Maria Escalas: Música i lletra

PalmaDesprés de mitja vida dedicada a la música com a intèrpret professional i com a docent, Maria Escalas (Campos, 1969, però resident a Mataró) es va donar a conèixer com a escriptora amb la novel·la Abans que el teu record torni cendra, publicada el 2016 pel segell Amsterdam d’Ara Llibres, i que va ser distingida amb el premi Llança de Sant Jordi d’aquell mateix any. A l’èxit obtingut amb aquesta primera obra, Maria Escalas hi ha respost recentment amb Sara i els silencis, publicada també per Amsterdam. Aquesta segona novel·la assumeix el risc d’allunyar-se expressament de la primera: si Abans que el teu record torni cendra és una història de la Guerra Civil situada en un poble de Mallorca, i amb un capellà de caràcter fort i passat feixuc com a protagonista, Sara i els silencis transcorre a Barcelona en l’actualitat i narra la història d’una dona a qui es diagnostica un càncer de pit. No es tracta, però, d’un relat sobre la malaltia, o no només això, sinó sobretot d’una invitació a la música i a la llibertat, la celebració d’una dona que a través de la música es decideix a dir la seva veritat després de massa temps de callar, i en el moment en què la proximitat de la mort deixa de ser una hipòtesi vaga per convertir-se en una possibilitat certa.

Les aparents diferències entre una novel·la i l’altra no fan més que remarcar la unitat d’estil entre totes dues: conti el que conti, l’escriptura de Maria Escalas és àgil i treballada, culta i popular, atenta als detalls i als espais en blanc, però sense descuidar el ritme i la construcció narratius, i amb una habilitat especial per a la construcció dels personatges, les situacions dramàtiques i els diàlegs. Dit en menys paraules, les dues novel·les de Maria Escalas tenen un caràcter clàssic que les converteix en històries que els lectors gaudeixen de llegir, aquesta qualitat fàcil de descriure però difícil d’aconseguir. Hi deu tenir alguna relació la seva formació musical i el seu gust per la poesia, dos fonaments de la seva literatura que podeu resseguir al seu blog Erato i Euterpe. Després de l’aplaudiment obtingut per aquestes dues primeres novel·les, a Maria Escalas se li acumulen les històries per contar.

-No tothom espera a tenir 47 anys per publicar una primera novel·la.

-I crec que va ser millor així. Tenia el començament d’Abans que el teu record torni cendra des dels dotze anys, però no em sap gens de greu haver-la publicat fins molt més tard, perquè tots aquests anys he pogut dedicar-los a aprendre a contar històries. Això, partint del fet que l’aprenentatge, en literatura, no s’acaba mai. Tenc una amiga monja que diu que ser monja és fantàstic, perquè a 40 anys pots ser novícia. Doncs amb la literatura passa una cosa semblant. Per altra banda, aquesta novel·la va ser la primera cosa que vaig publicar, però no la primera que vaig escriure, ni molt menys.

-Això deu voler dir calaixos plens d’històries inèdites.

-Tenc calaixos, però més plens del que ha de venir que del que he escrit abans, perquè tenc molts projectes. Les coses que vaig escriure temps enrere em fa certa vergonya publicar-les. Com deia, crec que vaig fer bé d’esperar per publicar. Tenia clar que ningú em coneixia dins el món de les lletres, de manera que, quan vaig anar a una editorial, vaig voler anar-hi amb una cosa molt acabada.

-El moment de totes les seguretats, que deia Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

-No, seguretat, gens ni mica! En tot cas, si tenia una seguretat, era que no publicaria mai. Més que més perquè era conscient que era Abans que el teu record torni cendra : una primera novel·la d’una autora desconeguda, escrita en mallorquí i amb un protagonista capellà, o sigui que ja em diràs! Però a la vegada, partia de la certesa que amb la literatura no em guanyava la vida ni el pa dels meus fills, ni ho faig encara avui, i això em dona una absoluta llibertat per escriure el que em doni la gana.

-Miquel Àngel Riera deia que ell tenia vicis cars i que per això feia una altra feina a més d’escriure, per poder-los pagar.

-És una manera de dir-ho! Jo em dedic professionalment a la música clàssica, a ensenyar-la i a interpretar-la, i a la música també hi he dedicat molt de temps i molts d’esforços. Jo crec que, en escriure, sí que s’ha de pensar en el públic, i jo hi pens, en el sentit que escric coses que a mi m’agradaria llegir; i pens que, si a mi m’agradaria llegir-les, segurament hi haurà algú altre a qui també li agradi. Per altra banda, quan escrius aprens també a llegir i, per tant, a cuidar el text perquè sigui més presentable: et poses en el lloc del lector, intentes cuidar-lo.

- Sara i els silencis és una novel·la sobre el càncer, però encara més sobre la música i el fet mateix de la creació artística.

-Quan escrius és curiós, perquè el que fas és que agafes un personatge i el comences a putejar. Necessitam el conflicte, però no perquè sí, sinó perquè a través del conflicte que viu un personatge el lector hi veu reflectit el seu propi conflicte. És això el que fa que un lector urbanita del segle XXI es pugui reconèixer en un capellà d’un poble de Mallorca del segle XX, o que una persona sana i que no sap un borrall de música pugui empatitzar amb una dona malalta que intenta compondre una obra musical.

-Hi ha molt d’ús de terminologia musical. Una mica, sense establir comparacions, com al Doktor Faustus de Thomas Mann.

-No, si ja m’afalaga, la comparació! [riu]. La protagonista té la mania d’identificar els renous ambientals amb notes: una tercera major, una cinquena augmentada... però és que els músics pensam així! Tenia por que això fes feixuga la novel·la, però veig que als lectors els fa gràcia. Volia que sentissin la música, que fos com quan sents a parlar de polls, que tot d’una et pica el cap. També hi ha, a la web de l’editorial, una playlist d’Spotify amb la música de la novel·la.

-Fins a quin punt hi ha tècniques de composició musical en la construcció de la novel·la?

-No n’hi ha de manera planificada i expressa, però se’n poden trobar. Per exemple, l’estructura clàssica de la novel·la, com a gènere, és la mateixa que la de la sonata. Les trames secundàries fan una funció equiparable a la dels contrapunts, i les dissonàncies són com els punts de tensió narrativa: han de venir d’un crescendo i han de resoldre. I després, clar, hi ha la importància dels silencis en el fraseig, allò que mostres i allò que calles. En tot cas, tant en la música com en la literatura, el conflicte és sempre fonamental. En l’art, en general. Hi ha gent que passa gust d’escoltar músiques planes, i no ho entenc.

-La música és el llenguatge de l’abstracció, diuen.

-Sí, totalment, com ho és també la poesia. La música sempre és més bona com més tornassolada: per exemple, el primer temps de la Simfonia número 40 de Mozart. Està escrita en sol menor, que és un to trist, però el ritme i la textura fan que soni alegre. Clar, això ho pot fer Mozart! Però el fet cert és que la vida és així, també.

-Quina gran pel·lícula que és Amadeus.

-Gran pel·lícula, i tant! Ara bé, en Salieri hauria de poder aixecar el cap i pegar-li una pallissa a Milos Forman. La pel·lícula el fa quedar com la imatge de l’envejós i del mediocre triomfador, tot i que en la realitat Antonio Salieri va ser un compositor excel·lent i, pel que sembla, molt bona persona. Això sí, el retrat que fa Amadeus dels mediocres és exacte. Als mediocres els consola, ens consola, saber que Van Gogh no va vendre quadres en vida seva.

-Ets una de les poques escriptores que no amaga que és creient.

-És que no tenc per què amagar-ho, però tampoc en faig bandera. Ni faig que la fe i l’espiritualitat dels meus personatges siguin les meves: en Damià d’ Abans que el teu record torni cendra, per exemple, és un capellà preconciliar, que és una cosa que no té res a veure amb mi. I no podia fer que na Sara de Sara i els silencis fos creient ni religiosa, perquè això hauria estat forçar el personatge. A les novel·les no faig catequesi. Sí que és un personatge que es troba a prop de la mort i, per tant, en un moment transcendent, però la transcendència a la novel·la s’expressa a través de la música. Quan l’escrivia, tenia molt present el Rèquiem de Brahms, que també hi surt mencionat explícitament. Hi ha uns versos d’aquest rèquiem que diuen: “quan mori jo, la mort no haurà vençut”. I aquesta és la idea que volia transmetre amb la novel·la, la idea d’enfrontar-se a la mort i de vèncer-la. Per mi, Sara i els silencis és un manifest d’esperança i de rebel·lió contra la mort, i aquest és un missatge creient perquè és humà. La meva espiritualitat l’he articulada d’aquesta manera i també d’acord amb un context social i cultural concret: si hagués nascut, no ho sé, a l’Índia, supòs que seria d’una altra manera.

-Abans parlaves dels calaixos plens del que ha de venir.

-Tenc tantes idees per a una tercera novel·la que em costa decidir-me per una, i això és horrible, perquè no tinc prou temps per escriure, la meva lluita sempre és trobar temps per escriure. Això fa que el cap em vagi a mil i que pensi molt les històries abans de posar-me a escriure-les: quan surt a córrer o mentre faig qualsevol altra cosa. El que té això de bo és que em fa arribar davant de l’ordinador amb la idea molt madurada, la qual cosa no vol dir que després no corregeixi el text una i mil vegades: jo crec que ens haurien de dir esborradors en comptes d’escriptors, perquè esborram molt més que no escrivim. De vegades, algun lector, amb la intenció d’afalagar, em diu: “Me l’he llegida d’una tirada” o “Me l’he llegida en dos dies”, i jo dic, malament!, perquè a mi m’ha costat anys escriure-la! Però ho dic de broma: de fet, m’encanta anar als clubs de lectura i rebre les impressions dels lectors en persona; crec que aquesta és la compensació més gran que podem tenir els escriptors.