Mariano, Ramon i una guitarra

PalmaAuditòrium.- Concert de Tramuntana, per a guitarra i orquestra simfònica, de Joan Valent. Un esdeveniment? Un esdeveniment. Unes paraules del compositor: “Aquest concert, sense la col·laboració de Gabriel Estarellas, hauria estat impossible”. Un homenatge: a Mariano Capellà i a Ramon Estarellas, el padrí del compositor i el pare del guitarrista més important i amb més renom que tenim a les Illes. Dit això, s’hauria aconseguit la quadratura del cercle si Estarellas hagués estat l’intèrpret i el seu fill hagués dirigit l’orquestra? Probablement, però tot no pot ser i, a més, és una història aliena al que va succeir sobre l’escenari de Ciutat i avui divendres es repetirà a Manacor.

Tornam a començar. Estrena absoluta de Concert de Tramuntana, per a guitarra i orquestra simfònica, de Joan Valent, interpretat per Rafael Aguirre i l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo. Un goig. “El concert que li hauria agradat escoltar al meu padrí”. Mariano, un personatge entranyable, sempre disposat a fer un favor i, sobretot, a posar mà a la guitarra i, fos on fos, muntar una petita festa musical, una jam improvisada. Per tant, el concert tenia un component emocional més fort que de costum, però aquesta també és una altra història. El que està clar és que a la peça de Valent tenia moltes de les característiques de la seva música, molt visual, molt cinematogràfica i agradable a l’oïda, però també molt de sentiment, el que Aguirre va transmetre amb tots els seus trets, notes i colors des dels primers acords, arrodonint la seva intervenció amb una llarga cadència al final de l’adagio. Els primers acords són el del Danzón, el primer moviment, seguit de l’adagio, memorable, farcit de tendresa i harmonia, en tots els sentits. Va ser des d’aquest moviment que, d’alguna manera, va néixer i créixer l’elegant i formosa composició de l’algaidí, que es completa amb un Toccare, que conclou l’obra. A Mielgo també se’l veia satisfet –amb motiu– i, com passa sempre, ho inoculava a la seva formació, amb un valor afegit. Ni una sola nota de l’instrument solista es va veure embolcallada per l’orquestra. Un exercici de precisió des de l’origen, que segurament el solista i el públic agraïren i agrairan enormement. Tant és així que Aguirre va pronosticar un llarg i gran recorregut a la composició, per tot just després oferir el bis corresponent, Recuerdos de la Alhambra, de Francisco Tàrrega, que tant agradava a l’inabastable Mariano de s’Agència. Salutacions de rigor i, a l’intermedi, unanimitat, tot i que, com és costum inveterat i perpetuat en el temps, sempre podem trobar un mallorquí que parla malament d’un altre mallorquí i suggereix una conxorxa. Valent estrenà el 5 de novembre una simfonia, The Circle Symphony, amb l’Orquesta Filarmonía de Madrid dirigida per Christian Frattima, a l’Auditorio Nacional de la capital. “La bellesa és difícil”, deia Plató.

 A més de Valent, la Simfònica inicià la vetllada amb un petit i lleuger pròleg, Fantasia on Greensleeves, en la versió de Ralph Vaugham Williams, que segurament els de la meva generació escoltarem per primer cop a la famosa pel·lícula La conquesta de l'Oest, estrenada a Palma a la inoblidable Sala Born, quan encara la presidia una gran aranya. O potser va ser quan els nins sentíem la melodia que anunciava l’arribada de la camioneta de gelats Mr. Wimpy? Per una altra banda, diu la llegenda que la va compondre, o la va fer compondre, Enric VIII quan volia seduir Anna Bolena. Per acabar, un Rimski Kórsakov, no menys deliciós, basat en el relat de Gógol inclòs en el recull Vetllades en una granja prop de Dikanka, i reconvertit en peça de concert com a Nit de Nadal, després d’haver-la utilitzat a la seva òpera del mateix títol. Un compendi de ritmes i sonoritats, marca de la casa, diu el programa de mà. Un colofó digne d’una saborosa i agradable vetllada, que Mielgo va acomiadar amb un popurri orquestral de nadales, des de Jingle Bells fins a Adeste Fideles.