María Servini: “Espanya no té voluntat d’investigar els crims de la seva dictadura”
Jutgessa de la querella argentina contra els crims del franquisme
Buenos AiresTortures, assassinats, desaparicions forçades, sostracció de menors, homicidis agreujats i privació il·legal de la llibertat. Són delictes comesos a Espanya entre el 17 de juliol del 1936, dia de l’alçament militar contra la Segona República, i l’11 de setembre del 1978, quan la policia assassina el militant comunista Gustau Muñoz en una manifestació a Barcelona. Aquest és el marc temporal que comprèn la querella argentina contra els crims del franquisme, una causa judicial iniciada l’any 2010 per familiars de víctimes de la repressió que ha anat sumant particulars, organitzacions i ajuntaments i que recentment ha fet possible l’exhumació del militant del PCE Cipriano Martos en una fossa de Reus. Mentre el Tribunal Constitucional espanyol estudia el recurs interposat per Vox contra la nova Llei de Memòria Democràtica, al Jutjat Nacional Criminal i Correccional Federal núm. 1 de Buenos Aires la jutgessa María Servini (San Nicolás de los Arroyos, 1936) investiga amb insistència aquest període de la història recent d’Espanya amb la voluntat de fer justícia. Als 86 anys i encara en actiu, és l’única magistrada al món amb una causa oberta contra alts càrrecs de la dictadura franquista. Ens rep al seu despatx, al Palau de Justícia de la Nació Argentina, a Buenos Aires.
L'Argentina i Espanya han viscut dictadures militars al llarg del segle XX. Però la manera com s’entenen aquests capítols de la història recent a cada país són ben diferents. Per què?
— És senzill: l’Argentina va investigar la seva pròpia dictadura i els crims contra la humanitat. Espanya no: ni tan sols han retornat els cadàvers.
Quines són les limitacions jurídiques que presenta Espanya perquè els querellants hagin d’arribar fins a l’Argentina?
— Espanya s’empara en la Llei d’Amnistia del 1977, amb la qual tots els criminals van quedar amnistiats i els detinguts en llibertat. Argumenten que en aquella època no existia, al dret intern espanyol, la categoria jurídica de “crims contra la humanitat” i que, per tant, no es pot aplicar, i que els crims estan prescrits. Però, segons el dret internacional, els crims contra la humanitat no prescriuen ni es poden amnistiar; hi ha una extensa bibliografia sobre això, no ens ho hem inventat nosaltres. La Constitució argentina, en canvi, recull el principi de jurisdicció universal, segons el qual la comunitat internacional té la facultat i el deure d’investigar i sancionar tot aquell fet que vagi contra el dret de gents (ius gentium). Davant la no investigació d’Espanya d’aquests delictes, és quan l’Argentina fa ús de la jurisdicció internacional i els investiga.
En quin estat es troba la causa?
— Està en tràmit, en etapa d’instrucció. Estem demanant proves, però de moltes peticions no en rebem ni tan sols una resposta. Es demana material que òbviament és al país on van passar els fets i no l’envien, dient que en tot cas caldria investigar-ho allà. S’han demanat proves al govern espanyol, als jutjats centrals d’instrucció de l’Audiència Nacional, a un munt de jutjats provincials… a diferents nivells segons el fet pel qual preguntem.
L’octubre passat el govern espanyol del PSOE i Unides Podem va aprovar la nova Llei de Memòria Democràtica. Es preveu fer una mapa de fosses, un cens de víctimes, un banc d’ADN, l’estudi de la memòria en l’àmbit educatiu i, com ja s’està duent a terme, la possibilitat d’obtenir la ciutadania espanyola a persones nascudes a l’exili per raons polítiques. Què li sembla?
— Insuficient. Abans que res s’hauria de retornar els morts. Hi ha persones enterrades als vorals de la carretera, que no se sap qui són, o que sí que se sap però no es diu. Per què no se’ls retorna a les famílies? Quin problema hi ha? Recordo el cas de Timoteo Mendieta [secretari de la UGT afusellat el 1939], de qui vam aconseguir l’exhumació el 2017. La filla, Ascensión Mendieta, va venir amb gairebé 90 anys fins a l’Argentina demanant el cadàver del seu pare. El volia recuperar per donar-li un comiat digne i perquè volia que a ella mateixa l’enterressin prop seu. Quin mal pot fer, això?
Potser implicaria reconèixer que la Transició no va ser tan modèlica com han sostingut tots els governs de la democràcia.
— Als argentins, la Transició ens genera una sensació estranya, perquè no té res a veure amb com vam finalitzar la nostra dictadura. És molt fort, molt fort…
Ha parlat amb desenes de persones que li demanen ajut per, al cap i a la fi, saber el seu passat. De què li parlen?
— Sovint acaben parlant de com ells mateixos també han perdut la vida sencera en aquest procés. Ascensión Mendieta era una nena quan es van endur el seu pare i fins als 90 anys no el va trobar. Va patir tota la vida: se l’havia passat buscant-lo! Bé, ella i els seus germans, que ja havien mort quan vam trobar el Timoteo i no ho van poder veure mai. Una de les germanes havia deixat escrit un poema per quan es trobés el cadàver del pare.
Què es genera, a escala individual i col·lectiva, quan es recupera un cadàver?
— Per a qui troba el que buscava, reparació. I, per a la resta, esperança de poder conèixer algun dia la seva veritat i acabar un dol. Imagina’t un dol sense un cos… es deu fer etern.
Creu que hi ha por de parlar?
— No sé si hi ha por: al capdavall, totes aquestes persones han tingut el valor de venir fins aquí a denunciar després de trobar-se obstacles al seu país. Arriben per demanar justícia i ho tenen clar. Però sí, suposo que durant molts anys han tingut por. De fet, actualment algunes famílies, un cop recuperat el cos, han rebut pressions per reagendar la cerimònia del funeral en horaris que no poguessin ser gaire concorreguts.
I a vostè, li han suggerit mai que ho deixés córrer?
— No, mai. I, si passés, continuaria fent el que he de fer i el que cal. Intento no pensar gaire en el que passa al voltant perquè, si no, no podria treballar. He de tirar endavant. No puc dir “això s’ha acabat”, perquè no és veritat.
L’actual govern espanyol coopera més que en altres moments?
— No. En general, Espanya no té voluntat d’investigar els crims de la seva dictadura.
A l’Argentina sí que n’hi va haver?
— La pressió social, sobretot de les famílies, va ser molt gran i una part de la Justícia va decidir posar-se a investigar. A mi em va tocar detenir Emilio Massera, membre de la junta militar amb Videla, en una causa d’apropiació de menors. N’he restituït molts, de fills i nets! L’actual ministre de Medi Ambient, Juan Cabandié, n’és un; també Ignacio Montoya, el net d’Estela de Carlotto, la presidenta d’Abuelas de Plaza de Mayo.
Les restitucions tenen finals feliços?
— Hi ha nets que no volen acostar-se als avis: els vincles biològics s’escapen de la Justícia. Però retornar la identitat a les persones és molt important psicològicament, i la majoria d’ells s’acosten a la nova família. En aquest sentit, el Banc Nacional de Dades Genètiques (creat el 1987) ens ha ajudat molt, perquè amb les proves d’ADN les persones poden recuperar la seva història. Després, cadascú decideix què en fa.
Tornant al franquisme: quin futur veu a la querella?
— Hi ha un gran dolor entre les persones que han perdut éssers estimats. Per a molts, la Llei d’Amnistia no ha estat el pacte de perdó que havia de ser. Crec que en algun moment Espanya haurà d’afluixar per tenir més pau entre la ciutadania, senzillament.