María Cañas: "M'autocensur perquè tal com estan les coses em podrien tancar"

PalmaMaría Cañas és artista audiovisual i es descriu a la seva biografia com a "iconoclasta audiovisual, salvatge mediàtica i piròmana de ments". Els altres li n'han posat molts més, de títols: l'arxivera de Sevilla, la verge terrorista de l'arxiu 'cibergarrula'..., encara que ella no s'identifica al 100% amb cap, "perquè posar-te etiquetes et limita i et condiciona", assegura. La seva especialitat és crear 'videocollages' per resignificar la memòria, desbancar mites i reivindicar l'acció social del poble.

El seu art ha estat exhibit i premiat a nombrosos festivals, centres d'arts, museus i galeries de l'Estat i internacionals; i del 8 al 10 de maig passarà pel Festival Found Footage Film Fest, que tindrà lloc a Casa Planas. Du amb ella quatre de les seves videoguerrilles per visionar-les i comentar-les, i també farà diversos tallers.

Què hi ha en comú en totes les definicions que us posen o us posau?

La llibertat de pensament, el pensament crític i creatiu. Per això serveix l'art; si no, seria política o economista; fixa't quin horror. En aquest camp en què som la llibertat de pensament i d'expressió mai no ens la podran treure. Encara que amb el 155 cada vegada estan pitjors les coses. Jo som la primera, igual que altres companys, que ens autocensuram tot el dia per por.

En quines coses us autocensurau?

En l'humor. Jo estic al davant de la 'risastència', que és la resistència des de l'humor de tots els colors i sabors. Des del que et deixa el riure agre fins al càndid i naïf, al rosa, al groc, a l'humor negre... Com una forma de supervivència i resistència popular. "Yo soy rebelde porque el mundo me hizo así", i la riallada organitza la ràbia i és una catarsi. Jo som molt del políticament incorrecte, m'agrada dinamitar tòpics, mites, i per això, tal com estan les coses ara quant a la censura, em podrien tancar; així que m'he de tallar moltíssim. I fa molta pena perquè hi ha una gran quantitat de pel·lícules i cançons que es deixaran de produir per por, perquè la gent vol viure tranquil·la, al final.

Què pensau d'internet?

Internet pot donar i llevar la vida. És una eina poderosa de coneixement, de compartir i crear intel·ligència i de fer creació col·lectiva. Però està tot en mans de psicòpates fatxes que han creat una droga dura. Abans Franco tenia els bous i el futbol, i ara ells tenen una eina de control massiu. Ens roben les dades, l'ànima. I jo som la primera que som 'ciberionqui' perduda. No hi ha llibertat d'expressió, no hi ha horitzontalitat... Només cerca objectius capitalistes, salvatges i voraços d'alguns que acabaran sent els amos del món i els fills dels quals, a més, no tenen ni mòbils i van a escoles sense ordinadors.

Què podem fer per combatre aquest vessant d'internet?

El que més estructura el pensament crític i racional és la lectura. L'altre dia em varen passar un vídeo d'un mico utilitzant Instagram com un boig, però un mico no pot llegir un llibre de poesia.

En què es basa el vostre procés creatiu?

Sobretot en hores i hores de documentació. Jo tenc mal d'arxiu, ciberdiògenes... El que passava al Quixot; em pos a estudiar qualsevol tema i jo vull arribar al final d'internet, i això evidentment és impossible. A partir d'aquí faig associacions surrealistes, poètiques; cerc la màgia del caos. Ajunt el que em diuen que és inajuntable. I després hores i hores de postproducció, que és horrorós. El millor és documentar-se. És fascinant perquè investigues al teu temps, cap on anam.

Per què feis aquest treball?

A cada art el seu temps i a cada temps el seu art. Jo som d'aquests temps ciberbàrbars, de ciberabundància i la missió que per ara tenc en la vida -encara que estic una mica cremada perquè la meva vida és una mica contradictòria- és fer 'videoremescla' política.

Què és 'videoremescla' política?

Són videogerrilles desmitificadores. Faig un treball d'apropiació i resignificació, cremant tots els discursos cinematogràfics i mediàtics. Per exemple, una de les que veurem al festival és 'Expo lio 92', que indaga en la falsa esplendor de macroesdeveniments com l'Expo 92 de Sevilla: el voler aparentar, el ser modern... Vull mostrar-ne la cara oculta, el que no es veu. Cerc sempre els tres peus al gat, amb una manera molt de mosca collonera.

Quins problemes us trobau a l'hora de treballar arxius antics?

Doncs el tema de l'obsolescència programada, o hi ha arxius que per digitalitzar-los costa un dineral. En el cas de l'Expo 92 era tan difícil que finalment vaig acabar cercant vídeos a YouTube, al qual li dic "el ojete popular", una eina que és molt fatxa i molt capitalista però que també és un lloc molt popular, allà on la gent ho publica tot. I a mi el que m'agrada és la cultura popular i hackejar. Generar relats de baix cost de cultura crítica, amb tot el material que està als mitjans, però li don una mica la volta.

Heu fet molts de 'videocollage' en què criticau la cultura taurina o feis sàtira amb tradicions com la Setmana Santa. Quina relació identitària teniu amb Sevilla i Andalusia?

A veure, ara és aquí la Feria da Abril i jo estic molt contenta perquè me'n vaig. Em sent més cosmopolita, més sevillana que japonesa. A mi em va tocar néixer aquí, però som rareta. No em diuen res les sevillanes, ni la Feria, ni sé ballar. Tinc una relació d'amor-odi amb la ciutat, amb el sud, que ens venen de tòpics. Més que les identitats regionals o nacionals, m'interessa el mestís, el bastard, el transnacional... Que al final tot és el mateix. Amb 'Ser Villana. Sevillana del diablo' el que volia era crear una contrahistòria, una insubmissió per sevillana. I el que faig amb totes les videoguerrilles és reivindicar totes les resistències indomables enfront del discurs oficial. Un homenatge a tots els atrafegats, a tota la creació popular que té a veure amb la força dels gossos verds, els exiliats, les prostitutes, els prostituts, els bojos.

Persones que no solen quedar en els registres històrics.

No. Els van eliminant. Aquí quan hi va haver l'Expo, els van pujar tots en uns trens amb bitllet només d'anada. I no és una llegenda popular, és cert. Ens venen com l'ensaïmada de Mallorca, la paella valenciana... I a mi el que m'interessa realment és mostrar quan el poble ha estat el protagonista de la història i hi ha posat el cos, com han fet els vellets demanant per les seves pensions o nosaltres amb el 8-M i la vaga feminista.

Com us arribau a definir en aquest tipus de disciplina?

Vaig començar a estudiar Audiovisuals i ho vaig deixar perquè m'avorria molt. Després vaig fer Belles Arts i pintant era fatal perquè cada dia tenia un estil i no acabava de trobar el meu, i quan va aparèixer el món de l'autoedició casolana, em va anar molt bé per expressar tota la velocitat i revolució que tenia al cap. Tampoc no m'he inventat res. El collage de l'avantguarda, Angès Varda amb 'Els espigoladors i l'espigoladora'...

Una de les videoguerrilles que mostrareu al festival és 'La cosa vuestra'. Deis que és la més feminista de totes. Per què?

Perquè és una reflexió sobre la violència cap a les dones i cap als animals, i un cant a l'autodefensa feminista, però no victimista, sinó a través de l'humor i l'empoderament.

Sempre us heu sentit interpel·lada pel pensament feminista?

Sí, i cada vegada més. Perquè a mi de vegades a les xarxes m'han linxat. I només per ser dona, el linxament és tan descarnat. L'odi digital, els ciberjusticiers linxen a qui hagin de linxar, però desgraciadament els atacs més virulents només ens ho fan a les dones.