Marina P. de Cabo: “La majoria de gent interessant me l’he trobada als bars”

Després d’anys de comprar llibres a Literanta, les frases que havia intercanviat amb Marina P. De Cabo no havien passat de “m’enduc això, quant és?” i “vols una bossa?”. Vam haver de coincidir en un bar i amb la nit al mig, per parlar de qualque cosa semblant a la literatura. Sota la seva expressió, hieràtica, tal vegada tan misteriosa com la ‘P’ de la seva firma, s’amaga una lectora profusa i sembla que una ‘recomanadora’ eficaç.

Vendre llibres és un negoci, recomanar llibres és una responsabilitat...

Vendre llibres és un negoci al qual et dediques perquè t’agrada, perquè se suposa que en saps, perquè vols contribuir a construir una societat millor a través de la lectura...

Amb aquesta missió, amb aquest propòsit tan lloable a l’horitzó, de cop i volta entra un client a la llibreria i et demana un best-seller, un llibre de consum i digestió ràpida, un exemplar d’autoajuda...

Sempre intent tenir empatia, és bàsica en aquest ofici. No pens en negatiu quan un client s’endú un best-seller o un llibre que a mi no m’agrada. Tampoc no recoman sempre allò que a mi em fa ganes llegir, perquè som conscient que la gent no ha de ser com jo, i que no ha de ser així. En tot cas, parlam de llibres que són als prestatges de la llibreria i, per tant, el que pens és: “Tant de bo els aprofiti la lectura”, que els serveixi per a qualque cosa.

Els llibreters arribau a ser una mena de xamans, com a mínim una espècie de terapeutes...

No arribam a terapeutes, almenys jo no m’hi sent. Per ventura sí que sents que estàs fent qualque cosa per una persona que forma part d’un conjunt, d’una societat que, com t’he dit abans, volem millorar.

Sou intuïtiva amb els clients? Quan entren per la porta de la llibreria, ja us feu una idea aproximada de quines lectures els interessen, de quins llibres s’enduran?

Sense perdre de vista l’axioma que és impossible no començar a fer-te una idea de la persona a partir de la imatge que projecta, intent no fiar-ho tot a l’estètica, al fet de si és home o dona, a la informació que em pot donar la seva edat... a partir d’aquí, mir d’arribar als gustos literaris dels clients a través d’una sèrie de preguntes bàsiques, ben igual que si em demanen consell per regalar llibres. Sol funcionar. De fet, m’ha passat que ha vingut gent a donar-me les gràcies.

I de retrets? També us n’han fet?

Qualque vegada, però sense arribar a llançar-me el llibre pel cap.

Com construïu el vostre cànon, o els vostres cànons, en el quals imagin que van entrant i sortint autors, gèneres, tendències, corrents...?

En tot cas d’una manera entròpica. No som una lectora metòdica, ni ordenada. Ara, per exemple, he aparcat la ficció per centrar-me en l’assaig, que és un gènere que m’interessa més en aquests moments. A l’hora de descobrir lectures noves em deix guiar pels amics, pels editors amb els quals faig feina i que ja sé que tenen interessos i gustos semblants als meus... ah, i no faig mai cas dels suplements culturals.

Hi ha més possibilitats de trobar-te gent educada, interessant, il·lustrada, fins i tot, en una llibreria que en un supermercat o en un curs de tai-txi?

Il·lustrada, pot ser; educada, no sempre, i interessant... per ventura t’hi trobes més culturetes, en una llibreria, sí... donant per bo que els culturetes són interessants. Però t’he de dir que la majoria de gent interessant l’he trobada als bars. Disculpa que sigui políticament incorrecta...

Em sembla perfecte, que digau això. De fet, crec que m’acabau de donar el titular. Què és, per vós, un cultureta?

Aquell que segueix la cultura formal... els esnobs, en el bon sentit del terme, no és que estigui insultant ningú. El cultureta tal vegada és aquell que deixa de banda determinades sensibilitats per fer cas a les modes, les tendències i els crítics que marquen les pautes.

I quina seria la diferència entre un cultureta i una persona culta?

Davant un cultureta faig badalls, amb una persona culta m’ho pas bé i, en la majoria d’ocasions, m’aporta coses.

La cultura institucional va canviar de gestors fa gairebé un any i mig. L’esquerra, o com a mínim els autodenominats progressistes han canviat la manera de fer les coses? Han complert les vostres expectatives?

Els polítics no podran complir mai les expectatives de les entitats o dels ciutadans. Tinc la sensació que falta una baula a la cadena; un element que uneixi la política i els polítics amb el poble...

Ja que ens els heu definit, en aquestes entrevistes que encetam amb vós intentarem evitar els culturetes i centrant-nos en la gent que fa cultura... A qui voleu que faci la pròxima entrevista?

Et don dos noms: Ana Espina, de Fonart, i Aina Climent, una fotògrafa molt interessant.