'Marie, la roja': només per celebrar el 8-M

Una de les obligacions (ho diem així perquè figura al contracte programa que assumeix la directora o el director de torn) del TNC és la recuperació de la dramatúrgia catalana històrica. A instàncies de l'escriptor Julià Guillamon, aquesta temporada s’ha posat la mirada sobre la també escriptora, periodista, dramaturga i activista Rosa Maria Arquimbau (1909-1992), considerada una referència com a "dona de lletres" i una de les sis millors novel·listes catalanes dels anys 30 del segle passat juntament amb Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Anna Murià.

Marie, la roja parla de política, de feminisme i d’amor en una presó de dones que l’autora situa a França. La protagonista és una noia empresonada per haver-se abraonat sobre un policia. L’envolten una prostituta, una gitana, una infanticida, una assassina que ha matat el marit i una noia prenyada. Certament que Marie, la roja es devia veure i sentir d'una manera ben diferent quan es va estrenar al Teatre Català de la Comèdia (ara el Poliorama) el novembre del 1938. Ben segur que la reivindicació marxista de la protagonista connectava plenament amb el moment històric (la República), així com la feminista evidenciava el camí pendent per arribar a la igualtat entre dones i homes. Ja sabem que el marxisme ara com ara no està en voga i que és més difícil trobar algú que es reconegui proletari que un llenguado de costa a bon preu. En conseqüència, els monòlegs reivindicatius de la Marie desprenen la dolorosa ingenuïtat d’un personatge poc desenvolupat, més enllà de la història d’amor amb un guàrdia amb la qual es baralla la sempre eficaç Carlota Olsina.

El grupet de dones empresonades (amb actrius de la talla de Mercè Arànega) resulten tan tòpiques i esquematitzades, fins i tot en el vestuari, sense cap mena de desenvolupament, que la seva reivindicació, que curiosament fa un home, no serveix gaire més que per celebrar el 8 de març d’enguany. I això que directora i adaptador han perpetrat algunes notables modificacions (entre elles, canviar el càndid final), però sense sort per treure-li la pols i acostar-nos l’obra i l’autora.