La Maria de ‘West Side story’ ja no s’ha de sentir maca

Londres¿Revisionisme cultural i censura en l’era del Me Too o un petit ajustament necessari per fer fluir l’espectacle amb més agilitat i adaptar-lo al segle XXI? La premsa especialitzada dels Estats Units, i també alguna de generalista britànica com The Times i The Telegraph, s’han fet aquesta pregunta després que aquesta setmana els aficionats al musical descobrissin, amb un punt d’escepticisme si més no, que la nova producció de Broadway de West Side story ha suprimit la cançó I feel pretty i el número de ballet Somewhere.

No és l’únic cas d’adaptació -alguns en diuen traïció- a les noves realitats pel qual més d’un comentarista s’ha posat les mans al cap. Les alertes també han sonat amb la producció que s’estrena aquest vespre a BBC One del clàssic de H.G. Wells La guerra dels mons, i també per les notícies del rodatge de la vint-i-cinquena pel·lícula de James Bond, No time to die, potser l’última en què un home farà de 007 abans que li doni vida una actriu.

‘Enfant terrible’ del teatre

La nova versió de Broadway de West Side story, la cinquena als escenaris de Nova York des de la seva estrena, el 1957, la dirigeix Ivo van Hove. Enfant terrible del teatre experimental, el belga és conegut per les seves diferents adaptacions amb èxit dels clàssics d’Arthur Miller The crucible (Les bruixes de Salem) i A view from the bridge (Panorama des del pont). En una entrevista a l’edició nord-americana de Vogue, comentava també aquesta setmana el perquè dels seus canvis a l’obra de Leonard Bernstein i Stephen Sondheim. “El repte més gran -afirmava- serà seduir el públic per seguir la nostra manera d’explicar aquesta història”.

Com ha fet en anteriors ocasions, Van Hove intenta reduir a l’essència l’obra que en què treballa per oferir-ne una nova versió. A West Side story, que obrirà en funcions prèvies el 10 de desembre per estrenar-se oficialment el 6 de febrer de l’any vinent, també ho ha fet. Hi ha introduït vídeo i, per primer cop en la història del muntatge als escenaris nord-americans, la coreografia és nova de trinca, a càrrec de la prestigiosa Anne Teresa de Keersmaeker. Però, sens dubte, el més significatiu i per a alguns polèmic és que hagi suprimit la cançó I feel pretty (Em sento maca),que canta la Maria, interpretada a la pel·lícula del 1961 per Natalie Wood. A més, Van Hove també ha eliminat el número de ballet de la cançó Somewhere i ha decidit utilitzar la versió cinematogràfica d’America i no pas l’original del musical.

Una certa ambigüitat en les seves paraules, o potser una provocació, és el que ha despertat els recels de determinats comentaristes. Perquè el director belga apuntava també a Vogue que, quan va tornar a escoltar i a llegir West Side story, va descobrir “aquest món tan brutal, un món dividit on la gent busca la unitat mitjançant l’exclusió de l’altre, de la persona que no és com tu”. “Semblava -afegia- que l’obra s’hagués escrit ahir. La nostra aspiració: fer un West Side story per al segle XXI”. Aquesta adaptació “al segle XXI” és el que la comentarista de The Telegraph Allison Pearson posava sota sospita amb una ironia prou exagerada: “Com bé sabem, les dones d’avui han deixat de preocupar-se pel seu aspecte. Ja no els agrada vestir-se per passar una gran nit i no es preocupen pel seu atractiu cap a l’altre sexe, si és que l’altre sexe existeix, perquè l’última vegada que els vaig comptar n’hi havia set”.

Repeticions

Però no sembla que l’aposta del director sigui tan grollera. A més, ell mai s’ha caracteritzat per agenollar-se davant de la correcció política. Ha justificat les seves decisions i ha dit que l’acció de l’espectacle té lloc al llarg de 48 hores i que vol que la producció capti aquesta cursa contra el temps: “Sents que aquestes persones corren cap a la mort i no se’n poden escapar”. D’acord amb el plantejament del director, I feel pretty i el ballet Somewhere distraurien l’espectador d’aquest fet.

Però, a més, l’operació quirúrgica duta a terme per Van Hove encaixa perfectament amb els sentiments de Sondheim amb relació a les lletres de l’espectacle. Al seu llibre Finishing the hat, la recopilació de les lletres que va escriure entre el 1954 i el 1981, l’autor de la lletra d’ I feel pretty diu que la cançó és plena de repeticions i mancada de substància. Sheldon Harnick -l’autor de les cançons d’ El violinista a la teulada - va assenyalar aquests i altres defectes, però Sondheim no va poder convèncer ningú de les imperfeccions. I al seu llibre també afirma: “Vaig rescriure ràpidament la lletra per fer-la més senzilla i ajustada a la manera d’expressar-se de les noies a la resta de la partitura, però als meus col·laboradors no els va agradar. Els agradava com estava”.

Seixanta-dos anys després de l’estrena del musical a Broadway, Stephen Sondheim ha autoritzat la supressió de la cançó. El conservadorisme cultural, però, hi ha vist una manipulació amb una agenda política concreta al darrere. Ja sigui una cosa o l’altra, el que comptarà a partir de la primera funció a Nova York el mes vinent serà la reacció del públic, i si, malgrat tot, malgrat el parer del mateix autor, el públic considera o no que la cançó s’ho val i que la Maria té tot el dret a sentir-se maca en l’època del Me Too.

Un altre moment determinant per a la història de West Side story, però potser molt més determinant que la nova versió de Broadway, serà la decisió que prengui Steven Spielberg, que el desembre del 2020 estrenarà el remake del film de Jerome Robbins i Robert Wise.