Marina Abramovic: “No necessitem que l'art reflecteixi la realitat sinó que elevi l'esperit”

BarcelonaL’artista sèrbia Marina Abramovic (Belgrad, 1946), considerada la mare de la performance i una de les artistes contemporànies més conegudes, desembarca aquest dijous per primera vegada a Barcelona per fer tres funcions de 7 deaths of Maria Callas al Liceu. Es tracta de la culminació d'un projecte cobejat durant molt temps i que trenca amb les convencions dels muntatges d'òpera. “Els puristes de l’òpera em veuen com una intrusa i com una agressora, però assumeixo aquest paper amb orgull”, afirma Marina Abramovic. 

La consideren una llegenda. ¿Ha de lluitar perquè no la considerin una icona?

— Primer et posen en el lloc d’una icona i després et critiquen. No vaig demanar res, res de tot això. Jo soc jo, i no canviaré mai. Cada imatge que crea de mi la societat és una projecció social, no és la meva.

És una pionera de la performance i, al mateix temps, s’esforça per mantenir el seu art viu. Com treballa per no estancar-se ni repetir-se?

— Les coses noves em tornen boja. Quan tinc una idea nova, si m’agrada, no m’interessa. Però si em fa por i em fa basarda pensar que ho he de fer, llavors ho he de fer. M’agrada fer coses que em fan por, que no m’agraden, però que em porten a un territori nou. Després de 7 deaths of Maria Callas, tots els teatres d’òpera em demanen si en vull fer una altra, perquè he exhaurit les entrades en cada teatre; però no m’interessa, vull fer una cosa nova, i ja estic treballant amb un tema bàltic: l’erotisme dels Balcans, i vull fusionar dansa contemporània i performance. Fer coses que no he fet abans és el que em connecta amb el públic jove, perquè no s’avorreixen de mi. I no és fàcil no avorrir. Pot passar que facis una obra que agradi durant cinc o sis anys, però jo fa cinquanta-cinc anys que no he perdut rellevància. No es tracta d’innovar per innovar, a mi m’agrada crear. El fet de crear m’alimenta.

Afirma que el seu objectiu és transformar la consciència del públic. Com vol remoure els espectadors de 7 deaths of Maria Callas?

— L’òpera és absolutament el contrari de la meva obra. Del que es tracta en aquesta òpera és que et miris dins la teva vida i et plantegis quant estimes, si alguna vegada vas estimar tant com per morir d’amor. Com et relaciones amb la música i si la música pot reflectir la teva història personal. Que et trobis dins l’obra i que reaccionis emocionalment. En les meves perfomances també és important l’emoció, tot va de les emocions. Cada espectador es veurà reflectit en la mort de Maria Callas perquè ell mateix morirà: l’obra és plena de malenconia i de la idea que som molt efímers. Ens pensem que serem aquí per sempre i, en canvi, som molt fràgils i mortals.

Què li semblen etiquetes com art polític o art feminista?

— Odio aquestes etiquetes, amb les quals es vol posar l’art en compartiments. L’art ha de ser molt més, ha de tenir capes de significat. Si només fas art polític o social, l’endemà ja és vell. Les coses han canviat: el bon art ha de ser social, polític, espiritual i predir el futur, tot junt. Cada societat agafa el que necessita, i el que necessita en cada moment és sempre diferent. L’art que és bo té moltes vides, això és el més important. 

Quin creu que ha de ser el paper dels artistes en un temps tan convuls com l'actual?

— Els artistes han de ser oxigen per a la societat. Sempre recordo que, durant la Segona Guerra Mundial, quan s’estaven cometent les atrocitats més terribles, Henri Matisse només pintava flors, no reflectia el que estava passant. No necessitem que l'art reflecteixi la realitat sinó que elevi l'esperit.

Precisament fa uns dies va ser el primer aniversari de la invasió russa d’Ucraïna. Vostè va inaugurar una obra pública a Kíiv uns mesos abans.

— Vaig fer una peça enorme, de quaranta metres, el Mur de les lamentacions de cristall, que és un monument als 34.000 jueus que van ser assassinats a la massacre de Babi Iar durant la Segona Guerra Mundial. Si no el destrueixen durant la guerra serà el meu primer monument que servirà per commemorar dos desastres terribles: la Segona Guerra Mundial i la guerra d’Ucraïna. Vaig ser la primera artista a donar suport als ucraïnesos, i el mateix dia de la invasió vaig fer una declaració i una donació de 150.000 dòlars per ajudar els infants. 

¿Els artistes han de reaccionar immediatament a fets com una guerra? 

— És que no pots reflectir immediatament el que està passant al món en una obra d’art. Quan vaig fer el vídeo Balcan baroque (1997), amb el qual vaig guanyar el Lleó d’Or de la Biennal d’Art de Venècia, vaig necessitar que passessin tres o quatre anys de la guerra dels Balcans. Necessites temps per pair l’infern. Si fas una obra d’art que sigui la reacció davant la guerra, ha de ser universal, ha de ser contra l’horror. Així que la imatge de netejar els meus ossos que feia en aquell vídeo ara es pot aplicar a qualsevol guerra, com les de Síria, l'Afganistan i Ucraïna. La qüestió és per què continuem matant-nos els uns altres, una vegada i una altra. Cada guerra és el mateix problema. Hi ha una magnífica frase de Sa Santedat Dalai-lama que diu que només si aprenem a perdonar podem deixar de matar, i això és una cosa que no aprenem mai.