Mario Casas: “Als vint-i-pocs anys la meva vida va canviar d’un dia per l’altre”
Actor. Estrena la pel·lícula 'Escape'
BarcelonaAl thriller existencial Escape, que acaba d'arribar als cinemes, Mario Casas (la Corunya, 1986) és un home torturat per la mort accidental de la seva dona en qui es va covant una obsessió: entrar a la presó com sigui per anul·lar-se com a individu. La pel·lícula de Rodrigo Cortés suposa el retorn a la interpretació de Casas després de debutar com a director l'any passat amb Mi soledad tiene alas.
A Escape interpretes un home turmentat, gairebé en un coma emocional. Com entres dins un personatge com aquest?
— Parlant molt amb Rodrigo Cortés, el director, que volia que ens separéssim del protagonista de la novel·la, que és una mica Asperger, i que construíssim el nostre personatge amb la seva pròpia història i matisos. Ha sigut un treball complex físicament i emocionalment, molt intens, però com a actor ho he gaudit molt.
La pel·lícula no deixa clar per què el personatge té aquest desig irrefrenable d’entrar a la presó. Tu què n’opines?
— Per a mi és algú trencat emocionalment que no vol prendre decisions, que no pot més i vol dimitir de la vida. La presó és l’única possibilitat que ell veu, entrar en una caixa i que el controlin, cada vegada més. Alhora és com un nen amb un ego desmesurat; al principi empatitzes amb ell perquè ha perdut la dona, però arriba un punt que només mira per ell mateix i cau en picat cap a les ombres.
Al principi de la teva carrera vas viure moments d’exposició brutal. ¿Et pot haver ajudat a connectar amb aquest sentiment de voler desaparèixer?
— No ben bé. Quan tenia vint-i-pocs anys la meva vida va canviar d’un dia per l’altre, primer amb Los hombres de Paco i sobretot amb Tres metros sobre el cielo. És un boom que tu no entens, perquè tot va molt de pressa. I no és que vulguis desaparèixer ni deixar de ser tu, però has d’aprendre a col·locar-ho tot i assumir que ets un personatge públic i que alguns projectes criden més l’atenció. Per sort, vaig tenir gent que em va acompanyar i em va donar bons consells.
A Escape hi actuen també José Sacristán, Blanca Portillo, Josep Maria Pou... ¿És un dels millors repartiments amb què has treballat?
— En la preestrena de Barcelona va passar una cosa preciosa: cada vegada que sortia un d’aquests actors se sentia un murmuri entre el públic. El més interessant d’aquests grans actors és que, malgrat haver fet de tot i haver treballat amb els millors, arriben al rodatge amb nervis i molt de respecte, tocant de peus a terra. En tots ells hi ha un gran respecte a la professió. No es limiten a presentar-se i dir les seves línies, sinó que treballen més que ningú, com si fos el seu primer dia.
També hi actua Albert Pla, amb qui tens una química increïble.
— L’Albert és un paio molt intel·ligent i un comediant bestial: té un to, una cadència a l’hora de parlar i de fer les pauses... Té un gran sentit de l’humor i m'hi vaig entendre molt bé. Jo tenia molta curiositat per ell, esclar. Però va anar molt bé, i en algunes escenes el veia i em venien ganes de riure. És algú peculiar, molt bona persona i molt bon actor, vaig gaudir molt treballant-hi.
De quin company de professió diries que has après més en tots aquests anys?
— De tothom t’emportes alguna cosa, però ja que parlem d’Escape em quedo amb José Sacristán, amb qui també vaig treballar a Toro. Hi torno: és algú que ha fet absolutament de tot i ha treballat amb tothom, però ve al rodatge i s’hi deixa la vida. A mi sempre m’ha parlat amb molt d’afecte i m’ha donat molt bons consells. I és algú en qui em fixo i penso: tant de bo arribar a l’edat del José amb el seu amor per la professió i sent el gran actor que és. L’admiro molt, i me l’estimo molt.
Per cert, a Escape tens una escena de ball increïble...
— Tothom em pregunta si soc jo o no! Un amic que em coneix bé em deia: “Però si tu ets un pal d’escombra!” El Rodrigo va trobar aquest ball a YouTube, és un vídeo que es diu Baturro hardcore, una mena de jota a qui algú va doblar la velocitat. Jo li vaig dir: “Rodrigo, que això està al doble de velocitat”. I ell: “No importa, la coreògrafa és boníssima, ho faràs molt bé”. Vam haver d’assajar molt, perquè eren passos molt difícils i, a més, es va filmar en un pla seqüència. Però va quedar molt bé, i quan l’espectador ho veu li esclata el cap.
Fa uns mesos vas rodar Molt lluny, la primera pel·lícula com a director de Gerard Oms, el teu coach d’interpretació. És la teva primera pel·lícula en català, oi?
— Sí, està rodada en català i té producció catalana, però també es parla neerlandès i anglès, és una pel·lícula amb moltes llengües perquè està filmada a Utrecht. Però crec que totes les meves escenes amb David Verdaguer són en català, sí.
Diria que a El fotògraf de Mauthausen tenies alguna frase en català, oi?
— Sí, alguna, però aquí moltes més, i força són improvisades. És una pel·lícula petita, molt indie i autoral, a l’estil dels germans Dardenne; i tot i que teníem molt clar el guió i les escenes, hem jugat molt a veure si ens venia de gust dir o fer alguna cosa nova. I cada vegada que apareixia Verdaguer em donava la vida. Jo no el coneixia i és increïble, ha sigut una gran experiència.
¿I t’has sentit còmode improvisant en català?
— Sí, sí. Jo ara podria parlar en català, però em fa por equivocar-me i no em vull convertir en un mem i sortir a l’APM? No és el mateix que improvisar quan saps que el Gerard després et cuidarà i no posarà en el muntatge final coses que estiguin malament.
No només vas passar part de la teva infància i adolescència a Catalunya sinó que hi tornes molt sovint per treballar, i molt sovint amb directors catalans.
— És que vaig viure aquí des de molt petit i hi vinc molt sovint, fins i tot hi vaig rodar la meva pel·lícula com a director. Soc mig gallec i mig català i part de la meva família està aquí: l’àvia, l’avi, els col·legues de la infància... I suposo que la gent em veu d’aquí, i per això em truquen sovint per treballar a Catalunya. L’energia dels llocs que t’han vist créixer sempre tira de tu.
Quant fa que no veus els avis?
— Ahir mateix! L’àvia va venir a la preestrena. Em feia una mica de por que no entengués la pel·lícula, però crec que sí, s’ho va passar bé.
Què et ve al cap quan penses en Esparreguera?
— Que hi vaig viure els moments més feliços de la meva vida. Era un nen que jugava al carrer amb la pilota o a policies i lladres. Abans baixaves al carrer, picaves al timbre dels amics, baixaven a jugar... Ara baixes al carrer i el món és completament diferent, i tampoc ha passat tant de temps.
I si haguessis d’explicar la història de com un nen d’Esparreguera es va acabar convertint en un dels actors més importants del cinema espanyol, quina seria la primera escena?
— Ostres... Els meus pares em van portar a Madrid als 18 anys per viure-hi i estudiar interpretació, i recordo com ens miràvem la meva mare i jo quan ens vam separar per primera vegada. Però també vaig fer molts viatges sol en autobús des de Barcelona, i crec que la primera escena seria en un d’aquests viatges, a l’autobús, mirant per la finestra mentre arribo a Madrid, una nova ciutat. Qui és aquest noi? Què li ha passat? Sí, crec que així començaria la història.