Marina Mascarell: dansa inconformista i total per inaugurar el Grec

BarcelonaL’arxiu històric del Grec és una capsa de sorpreses. Preparant aquesta edició el director del festival, Francesc Casadesús, es va adonar que la companyia que inaugura el Grec aquest dimecres, la prestigiosa Nederlands Dans Theater (NDT 1), va venir per primera vegada a Barcelona el 1988 i va fer-ho per inaugurar el festival amb un espectacle amb coreografies de Jiří Kylián i Nacho Duato, que també ballava. Una altra de les ballarines era Catherine Allard, l’actual directora artística de la companyia IT Dansa, i Maria del Mar Bonet hi va posar música en directe. “Era impressionant, perquè era la primera vegada que es veia dansa diguem-ne contemporània amb música mediterrània”, diu Casadesús.

La nova visita de la NDT 1 també tindrà un accent mediterrani perquè l’espectacle començarà amb una peça de la valenciana establerta a la Haia Marina Mascarell (Oliva, 1980), que torna a Barcelona després d’haver inaugurat la temporada del Mercat de les Flors. Abans que coreògrafa, Marina Mascarell va ser ballarina de la NDT 1. És tot un repte i al mateix temps un privilegi crear per a aquesta companyia considerada una de les millors del món i amb uns ballarins extraordinaris. La peça porta per títol How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled (Com fer front a una posta de sol quan l’horitzó ha estat desmantellat) i reflecteix l’esperit experimental i combatiu de l’artista. La va estrenar al febrer a Amare, la Haia. “M’agrada conèixer els ballarins i a partir d’aquí negociar què aporta cadascú i què necessiten per crear, perquè la meva pràctica consisteix en qüestionar els patrons establerts. M’emociona quan algú surt de l’automatisme”, explica Mascarell. Un tret que diferencia aquest treball de la coreògrafa valenciana dels anteriors és que el va crear triant primer la música: Das Rheingold de Richard Wagner, Eight Whiskus de John Cage, Six bagatelles for wind quintet: III. Allegro grazioso de György Ligeti i 2 Pieces from Kuolema, Op. 44: Núm. 1, Valse triste, de Jean Sibelius. “Són quatre referents de la música occidental, i he volgut qüestionar i subvertir la relació que hi tenim, també en el moment actual en què han caigut les grans històries”, diu Mascarell.

De How to cope with a sunset... també es pot dir que és una obra total, perquè són molt importants uns elements escultòrics de l’arquitecta Ludmila Rodrigues amb els quals interactuen els vuit ballarins de la peça, la il·luminació de l’artista visual Leticia Skrycky i el vestuari de Nina Botkay. “Vam fer créixer l'obra juntes perquè fos una obra conjunta, i els ballarins també són part del procés creatiu”, assegura.

Tres generacions de coreògrafs

La peça de Marina Mascarell és la primera de tres d’un programa “molt equilibrat”, com diu el director del Grec, fruit de les converses que va tenir amb la nova directora de la NDT 1, la canadenca Emily Molnar. Francesc Casadesús la va convidar al festival el 2019 quan ella estava al capdavant del Ballet de Vancouver, però van haver de suspendre per la pluja. I ara, com a directora de la NDT 1, està obrint la companyia a nous coreògrafs. “Està fent una feina molt interessant d’apostar per coreògrafs que no són gens evidents, i una de les primeres apostes va ser la Marina. Alhora, també aposta per noms històrics”, diu Casadesús. 

Les tres peces de l’espectacle reflecteixen tres generacions diferents de coreògrafs. “La de la Marina deixa molt bon gust de boca”, subratlla Casadesús. A continuació es podrà veure Bedroom folk, de Sharon Eyal i Gai Behar, que ja havien treballat a la companyia. “Sharon Eyal és un dels grans noms del moment. Ve de la línia de la Batsheva Dance Company [la companyia fundada per Martha Graham], així que fa un treball molt físic i molt detallista, molt corporal. També un treball molt militar: de grup, d’anar a l’uníson i frontal. I té una part molt espectacular”.

I la nit acabarà amb un clàssic d’un coreògraf genial i considerat un rei a l’hora de jugar amb el caos: One flat thing, reproduced, de William Forsythe. “És una peça que em va marcar a mi i també a molta gent –diu Casadesús–. És una obra molt tècnica, molt difícil. Té una altíssima complexitat, perquè els ballarins fan uns moviments molt complicats amb unes taules pel mig”. “És una obra mítica, i fa molta por estar-hi al costat”, admet Mascarell.