Un altre concert impressionant de Maria del Mar Bonet

BarcelonaL'enèsim concert impressionant de Maria del Mar Bonet? Doncs sí, un altre concert impressionant de Maria del Mar Bonet. Aquesta vegada, a la Sala Oriol Martorell de L'Auditori de Barcelona per celebrar el 50è aniversari de l'actuació a l'Olympia de París, que va quedar immortalitzada en un disc que tot just acaba de reeditar-se. Però nostàlgia la justa perquè, com canta a Alenar, tot el camí que fa la cantant mallorquina "serà per anar endavant", i ella manté la veu, la intenció i la il·lusió per continuar endavant. Costa trobar al món una artista com Maria del Mar Bonet, tan majestuosa i curosa amb el llegat popular i poètic i tan influent en músics joves. Ho corrobora Maria Hein, de 21 anys, per a qui Bonet és una inspiració, "no només com a cantant i compositora".

El concert de divendres va començar efectivament recordant l'abril del 1975 a l'Olympia, amb cançons com Aigo i Me n'aniré de casa, interpretades amb un quintet excepcional format per músics de Mallorca i liderat pel llaütista Toni Pastor. És una nova banda amb la qual està treballant Bonet des de fa alguns mesos i amb la qual ja ha fet tres cançons estrenades precisament a L'Auditori: Cançó dels disbarats (inspirada en una glossa surrealista sobre una excursió de peixos), L'arbre campaner i una melismàtica Aigua blava.

De l'Olympia també va recuperar Nina ninona, una d'aquelles composicions sobre coses somiades. "En aquesta, vaig somiar que tenia una filla", va explicar. A més de la veu sempre a lloc i la prodigiosa gestió de les dinàmiques del micròfon, Nina ninona també va mostrar la importància del violí de Benjamí Salom en aquesta nova etapa i la delicadesa del contrabaix de Marco Lohikari i la percussió de Jose Llorach. Enllestit el primer bloc olympic, que també va incloure Inici de campana (versos de Rosselló-Pòrcel) i Sa ximbomba, Bonet va desplegar les millors cartes populars: la de la Dansa de la primavera, molt celebrada pel públic, i la de les tonades, un gènere que domina com poques i que la banda va situar en el terreny del trànsit màntric. "A les tonades, els he perdut el respecte i les marejo", va dir. El mareig és empeltar actualitat als versos, com ara assenyalar el desastre polític en la gestió de la DANA a l'Horta Sud. Maria del Mar Bonet sempre hi és.

Tot el que va passar després alimenta la llegenda. Feia la sensació que els músics estaven gaudint de debò, com si estiguessin inventant els arranjaments i els atacs sobre la marxa; sense cotilles i alhora sempre pendents els uns dels altres. La sintonia va fer que Alenar, la millor cançó en català de la història, agafés una volada nova i encara més força, amb el violí i el llaüt afegint-se a la guitarra de Marc Grasas. Més cites a l'Olympia (Cançó per una bona nit i Abril) van conviure amb una estratosfèrica De sentir plena de vigor i sentiment. Maria del Mar Bonet fa una cosa molt remarcable que ha convertit en escola: administra el crit, el volum, el silenci, el lament i el murmuri amb saviesa, sempre sap com amplificar-ne l'efecte sense atabalar, i l'impacte és real i profund. El públic, tothom dret, la va ovacionar reclamant un bis. I la diva de la Mediterrània va ser grega a Hipòcrates i indignada a Què volen aquesta gent (amb un precís treball de percussió). "Molt bé, noia!", va exclamar una espectadora després de l'engrescadora Hipòcrates, ben bé com si reconegués la joventut eterna de sa majestat Maria del Mar Bonet.