin (que compta amb la carismàtica presència de l'actor Willem Dafoe), confereix a l'espectacle una voluntat integradora de diversos llenguatges artístics, ben amalgamats i ben cosits per la direcció escènica de la mateixa Marina Abramovic.

Tanmateix, no tot funciona: l'epíleg posterior a la darrera ària (Casta diva) resulta excessivament dilatat i el fragment final destinat al cor és musicalment pobre. A més, les imatges de l'audiovisual, tot i la impecable realització, resulten d'una evidència embafadora, excepte l'episodi del pitó, en al·lusió a l'estrangulament de Desdèmona.

Al Liceu, el muntatge ha comptat amb la direcció musical d'Antonio Méndez i amb set sopranos amb rendiment mitjà de notable alt, tot i que van resultar especialment destacables les interpretacions de Gilda Fiume (Addio del passato), Benedetta Torre (Ave Maria) i Marta Mathéu (Casta diva). L'única ària aplaudida, però, va ser Ardon gli incensi de Lucia di Lammermoor, que va cantar amb summa correcció Leonor Bonilla.

Al final de l'espectacle, els aplaudiments van ser generosos per a Marina Abramovic en el context d'una funció d'abonament. És possible que a poc a poc el públic del Liceu vagi creient en aquest projecte artístic globalitzador defensat amb vehemència per Víctor Garcia de Gomar i per la direcció del teatre. Ja seria hora, davant dels reptes de l'espectacle operístic al segle XXI.