Marina González Giménez: “Hauríem de tractar els nostres fills com subjectes de dret”
Metgessa
PalmaLa criança va ser una de les raons per les quals Marina González decidí aparcar, un temps, la seva professió de metgessa i dedicar-se a l’educació a casa. A més, el seu interès pel cinema la va portar a fundar l’associació cultural Kontrabando Film Festival i a desenvolupar projectes en els quals la competició és substituïda per l’empatia i la creativitat. El ficus del pati de la Misericòrdia és testimoni de la nostra conversa. Quan seiem, na Marina senyala la llaçada groga que duu a la jaqueta i ens diu: “Si us plau, que la llaçada surti a la foto”.
Com va ser el camí de passar de la medicina a programes educatius i al cinema?
Treballava de metgessa. Aleshores, quan vaig tenir el primer fill, vaig decidir quedar-me a casa, perquè tenia una necessitat de criança que ni jo mateixa comprenia. Això em va fer pensar en la conciliació. Vaig cercar gent amb una visió propera i vaig trobar l’associació Néixer i Créixer. Més tard, vàrem conèixer gent que feia escola a casa i va ser com començar un viatge, de la criança a l’educació, i fins avui. Quan t’adones que les coses poden ser diferents, creixes en capacitats i t’obres a relacions més cooperatives. Després, vaig conèixer el projecte de Cineciutat i allà va començar Kontrabando Film Festival.
El homeschooling és el procés pel qual els infants aprenen a través dels seus pares, vull dir, es parteix de l’educació no formal i feta a casa. Contau-me com ha estat aquesta experiència.
En realitat, no és només que s’estiguin a casa i tu els ensenyes. Això és important remarcar-ho. El que fas és desfer una forma d’aprendre que tu has tingut, pensar en el procés, el que tu vius ara i et motiva, que sovint té poc a veure amb allò que vàrem fer a l’educació obligatòria, en què tothom sembla que sap què necessita aprendre un nin, a quina edat i com ho ha de fer. Howard Gardner, que va formular la teoria de les intel·ligències múltiples, ja parla de tot això, i el resum és que tots tenim perfils d’intel·ligències i maneres d’aprendre distints. Al final, es tracta de mantenir l’interès per aprendre. M’agrada quan Marina Garcés, al seu llibre Nova il·lustració radical, diu: “El coneixement és una forma de relacionar-se”, ja que d’alguna manera veus com aprenen i com utilitzen aquestes eines.
Quina va ser la raó per la qual vàreu decidir educar els vostres fills en aquest tipus d’educació?
Va ser progressiu. El que sí que tenc clar és que no es pot fer escola a casa per no haver d’anar a l’escola. A l’escola hi ha gent molt vàlida, i té els seus avantatges, encara que l’arquitectura i les jerarquies condicionen les relacions, l’horari… Si en traguéssim les parets, què passaria? No vaig fer-ho per no haver de dur-los a l’escola, sinó per fer aquest acompanyament, i després, en veure el seu interès i com podíem respectar els seus ritmes i interessos, tot es va consolidar. El principal problema del homeschooling és conciliar la feina dels pares. Jo vaig perdre autonomia econòmica, has de viure amb un sou (el de la parella), i assumir que molta gent ho veurà com una decisió conservadora, però pens que la nostra autonomia més important és l’emocional, que ens permet aconseguir els recursos per viure com volem.
Com elaborau els plans d’estudi?
Cada família és un món. Nosaltres funcionàvem per projectes, és a dir, si jo veia que ells tenien un interès en qualque cosa els feia propostes o intentava portar-los cap a qüestions que fossin competències transversals. Per exemple, el meu fill, amb un projecte de vikings, va fer de tot: matemàtiques, geografia, llegíem les sagues... Aprens a preparar materials que ells canviaran amb les seves propostes. També tenia cura de la casa, de fer diferents espais, un per llegir, un altre per estirar-se, un per fer jocs de taula, una zona de pintura, etc., i els anava canviant, perquè quan un té a la vista una cosa sempre al mateix lloc, arriba un moment en què la deixes de veure. Després sortíem molt i fèiem moltes coses amb gent diversa. Era important que coneguessin persones interessants i tenir casa nostra sempre oberta a la gent.
No us sembla que és una opció arriscada, la de l’educació lliure, per les hores que passarien a l’escola i que, en canvi, passen a casa seva amb els seus pares? Com gestionau el temps i els lligams emocionals?
És arriscada com també ho és viure. La maternitat és socialment complexa. Ens sentim culpables si treballam i no estam amb ells, i, si hi estam massa, sembla que no els deixam surar. Des del meu punt de vista un infant petit necessita una mare per fer la criança, i quan el nin és més gran necessita una mare inserida socialment i que tingui un bon rol. I això sempre passa per ser productiu. Aquí entra el concepte què és treball i què no ho és, i això afecta la reproducció, la criança i l’educació. Pens que cal una escola oberta realment a la ciutadania, perquè els joves puguin combinar casa, món i escola. L’escola és una institució tancada i obligada, decidida per tothom menys pels autèntics protagonistes. Hauríem de tractar els fills com subjectes de dret i que puguin decidir per ells mateixos, l’aprenentatge és un procés personal, i educar, s’educa a tot arreu.
Els vostres fills ja són grans, com els ha anat?
Va molt bé. No hem tingut cap problema important. Tenen molts amics que han anat a escola, no és que estiguin a part. Tot i els errors que hem pogut fer, el que hem intentat, sobretot, és respectar-los. Si tractes els fills com t’agradaria que et tractassin a tu, les coses milloren. Ells han decidit si estudiar i què estudiar. El nostre fill gran treballa i estudia un postgrau a la UOC de guió i la nostra filla fa el professional de dansa contemporània a l’Institut del Teatre de Barcelona i el batxillerat a l’IOC. Es pot fer tot, si tenen interès per aprendre allò que els agrada.
Sou fundadora de l’associació cultural Kontrabando Film Festival, un certamen de curtmetratges per a joves d’entre 13 i 18 anys, en el qual els joves no tenen una direcció concreta, sinó que entre ells aprenen i es retroalimenten. Com neix i quina valoració en feis després de quatre anys?
Vaig fer aquesta proposta a Cineciutat, del qual era voluntària. Kontrabando va començar com un concurs, però la intenció profunda era fer de pont entre la gent jove i els professionals del món audiovisual. Hem comptat amb el suport del CEF, del Teatre Sans, dels Oficios Terrestres, de Norma Còmics, de Filmin i de la Fusteria J. F. Molina. La idea de Kontrabando és tractar amb els joves i respectar les seves il·lusions i deixar-los fer, fora de la cursa competitiva que ens empeny a tothom. Vivim amb una pantalla enganxada a la mà, una porta a un món ple d’estímuls, per què no transformar la pantalla en una eina més proactiva? Fer un curtmetratge és també un acte de comunicació, d’empatia i de comprensió i expressar-se artísticament ens fa millors persones. Kontrabando és un projecte difícil, perquè té un format de concurs, però no vol ser un concurs. La nostra feina és pensar com ho hem de fer per aconseguir tot això. No volem fer créixer el festival, sinó les persones que s’apropen a Kontrabando. Ara tot l’equip estam pensant què hem de fer per celebrar el cinquè any.
Teniu qualque ajuda de les institucions per poder dur endavant aquest certamen?
(Riu) Tot és autofinançat. Et sorprendries que es pot fer molt amb poc. El que passa és que la gent ajuda gratuïtament i a mi això no m’agrada, perquè no vull contribuir a la precarització de ningú. Les tasques culturals, artístiques, fora de les institucions o del rànquing d’artistes consagrats, estan poc valorades. Potser ens falta una visió-formació més empresarial. Amb el Cineciutat, les dues darreres edicions hem anat al 50% de la taquilla, però això no cobreix ni les despeses materials ni el temps que hi hem dedicat. Tampoc no m’agraden les subvencions, fas les gestions i sembla que parles d’una altra cosa. Trob a faltar un lligam més personal amb les institucions, que els projectes es puguin compartir amb la institució i la ciutadania, més enllà dels doblers que et puguin donar.
No sé si estau al corrent de la redacció del pla de cultura i de la proposta de creació d’un institut d’indústries culturals de les Illes Balears. Pensau que és una bona opció per recolzar el sector audiovisual?
No gaire. La relació entre poder (recursos) i cultura no m’agrada. Pens que el problema és que es valora un art elitista, de mercat, de consum, i abans de fer res has de “vendre” els projectes. Les polítiques culturals participen d’aquesta mentalitat, hi falta confiança en el ciutadà, en les seves capacitats creatives i veure l’art i la cultura com un element universal de l’ésser humà, allò de què no es pot prescindir, i no com un luxe. Hi ha una cultura oficial i les indústries culturals entren en aquesta jerarquia. Pens que tot això es pot millorar; es pot invertir la piràmide de poder i que les institucions siguin les eines del ciutadà, no on el ciutadà ha d’arribar per poder fer coses.
Una de les accions de Kontrabando Film Festival és la Teranyina Subversiva, juntament amb l’associació cultural Can Timoner i altres persones implicades. Per què teixir? Què voleu aportar amb aquest tipus de trobades?
Teixir et connecta amb l’entorn i fas xarxa. Em fascina que la gent s’ajunti per teixir i, a més a més, que en pengi el resultat al carrer. És una manera de fer un ús lúdic del carrer i de construir comunitat. Gràcies a les trobades de Can Timoner hi ha infants que han començat a fer-ho i pens que això construeix igualtat de gènere i, a més a més, fer-ho en un poble que és tan turístic, és important.
Hi ha qualque fet que us preocupi en especial actualment?
Estic perplexa per l’empresonament dels dirigents polítics de Catalunya, sobretot per com responem com a població. Hi ha un silenci que em preocupa, perquè el que passa em sembla molt greu. Veig la importància dels mitjans de comunicació i com es construeixen les realitats i això que, per una banda, és tan fascinant, també pot ser terrible. I amb el que estic dient no vull dir que no es pugui pensar diferent, vull dir que cal parlar molt. Em pensava que havíem fet passes en els drets civils. Francament, em costa fer anar la meva petita vida en aquest context.
Per acabar, ens recomanau algun curtmetratge fet per Kontrabando Film Festival?
La veu trencada, de n’Oslaya Zapata, parla de la fòbia social. Per a mi, aquest curt és molt important, perquè ella diu que gràcies a Kontrabando ha seguit un camí que li va molt bé i, a mi, això ja em basta.