María Pagés, immensa en una Xahrazad que trenca estereotips

Immensa María Pagés a De Scheherazade a Yo, Carmen, que divendres a la nit es va estrenar al Liceu. La presència de la bailaora és imponent. Els seus braços parlen sols, sensuals a vegades o com una àliga imperial d’altres, el seu taconeo és una autèntica filigrana percussiva i els moviments del seu cos són serpentejants i delicats o estrictes i forts segons li convé.

Similar en tècnica i actitud són les deu bailaores que l’acompanyen, fabuloses tant en flamenc com en contemporani. Perquè ja fa anys que la coreògrafa sevillana barreja aquests dos gèneres en una fusió orgànica i polièdrica a la qual, en aquesta obra, afegeix elements del món àrab en un diàleg intercultural. 

El vestuari, dissenyat per la mateixa bailaora, radicalment contemporani, també ens remet a la tradició, quan les ballarines giren mostrant-ne el volant, quan les mortalles esdevenen hàbits de la monja Blimunda de Saramago o burques que es transformen en mantons; en el ball de vanos i en el zapateado amb el bastó patriarcal que ens remet a Bernarda Alba. 

La Xahrazad María Pagés és una dona empoderada que acull la resta de dones i les dota d'identitat, dones plurals que se’ns mostren en solos a la llum de la lluna. Hi ha referències directes a Les mil i una nits, el llibre dels llibres, com s’ha anomenat aquesta joia de la literatura medieval àrab, i en la lectura les dones troben la llibertat. Veiem els llibres com aus voladores, vaixells navegants i construint un arbre en homenatge a Safo.

Les dues cantaoras, Ana Ramón i Cristina Pedrosa, de cante profund i entenedor, ens transporten a diferents estats d’ànim i els músics, impecables amb guitarres, violí, violoncel i caixó, desgranen tonás, tarantos, tangos, zorongos i soleás.

Tot i algunes escenes d’una força dramàtica impactant, la direcció de María Pagés i El Arbi El Harti es decanta per l’intimisme i la poètica que, sumats a la foscor general de tot l’espectacle, cauen en algun moment en la reiteració. Potser amb 10 minuts menys –l’espectacle dura hora i mitja– hauria quedat més rodó.

Amb tot, després d’una festa flamenca final, amb uns solos de María Pagés impressionants, el públic del Liceu, que no va acabar d’omplir, va aplaudir els artistes a peu dret.